La delació

- És un covard i un autèntic fill de puta -em va dir la Tatiana xuclant de forma exagerada la cigarreta-. L'hauries d'haver vist quan el van detenir, la cara d'acollonit que va posar. Em pensava que es pixaria allà mateix o que arrancaria a plorar -digué amb un somriure burleta-. Després de fer-se tant el capo mafiós;, resulta que no té ous.

-Si ho sap que tu l'has delatat, et farà buscar -li vaig dir-. A tu i a la teva família.

-Sí, però jo ja no podia més. I ara se me'n fot tot i ja em se espavilar soleta. No saps com m'ho ha fet passar aquest fill de puta. La de tius que m'he hagut de follar, la de polles fastigoses que he hagut de mamar, les olors a suat i a peus de tots aquells... Quin fàstic! Els homes sou uns porcs. Aneu de putes i ni us molesteu a dutxar-vos o a esperar que se us en vagin els fongs del cul. Quin fàstic em feu!

-Osti -li vaig dir defensant part del gènere-. N'hi ha que no anem de putes! I alguns segur que es dutxen...

La Tatiana em va mirar com si la insultés. Es va fer un silenci on, amb claredat, vaig veure que no hi havia discussió possible. Va continuar xuclant el Marlboro i va engolir un glop de cervesa.

-Em va portar d'Ucraïna enganyada. Com a totes. El molt cabró! La seva dona em va oferir feina a la càlida costa mediterrània. La seva dona! La meva família no té un puto duro, jo tenia dinou anys i unes ganes bojes de fotre el camp d'aquell infern de neu i vodka. I aquella allà, amb un abric de pells fins als peus i olorant a perfum de marca, oferint-me el setè cel. Em va dir que muntaven un negoci de caviar a Barcelona i que necessitaven operàries (segur que en Mikhaïl els deu estar explicant la mateixa història ara mateix) -va dir mostrant la comisura dels llavis burleta-. En fi, em vaig aferrar a aquell somni com una merda a una sola de sabata. Ni que m'hagués dit la veritat me n'hauria desdit. Que idiota vaig ser!

Un altre glop de cervesa i va continuar. Jo me l'escoltava acompanyant-la amb una canya, la gravadora en marxa i prenent notes al meu bloc.

-Abans de sortir d'Ucraïna ens va requisar els passaports dient-nos que havia de fer molts papers i demanar molts permisos. Ell s'ocupava de tot, però nosaltres li havíem de pagar 3000 euros per les despeses del viatge, els tràmits, per haver-nos portat fins a la càlida mediterrània i per salvar-nos la pell amb una feina com cal. Quin malparit!

Un glop llarg de cervesa, una nova calada i va seguir.

-El primer dia que ens va fotre a un puticlub (era el Calipso, de Mataró) cap de les noies volíem fer res, és clar. Jo vaig ser la que més vaig protestar. Llavors, es va treure la màscara d'àngel. Em va clavar una bufetada tan forta que la cremor de la cara em va tardar un dia sencer a marxar. Vaig servir d'exemple per a totes. Ens va llençar uns tangues i uns sostenidors i vam haver d'aprendre a ballar a la barra. Els teníem per corbata.

La fumèrria de la seva cigarreta m'omplia la cara i, tot i que em molestava, no vaig ventallar el fum, com acostumo a fer. En Phillip Marlowe se'n riuria de mi si em veiés.

- Després del Calypso -va seguir la Tatiana amb la seva ragera verbal amb accent de l'est- van venir el Women de Terrassa i l'Estella d'Arenys de Mar. Llavors cobrava uns 50 euros per cada servei, però n'havia de pagar un terç al club i un altre terç a en Mikhaïl. El molt gos deia que jo era la seva puta estrella. No em volia perdre. Quan em va portar a El Molí, de Tordera, cada setmana li havia de pagar entre 700 i 900 euros. Quan li vaig demanar que em tornés el passaport perquè ja havia eixugat tot el deute que tenia amb ell, el molt fill de puta em va clavar una pallissa que per poc no m'esguerra la cara de per vida- va dir, acariciant-se la galta dreta-. Allà terra, xopa de sang i blaus, em va avisar que si no li pagava 5000 euros més em mataria a mi, al meu fill i a la meva família.

-Al final vas petar -li vaig dir-. El deus odiar molt.

- Sí és clar. Però el curiós és que no l'odio per les amenaces ni les pallisses. L'odio perquè em roba.

-Perquè et roba? -vaig preguntar soprès.

-Aquesta feina és com una balança amb dos platets: en un, s'hi pesa el fàstig que sents per tots els malpartis pudents que venen als clubs; en l'altre, hi ha els calers. I se'n fan molts de calers. Els tens a les mans i els veus passar; els olores, gaire bé els saboreges. Al principi, el platet del fàstic pesa molt, et fa plorar tot el dia i fa que et rentis i et dutxis a cada moment. Però amb els anys, l'altre platet és el que acaba per manar. Amb el fàstic hi convius com un sifilític conviu amb la seva desgraciada polla, resignat. L'altre platet et dóna l'esperança de fer-te d'or, d'oblidar aquest pou de merda i fotre el camp amb un BMW ben lluny.

La Tatiana va fer una pausa i em va fitar directe als ulls per veure si la seguia.

-Per això l'he delatat a aquell cabró: es quedava amb els meus diners i em fotia l'esperança.

Llavors, va apagar la cigarreta al cendrer, va buidar el got i es va aixecar.

-Amb això ja en tens prou. I, sobretot, jo no t'he dit res. Tu no em coneixes -i ens vam acomiadar.