Internet: el nostre futur?

Sense cap mena de dubte, Internet ha transformat les nostres vides. Certament, aquesta creació de la humanitat ha arribat a tal extrem que ara hi estem completament subordinats. I és que aquesta creació ha acabat per dominar-nos...
Internet ens ha permès arribar més enllà dels límits que nosaltres mateixos ens havíem fixat, de manera que ara tot resulta ser molt més fàcil: podem establir conversa amb gent de tot el món, trobar muntanyes d'informació sobre tots els temes que ens puguem imaginar, o formar part d'una comunitat constituïda per gent que comparteix interessos i preocupacions com els nostres. Tot açò ha contribuït a fer de la nostra vida, sovint monòtona i avorrida, una cosa especialment feliç, i menys complicada.
Lamentablement, Internet està a l'abast de tothom... Fins i tot les males persones hi poden accedir fàcilment. Aquesta gent, sovint per necessitat de fer mal a la resta, veuen en Internet el instrument perfecte per a expandir per tot el món la seua crueltat. Com a resultat, ens trobem amb pàgines senceres dedicades a mentides, discriminacions, jocs macabres, violència... Coses que ens afecten emocionalment.
Com deia, estem totalment subordinats a Internet. I en especial la joventut, s'ha acostumat a fer-hi un ús més abusiu que la resta de persones, de manera que conviuen millor amb els secrets que amaga Internet. Desgraciadament, aquests "secrets" no són sempre recomanables... i els joves, tan salvatgement desprotegits com estan, reben contínuament valors negatius que acaben per convertir-los en grans amenaces...

Laura era una jove de 19 anys, estudiant d'universitat. Cada dia, quan acabava les classes, es dirigia a una residència de gent major on ajudava a cuidar els ancians. A més, formava part d'una organització benèfica per a ajudar els infants del Tercer Món. Totes les persones que la coneixien coincidien quan deien que era impossible trobar algú tan jove com ella i tan compromesa amb la causa. I és que si alguna cosa caracteritzava Laura era la seua solidaritat i bondat, com també la seua gran responsabilitat i voluntat emprenedora... Tot era poc per a fer una valoració dels sacrificis que feia per la gent necessitada.
De fet, moltes vegades sacrificava inclús la seua vida personal...
Els seus pares s'havien separat recentment, i ella no suportava veure'ls així.
S'havia quedat a viure amb sa mare.
Però mantenia un contacte diari amb son pare, molt afectat per la separació.
Laura desitjava ardentment la possibilitat de reconciliació...
Encara que no era gens fàcil fer veure que res no havia passat: la separació s'havia donat perquè sa mare havia enxampat al pare amb una altra dona....
Aquell dia, a la sortida de la universitat, Laura i la seua inseparable amiga conversaven rodejades d'un cúmul d'universitaris que es precipitaven cap a l'exterior. Amb les motxilles a l'esquena, les dues amigues somreien mentre anaven fent comentaris sobre la festa universitària que hi havia anunciada per a l'endemà. Les dues joves duien vaquers i brusa, ambdues tenien un físic bastant atlètic, i Laura duia els cabells llargs i llisos, mentre que l'amiga els tenia curts i rulls.
- No crec que puga anar... -digué Laura, respecte a la festa universitària.
- Però com pots ser així?? Anirà pràcticament tothom! Serà una gran festa, ja veuràs!! -l'altra jove tractava de sonar convincent, adoptant una expressió festiva.
- Ho sent... Però ja saps que aquestes festes no van amb mi...
- Excuses! -va tallar l'amiga-. Sé perfectament que et mors de ganes d'anar. Laura... ets massa bona, tia! Et passes la vida cuidant els iaios, ajudant els pobres i ara a sobre t'encarregues de fer costat als "papis", amb el tema de la separació... I no dediques gens de temps per a tu! Gaudeix de la vida una mica, per favor...
- No m'entens... És que tinc altres plans...
Amb aquelles paraules, l'amiga de Laura va passar a una expressió de total sorpresa; immediatament va fer un ampli somriure i, agafant del braç a Laura, digué:
- Has quedat amb algun xic?? Perquè, que jo recorde, em vas dir que no hi havia ningú que valgués la pena, i que mai trobaries ningú que hi valgués una mica...
- Doncs m'equivocava... L'he conegut a Internet.
- A Internet? Ja saps que això mai és segur... Tal volta no és com et fa veure...
- No, n'estic convençuda... Ens passem les nits en vetlla parlant per l'ordinador... I crec que m'estic enamorant de debò -Laura va sospirar.
Les dues s'allunyaren, continuant parlant emocionadament.

***
- Mamà, ja hi sóc a casa! -bramà un jove de 15 anys, tancant bruscament la porta de casa. Sense dir res més, pujà com una exhalació les escales amb direcció al seu dormitori. De nou, pegà una forta portada, i va llançar la motxilla damunt del llit.
El seu nom era Lluís, i era un adolescent molt conflictiu.
Els seus pares mai havien estat per ell, i ara difícilment es podia fer alguna cosa per fer-lo canviar.
Era molt mal parlat, egoista, agressiu i gaudia fent patir als altres. Al institut on anava ja hi havien tingut diverses queixes, i de fet a Lluís li havien expulsat un parell d'ocasions. Però res era suficient per a escarmentar-lo.
Sense amics, sense mantenir relació amb els pares...
A Lluís tan sols li quedava Internet.
Tenia l'ordinador instal·lat a l'habitació, precisament allà on es trobava en aquell moment. Amb els aires d'indiferència que el caracteritzaven va engegar l'ordinador, i immediatament va seure. Un crit provinent de baix es va escoltar:
- Lluís, el dinar ja està! -era sa mare.
Ràpidament, es va apropar a l'escriptori i va posar en marxa l'equip de música, pujant el volum al màxim, per a silenciar la sufocada veu de la dona.
Immediatament, l'ordinador ja estava disponible. De manera sistemàtica, la primera cosa que sempre feia Lluís era connectar Internet. I no el desconnectava mai fins que no s'anava a dormir. D'alguna manera, el seu ordinador era l'únic amb qui compartia vida: es passava tot el dia allà clavat, i no feia altra cosa.
Aquesta obsessió havia començat, com en el cas de molts joves de la seua edat, amb les pàgines porno. Lluís dominava completament totes aquestes pàgines, i tenint en compte el temps que hi dedicava, s'havia convertit en tot un expert. Però prompte, les pàgines porno perderen tot el interès. Recentment havia llegit, per la xarxa, diverses referències a un grup d'usuaris format per hackers, pirates... que es dedicava a enviar virus a la gent, i controlar ordinadors amb informació classificada.
De fet, Lluís havia aconseguit establir contacte amb un dels membres d'aquest grup, però mai li havia confessat els seus desitjos de formar-hi part.
Però aquell dia, mentre es dedicava a buscar més informació sobre el grup, i per a la seua tremenda sorpresa, li va arribar un missatge del membre amb qui mantenia contacte:
- Has pensat alguna vegada en formar part del nostre grup?
Atropelladament, i com si d'un miracle es tractés, Lluís va contestar:
- La veritat és que m'encantaria...
En aquell instant, sa mare va obrir la porta de l'habitació.
Automàticament, va botar del seient com un ressort.
Quan la dona es disposava a entrar, Lluís la va empènyer bruscament cap a fora.
Va tancar, de nou amb una estrident portada. Quan va dirigir la mirada cap a la pantalla, ja hi havia rebut resposta:
- Doncs ara tens una bona oportunitat...

***
- Ets un tresor, Laura! No sé el que faria sense tu... -va dir, amb veu tremolosa, una anciana de més de 80 anys que anava en cadira de rodes.
- Doncs sense mi pot fer moltes coses, senyora Pilar... Ja m'ha explicat el seu metge que ha millorat moltíssim -respongué Laura, apartant-se els cabells del front.
En aquell moment, al pati de la residència no hi havia ningú més. La senyora Pilar, amb ulls llagrimosos i les arrugues que se li acumulaven al rostre, va contestar:
- El que vull dir és que et portes molt bé amb mi... Em dones ànims, em fas riure, fas que veja que em trobe bé... Tot el que no fa la meua filla, ho fas tu... -la dona parlava lentament, tractant de vocalitzar correctament.
Laura la mirava atentament. Certament, aquella dona patia del cor i ja feia dos anys que semblava més propera de la mort que no pas de la vida. Però amb els esforços mèdics, i per què no, la companyia de Laura, havien aconseguit mantenir les seues ganes de viure. De fet, si alguna cosa estava clara és que la senyora Pilar s'estimava moltíssim a Laura. Com que la jove no contestà, l'anciana tornà a parlar:
- No em puc creure que encara no tingues parella. Una perla com tu és difícil de trobar. Ai!, els homes de hui en dia... No saben apreciar allò bo.
Laura va somriure feliçment, i li ho va explicar a la senyora Pilar:
- La veritat és que he conegut algú...
- Ah sí? Quina alegria, filla! I és guapo?
- Doncs encara que no em crega, no li he vist la cara...
La dona adoptà una expressió de confusió. Laura acabà l'explicació:
- És que ens vam conèixer parlant per l'ordinador... No sap què feliç que sóc quan conversem, totes les nits. I estic convençuda de que prompte ens veurem les cares.
La senyora Pilar la va agafar del braç, somrient afectuosament:
- Segur que és un bon xic... Se't veu tan enamorada!
I les dues continuaren parlant, al pati de la residència.

***
Al seu dormitori, Lluís mirava la pantalla.
Havia llegit diverses vegades el darrer missatge que li havia enviat el membre d'aquell grup. Amb els ulls clavats, ho rellegí de nou:
"Formar part de la nostra comunitat no és gens fàcil. Som gent que no ens deixem endur per la compassió, ni per la indecisió.
Tot ho fem sense pensar les conseqüències, i és que és així com hem de guanyar-nos el nostre respecte. Com que no sabem si tu estàs dispost a respondre als nostres principis, t'has de sotmetre a una prova que serà decisiva.
Ja em vas dir on vivies... Ara només et demanem que esperes a que decidim quina serà la prova a superar. T'ho comunicarem quan ens siga possible".
Lluís estava notablement emocionat.
Mai.
.. absolutament mai havia tingut ni amics, ni familiars, ni ningú que confiés en ell per a fer alguna cosa. D'alguna manera, aquell grup de gent s'oferia a fer-li costat, i a compartir la seua amistat. Lluís, amb la necessitat que tenia d'acabar amb el seu constant aïllament, estava dispost a fer el que fos per tal d'entrar en aquella comunitat...

***
La nit queia.
I Laura havia arribat a sa casa feia una estona. Allà, sa mare ja preparava el sopar, i en aquell moment estava en la cuina.
Laura es trobava a la sala d'estar, contestant una trucada telefònica. Una immensa felicitat s'endevinava en els seus brillants ulls, a mesura que parlava amb el interlocutor:
- Què bé!!... No saps l'alegria que em dones!!... Sí, està clar... Encara hem de fer molt més... Però sempre hem de fixar-nos en el que ja hem aconseguit... I tant!!... Vinga, bona nit... -i va penjar el telèfon.
Laura no va poder evitar un crit d'eufòria just a continuació. Amb pas atropellat, es va dirigir a la cuina per donar la notícia a sa mare. La dona, des de després de la separació havia caigut en un estat de depressió que s'hi reflectia a la mirada.
- M'han cridat de l'organització. La campanya que férem per a conscienciar els veïns sobre els pobres del Tercer Món ha estat un èxit total! La recol·lecta de roba i aliments ha sigut bestial... Suficients per a guarnir a tres poblats sencers. Però encara queda molt treball per fer...
La dona va mirar a Laura amb una emocionada admiració. Sense pronunciar cap paraula, es va abraçar fortament a ella, i ofegant les llàgrimes li va dir:
- No saps com d'orgullosa estic de tu... T'has convertit en tota una dona, lluitadora per ajudar als necessitats... Si el teu pare hagués tingut això en compte...
L'abraçada va acabar. Tots els dies, la mare de Laura feia alguna referència al seu marit. Era evident que encara se l'estimava, a pesar de que la hagués enganyat.
- Papà també ho sap, això... I també està molt orgullós.
- I per què ho va fer?
- Simplement passava per una mala època. Mira, jo el veig quasi tots els dies, i ja et puc dir que està fotut de veritat. Se sent tan culpable que no és capaç d'alçar el cap...
- Serà perquè s'ho ha buscat, no?
- Mira, mamà... Tu és que només et fixes en l'errada que va cometre. No tens en compte tot el que ha fet per nosaltres, des del primer dia... S'ha sacrificat per les dues... i ho saps perfectament...
Les llàgrimes que abans no sortiren, aquesta vegada sí que es van deixar veure als ulls de la dona. Parlà amb veu sufocada:
- Sé que ha fet molt per nosaltres... Però i jo què? Creus que haig de fer com si no hagués passat res?
- Ell sempre ha estat per nosaltres, en els bons i en els mals moments... Què menys que donar-li una altra oportunitat...
Laura i sa mare havien tingut aquella conversa en altres ocasions... Però mai es posaven d'acord. Sense res més a dir, la dona tornà a la cuina, i Laura es quedà asseguda al sofà, pensativa. La veritat és que sofria quasi tant com ells... Veure'ls així li afectava considerablement.
Però aquella nit, la cosa fou diferent: als pocs segons d'haver tornat a la cuina, sa mare va sortir de nou, amb pes decidit, i agafà el telèfon. Sota la atenta mirada de Laura, marcà un número. Mare i filla es miraren atentament. D'immediat, Laura va dibuixar un somriure victoriós:
- Sóc jo... Escolta, crec que hem de parlar... Hem d'arreglar les nostres diferències... D'acord... Em sembla bé... Fins demà, adéu!
Després de penjar, la dona tornà a mirar fixament a Laura, que desprenia un gran entusiasme. Va pensar: "Aquesta nena és el millor que m'ha passat en aquesta vida".

***
Lluís ni tan sols anava a sopar aquella nit.
S'havia passat tota la vesprada clavat en l'ordinador.
Esperava ansiosament l'arribada de noves instruccions.
Pel cap li venien imatges dels nous amics virtuals que anava a fer, de les coses que aprendria...
Tot plegat li emocionava més que qualsevol cosa que recordés. Una prova... això era el que el separava de la felicitat.
Quan ja començava a badallar, li va arribar un nou missatge. Tenia dues parts.
Es va remoure nerviosament al seient, i amb un nus a la gola, va llegir la primera part:
"Has tingut la sort de ser seleccionat per a formar part de la nostra comunitat. Ara només has de fer-nos veure que ets capaç de demostrar la teua fidelitat a nosaltres.
No busquem gent covard, amb remordiments, compassió i penediment. La glòria, el respecte i tota la fortuna que et pugues imaginar t'esperen impacientment.
Però per a guanyar-te aquesta vida, has d'acabar amb una altra...
Aquesta és la prova. En la segona part tens tots els detalls..."
Sense perdre ni un segon, Lluís va llegir la segona part...

***
La mare de Laura s'havia gitat feia uns minuts. I s'havia gitat amb una expressió ben distinta a la dels últims dies, cosa que Laura agraïa de tot cor.
Ja era mitjanit, i com cada dia, començava un nou capítol de la peculiar història d'amor entre Laura i el xic d'Internet. De fet, en aquell moment estava front a la pantalla de l'ordinador, amb la típica cara d'una enamorada somniadora. Cada cop que escrivia al teclat, ho feia amb especial tendresa.
- Hui ha estat un dia perfecte, saps? La senyora Pilar està més animada, la campanya de recol·lecta per al Tercer Món ha tingut èxit, i els meus pares van a tractar d'arreglar les coses... No et pots imaginar què contenta estic...
- Ja ho veig... Doncs saps què?Crec que encara vas a ser més feliç...
- Què vols dir amb això, tete?
- Vull dir que he arribat a la ciutat... Estic escrivint-te des d'un hotel.
- Què?? Això és perfecte!! Què bé!! Vols dir que ens veurem prompte, veritat?
- Si et ve bé demà pel matí, hi ha una línia de metro que va a parar al teu poble.
- Clar que em va bé!! Tinc unes ganes de conèixer-te...
- Doncs demà, a les 11:00 del matí, agafaré el metro i aniré cap allà...
- T'estaré esperant amb els braços oberts!! Moltes gràcies per venir...
- Jo també tinc ganes de veure't... I demà és el dia.
- Molt bé... demà ens veurem.
La conversa no va donar més de sí, excepte un repertori de paraules boniques per ambdues parts. Laura apagà l'ordinador i es va gitar al llit... Però no va aconseguir dormir: es va passar la nit imaginant-se com seria aquell que havia robat el seu cor.

I l'endemà arribà.
Laura es va posar la millor roba que tenia, es va maquillar, es va perfumar... Per a quedar, després de pràcticament una hora, realment guapa i atractiva.
S'havia alçat prompte per tal de no despertar a sa mare. I tot i que encara no eren les 10:00 hores quan ja estava a punt, havia decidit anar-se'n ja.
Estava nerviosa i una mica avergonyida: ella mai havia quedat amb un xic, i no havia viscut anteriorment una situació similar. Però per altra banda, la curiositat i els sentiments que aquesta persona li transmetia eren més poderosos.
Sense pressa, però sense pausa, Laura va fer el camí cap a la parada del metro.
A cada pas, els seus batecs s'anaven accelerant.
Pocs minuts després, arribà a les escales que conduïen cap avall. Va baixar i tragué el tiquet més barat per tal de poder accedir a les vies.
Mirà el rellotge: 10:30. Ell havia dit que agafaria un metro sobre les 11:00. De la ciutat al poble de Laura hi havia uns quinze minuts, per tant arribaria sobre les 11:15 hores. Laura va seure a un banc, i es va disposar a esperar...
Aquella mitja hora va passar més ràpidament del que cabia esperar. Llavors es va alçar del banc, i es va apropar a la via: el metro podia arribar en qualsevol moment.

***
Lluís acabava d'arribar a aquella parada del metro. Encara tenia a la ment les paraules de la segona part del missatge:
"Demà a les 11:00 he quedat amb una xica d'uns 19 anys, amb ulleres, prima, pèl llarg i llis, a la parada del metro del teu mateix poble. Recorda tots els nostres principis i ja saps el que has de fer. Confiem plenament en tu. Bona sort".
Una mica confús, Lluís va arribar fins les vies. Hi havia diverses persones, però immediatament va identificar aquella que encaixava amb la descripció. La xica mirava atenta els dos túnels, per on el metro devia ser a punt de passar.
De sobte, es va escoltar el soroll del metro. Lluís es va posar en guàrdia. Al seu cap, com si es tractés d'un disc ratllat, únicament s'escoltava: "Confiem plenament en tu". Decidit, va fixar la mirada en Laura: era com si la resta de coses que li envoltaven hagueren desaparegut. Només hi havia ella, i aquella via. Caminant amb passos llargs, Lluís arribà a l'altura de Laura...

***
Per fi havia arribat el metro! Laura estava a punt de conèixer-lo... Era tan increï...

Commocionada, Laura no sabia ben bé què acabava de passar... Feia un segon hi era a dalt de la via, i ara es trobava avall...
No tingué temps per a reaccionar.

El metro li passà per damunt...

FI