La insuportable pesadesa de la vida

Feia hores que caminava pel bosc. Avançava amb un pas lent. Era octubre. Les fulles seques cruixien com cadàvers xafats per un tanc de guerra sota els meus peus descalços. Em movia com un esperit perdut a qui els perills, la incertesa o les obligacions tant se li fotien.
Els troncs dels arbres em rodejaven com columnes per totes bandes fins que vaig desembocar en una esplanada amb un llac d’aigua marronosa. M’hi vaig aproximar i vaig veure que a la superfície s’hi barrejaven els rajos del sol i la meva figura.

I tu, qui ets? No em reconeixia amb els trets tan distorsionats.
Però, què t’ha passat al nas? La tija gruixuda d’un bròquil destacava per les dues gemmes verdes i simètriques.
Però, ets viu o mort? Els orificis tristos dels ulls recordaven els forats d’un crani i la boca en obrir-se semblava buida d’alè.
Vaig sentir com pujava un pessigolleig incòmode pel meu esòfag.
Com t’han consumit les preocupacions de la vida! Fins i tot, col·locant-me de perfil, apreciava una inclinació abatuda del coll i les espatlles com un penya-segat erosionat per les ràfegues interminables de vent.

Vaig girar cua. Un, dos i tres metres. Em preguntava com podia ser que l’energia s’hagués buidat en mi d’aquesta manera. Cinc, vuit i deu. Podia sentir com aquella vida exhaurida del llac em cridava una vegada darrera l’altre. Torna. Penedeix-te de la teva miserable vida. Vine i acomiadat.
Em vaig veure obligat a desfer el camí. Les cames em pesaven, com si em volguessin frenar. I quan vaig tornar a ser a la vora d’aquell llac, vaig contemplar la meva cara derrotada i adormida que es veia reflectida.
No era res més que jo, davant del mirall del meu lavabo, sotmès a existir un dia més en aquesta miserable vida de merda.