La llei del més fort. Part I

20:40 hores
Josep Cavaller, candidat a la presidència de la Generalitat, s'havia guanyat durant els últims mesos la simpatia de gran part de la ciutadania. Tal era l'èxit de la seua campanya que moltes persones, de totes les edats i condicions, que abans passaven olímpicament de la política, ara estaven convençudes del carisma i la forma de treballar de Cavaller.
Una de les coses que el feia únic era la manera tan peculiar que tenia de transmetre els seus missatges en públic, utilitzant un vocabulari ple de frases fetes, dobles sentits, ironies... I prescindint en tot moment de qualsevol tipus de formalitat, donant-li tota la importància al fet de ser "un ciutadà més". No volia sentir-se superior, només representar a gent com ell.
En més d'una ocasió, en varis mítings, havia aconseguit fer riure de forma generalitzada a tots els presents, amb el seu característic humor àcid.
Per altra banda, no menys important era el programa electoral, que es fonamentava pràcticament en la seua totalitat en motius solidaris: un dels principals objectius era la integració de tot ciutadà, independentment del seu lloc de procedència, el compromís amb el medi ambient, la creació d'activitats lúdiques dedicades a l'ajuda dels necessitats... I tot, exposat amb la naturalitat i senzillesa que tan bé se li donava a Cavaller.
De fet allò s'havia convertit en una realitat: el partit de Cavaller era minoritari, però en les enquestes fetes pels mitjans de comunicació, tenia sèries opcions de guanyar.
I no era només una predicció: el suport donat no es concentrava tan sols en les ciutats més importants, sinó que s'estenia per tot el territori. Si a això se li afegia les mediocres campanyes que havien fet els partits majoritaris i en teoria favorits, la força ascendent del partit de Cavaller estava arribant fins a límits insospitats. Era molt probable que Cavaller fes història convertint-se en president, cosa que mesos enrere era del tot impensable.
En dos dies eren les eleccions, i hui era l'últim dia de mítings.
***
Un home de mitjana edat, vestit de forma elegant, amb el pèl engominat i ben afaitat, es trobava assegut al llit de l'habitació d'aquell luxós hotel. Tenia a les mans un mòbil que li havien entregat uns minuts abans, indicant-li que era una línia segura. I és que era vital que NINGÚ escoltés les converses que durant aquella nit s'anaven a produir. Amb la seguretat que dóna ser conscient que ningú el podia molestar, marcà un número i es col·locà l'aparell sobre l'orella. No trigà en dir les següents paraules:
- Ja he arribat. Sóc conscient de que si tot acaba eixint a la llum serà la nostra perdició. Però totes les peces estan disposades en el tauler: Cavaller no pot guanyar aquestes eleccions, no ha d'haver cap error.
L'home es mirà reflectit a l'espill durant uns segons, mentre escoltava les paraules del seu interlocutor. Al final va afegir:
- Ja està tot preparat. Tots saben el que han de fer. Únicament falta que els donem la senyal. Bona sort -i ara sí, va penjar.
Deixant el mòbil sobre la tauleta de nit, es fixà en un dels nombrosos cartells que estaven per tota l'habitació. En tots els cartells apareixia ell mateix, somrient àmpliament: era el candidat d'un dels partits majoritaris...
***
20:44 hores
Iolanda era una jove de 17 anys, amb un físic espectacular. Allà per on passava, tots els homes es quedaven mirant-la amb la boca oberta. I és que, a més, a ella li agradava molt "lluir" la seua figura.
Es podria dir que era massa presumida... era feliç sent observada. A més, un altre aspecte despertava el interès dels seus admiradors: era la filla major de Josep Cavaller, candidat a la presidència. Durant les últimes setmanes, aprofitant la creixent popularitat de son pare, ella s'havia dedicat a mostrar-se públicament. A Cavaller no li agradava gens l'actitud de la seua filla, però poca cosa podia fer si ella no ficava de la seua part.
Aquell dia, Iolanda havia quedat amb les amigues per anar al cinema, i després sortir de festa per la ciutat. Com sempre, duia una roba d'última moda, provocativa per a molts, que li permetia mostrar els seus encants. Una de les amigues ja tenia cotxe, i en aquell moment acabaven d'arribar totes al pàrking del cinema.
- Ja heu decidit la pel·lícula? -preguntà Iolanda a les altres tres xiques, mentre baixaven del vehicle.
- No hi ha ninguna que em cride massa l'atenció -digué una xica de cabells llargs i rulls.
- Tria tu, Iolanda! Si has deixat tirat al teu pare en el seu últim míting ha de ser per una bona raó... -intervingué la jove propietària del cotxe.
- No entens res! Ell m'ha animat a venir amb vosaltres. A més no sóc l'única que l'ha deixat penjat: el meu germanet tenia audició, i ma mare l'ha hagut d'acompanyar.
- Doncs quina família que té el President... -apuntà la quarta jove, somrient.
- Això encara no és definitiu, eh? -digué Iolanda, que no obstant mostrava orgull en el seu rostre.
- Ja veuràs com sí...
***
20:46 hores
Cavaller, en aquells moments, estava fent un discurs a l'aire lliure, amb una multitud de persones al seu voltant. Vestia elegant però informal, i amb el seu rostre viu i alegre, parlava enèrgicament:
- Crec que ja està tot dit. En tot aquest temps he explicat punt per punt el nostre programa, amb total transparència i sinceritat. I d'acord... Sempre hi haurà algú que pot pensar que tot açò no és més que un intent per eixir guapo per la televisió, amb unes paraules boniques i satisfactòries. Però no és així: és precisament aquesta falsedat la que nosaltres volem combatre! Ja hem viscut massa anys enganyats amb falses promeses, ara toca arribar més enllà. Tots els ciutadans tenen el mateix valor humà, independentment de tota la resta. És per això, amics i amigues, que us demanem el vostre vot. Junts podem avançar millor! Moltes gràcies a tots.
Els aplaudiments s'estengueren per tot arreu. Les banderes amb el logotip del partit s'alçaren al vent, i els càntics del nom de Cavaller ressonaren emotivament...

... CONTINUARÀ...