La flor més bonica

Sempre havia pensat que la flor més bonica seria allà on va néixer,
enmig d'un prat d'herba verda,
al costat d'un rierol d'aigua cristal·lina,
al cim d'una muntanya entre les pedres….
a l'indret que l'havia vist créixer, obrir-se, i riure al sol, com diu el poeta…

I avui, l'he trobada!
era una flor tallada, amb els pètals esclafats, tota masegada,
ni tant sols sabria dir de quina mena de flor es tractava,
…la duia una nena petita que no coneixia,
i amb un somriure, me l'ha donat.
I el somriure que tinc als llavis ara, quan recordo aquest instant,
és vermell intens i arrencat com la flor que m'ha regalat.