Cercador
La flor de maracuià
Un relat de: josepmaria- Compartir:
Barcelona, a 21 d'octubre de 2010
La flor de maracuià
Tinc 53 anys a la vora 54, no fumo, no bec, no vaig amb dones, em tinc per persona honesta i sensata i com a únic vici el futbol amb accent al bol i les llenties ben cuites, vermelloses i amb un pessic d'embotit, no gaire; que el vermell no surti de la carn sinó de la pròpia llegum, manies de conco suposo.
Suposo que ja saben que no m'he casat encara ni penso que ho faci a aquestes alçades o fondàries i no per falta d'interès sinó per una mena d'incapacitat per establir una relació estable de parella, com diuen ara finament. Tot just deu minuts de disbauxa és el que puc oferir, molt poc bagatge pels temps que corren. M'interessen les lletres i les arts en general sense entusiasmes desmesurats i sempre em persegueix l'ombra d'un dubte. No crec en Déu i no m’en vanto com deixaré palès; al contrari, ho considero una greu mancança, però em senyo tot sovint i algun diumenge vaig a missa. La litúrgia em cansa però la respecto a la llum de l'amor i de la fe. No m'interessen els amors desaforats, però els sé entendre. Però deixem el tema de l'amor que , com haureu observat, no és la meva especialitat; altres n'hi haurà que el toquin amb més enteniment que no pas jo i orientem-nos al fons de la qüestió. Estic acabat?, hauria de fer-me amb gent de més alè?. Segons les últimes anàlisis, estic en perfectes condicions. La pressió sanguínia està sota control malgrat alguns repunts en la sistòlica els diumenges en havent dinat; potser ho fa les mongetes amb botifarra que em regalo en aquesta festa. La diastòlica, desprès d'uns mesos amb alces preocupants- he arribat a setze- es troba dintre els límits acceptables, no hi ha motiu per alarmar-se, diu el Doctor Feliu, però jo , si haig de ser sincer, de tranquil no n'estic perquè hi ha moments que em sento com una olla a pressió a punt d'esclatar. El colesterol està correcte per a una persona de la meua condició, això sí, sense abusar dels ous ferrats amb sobrassada i res d'arengades per esmorzar. L’alcohol no m’agrada, només una copeta d’aromes molt de tant en tant, sense abusar.
Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança que diu la dita(hauríem de dir abasta?) i ara no ve a tomb però em venia de gust citar-ho per presumir, però sospito que el meu mal ve de l’ànima. Em trobo desemparat en aquest mon ferotge i , com li va dir el doctor Batlló -com l'enyoro- en un seu pacient: nen, estàs malalt de cos i ànima(i ho deia amb coneixement perquè haig de senyalar que tenia 5 especialitats, psicologia inclosa)i deixo aquí l'anacolut.
Però reprenem el fil; aquest nen treballava de repartidor de salsitxes a Frankfurt, si és que s'en pot dir treball d'aquesta activitat atès que Frankfurt és precisament l'única ciutat del mon on no trobareu en tota ella una sola salsitxeria,però el noi maldava per tirar endavant, la qual cosa és digne de lloança per si sola i a fe que en va arribar a vendre alguna, encara que jo crec que més aviat per llàstima; A qui li pot interessar una pobra salsitxa freda bruta i florida?. Estic malalt però em vull guarir i no escatimaré per tal d'aconseguir-ho. Sé que el Doctor Batlló em recomanaria silenci i llargues passejades pel bosc en bona companya d'una rossa de pell fina i veu vellutada. Parleu de coses intranscendents, em diria cofoi, rés de fumeres tortes i forats a la teulada a cops de destral, coses totes elles que més aviat trasbalsen. Parleu de la bondat dels matins, de la simetria pentagonal de la flor de maracuià, que es tanca de dia i s'obre a la nit. Jo voldria seguir el consell del mestre, però on trobar aquest paradís a la terra? Té, tal volta, algun telèfon orientador de la mena:
Teresa Dalmau
93 4397863
Veig que, com sempre t'aferres a la fugida surrealista, però no t'ho retrec, em diria comprensiu, perquè el que en altres és fluixesa en tu és necessitat. Aquí en aquest paperet rosa molt apte per a la circumstància, et deixo aquestes senyes. Confio que ho sabràs dur amb discreció -hi ha persones que en depenen-.
Parla amb la gent; el teu mal vol soroll. Parla amb algun notari, si pot ser, català de soca-rel, que els altres són traïdors i fementits .Pregunta als propietaris, si bé d'aquests no n'esperis massa conhort.
I aquí em trobo, passejant per la Rambla de Catalunya. Certament em sento rejovenir flairant l'aroma d'aquella turista japonesa amb la seva càmera ultrasensible d’última generació. Fan olor de canyella i gasten unes formes massa delicades per als nostres ulls meridionals acostumats a la brutícia. Nosaltres no coneixem el secret de l'anima oriental però hi penso molt sovint i visc amb l'esperança que algun dia veuré l’ombra de l’enigma i que s'assemblarà al color purpuri de la flor de maracuià i que aquell dia seré feliç.
La flor de maracuià
Tinc 53 anys a la vora 54, no fumo, no bec, no vaig amb dones, em tinc per persona honesta i sensata i com a únic vici el futbol amb accent al bol i les llenties ben cuites, vermelloses i amb un pessic d'embotit, no gaire; que el vermell no surti de la carn sinó de la pròpia llegum, manies de conco suposo.
Suposo que ja saben que no m'he casat encara ni penso que ho faci a aquestes alçades o fondàries i no per falta d'interès sinó per una mena d'incapacitat per establir una relació estable de parella, com diuen ara finament. Tot just deu minuts de disbauxa és el que puc oferir, molt poc bagatge pels temps que corren. M'interessen les lletres i les arts en general sense entusiasmes desmesurats i sempre em persegueix l'ombra d'un dubte. No crec en Déu i no m’en vanto com deixaré palès; al contrari, ho considero una greu mancança, però em senyo tot sovint i algun diumenge vaig a missa. La litúrgia em cansa però la respecto a la llum de l'amor i de la fe. No m'interessen els amors desaforats, però els sé entendre. Però deixem el tema de l'amor que , com haureu observat, no és la meva especialitat; altres n'hi haurà que el toquin amb més enteniment que no pas jo i orientem-nos al fons de la qüestió. Estic acabat?, hauria de fer-me amb gent de més alè?. Segons les últimes anàlisis, estic en perfectes condicions. La pressió sanguínia està sota control malgrat alguns repunts en la sistòlica els diumenges en havent dinat; potser ho fa les mongetes amb botifarra que em regalo en aquesta festa. La diastòlica, desprès d'uns mesos amb alces preocupants- he arribat a setze- es troba dintre els límits acceptables, no hi ha motiu per alarmar-se, diu el Doctor Feliu, però jo , si haig de ser sincer, de tranquil no n'estic perquè hi ha moments que em sento com una olla a pressió a punt d'esclatar. El colesterol està correcte per a una persona de la meua condició, això sí, sense abusar dels ous ferrats amb sobrassada i res d'arengades per esmorzar. L’alcohol no m’agrada, només una copeta d’aromes molt de tant en tant, sense abusar.
Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança que diu la dita(hauríem de dir abasta?) i ara no ve a tomb però em venia de gust citar-ho per presumir, però sospito que el meu mal ve de l’ànima. Em trobo desemparat en aquest mon ferotge i , com li va dir el doctor Batlló -com l'enyoro- en un seu pacient: nen, estàs malalt de cos i ànima(i ho deia amb coneixement perquè haig de senyalar que tenia 5 especialitats, psicologia inclosa)i deixo aquí l'anacolut.
Però reprenem el fil; aquest nen treballava de repartidor de salsitxes a Frankfurt, si és que s'en pot dir treball d'aquesta activitat atès que Frankfurt és precisament l'única ciutat del mon on no trobareu en tota ella una sola salsitxeria,però el noi maldava per tirar endavant, la qual cosa és digne de lloança per si sola i a fe que en va arribar a vendre alguna, encara que jo crec que més aviat per llàstima; A qui li pot interessar una pobra salsitxa freda bruta i florida?. Estic malalt però em vull guarir i no escatimaré per tal d'aconseguir-ho. Sé que el Doctor Batlló em recomanaria silenci i llargues passejades pel bosc en bona companya d'una rossa de pell fina i veu vellutada. Parleu de coses intranscendents, em diria cofoi, rés de fumeres tortes i forats a la teulada a cops de destral, coses totes elles que més aviat trasbalsen. Parleu de la bondat dels matins, de la simetria pentagonal de la flor de maracuià, que es tanca de dia i s'obre a la nit. Jo voldria seguir el consell del mestre, però on trobar aquest paradís a la terra? Té, tal volta, algun telèfon orientador de la mena:
Teresa Dalmau
93 4397863
Veig que, com sempre t'aferres a la fugida surrealista, però no t'ho retrec, em diria comprensiu, perquè el que en altres és fluixesa en tu és necessitat. Aquí en aquest paperet rosa molt apte per a la circumstància, et deixo aquestes senyes. Confio que ho sabràs dur amb discreció -hi ha persones que en depenen-.
Parla amb la gent; el teu mal vol soroll. Parla amb algun notari, si pot ser, català de soca-rel, que els altres són traïdors i fementits .Pregunta als propietaris, si bé d'aquests no n'esperis massa conhort.
I aquí em trobo, passejant per la Rambla de Catalunya. Certament em sento rejovenir flairant l'aroma d'aquella turista japonesa amb la seva càmera ultrasensible d’última generació. Fan olor de canyella i gasten unes formes massa delicades per als nostres ulls meridionals acostumats a la brutícia. Nosaltres no coneixem el secret de l'anima oriental però hi penso molt sovint i visc amb l'esperança que algun dia veuré l’ombra de l’enigma i que s'assemblarà al color purpuri de la flor de maracuià i que aquell dia seré feliç.