L'atac

Vaig rebre el cop de puny de forma inesperada. Sortia de la Facultat passades les dues de la tarda quan vaig veure aquell home que m'esperava al costat del meu Opel Corsa, recolzat d'esquena contra la porta del davant del vehicle. Vestia texans i camisa i no feia mala pinta. A l'aparcament no hi havia ningú més, només els arbres que marcaven les places dels cotxes. Amb les claus a la mà i la carpeta sota el braç, m'hi vaig acostar, mig encuriosida, mig temerosa.

-Quan en demanes? -em va dir de forma amable i inexpressiva, separant l'esquena de la porta i assenyalant el cotxe amb un cop de cap.

Vaig baixar les defenses. Feia uns dies havia enganxat un cartell al vidre que anunciava que me'l venia. Des que havia trobat pis a Girona aquell cotxe vell ja no m'era imprescindible i els calés m'anirien molt bé. Quan era a un pas d'ell i l'anava a contestar, de sobte, em vaig trobar estirada a terra amb el llavi partit i la boca plena de sang. No em va donar temps a reaccionar, ni a cridar ni a gemegar de dolor. Des del terra, li vaig llençar una mirada de pànic i em vaig arraulir com si esperés una ràfega de metralleta. En aquell moment -no se perquè-, em van venir al cap com un flaix unes imatges que havia vist a la televisió: un home i el seu fill (palestins, em sembla) s'ajocaven al peu d'una paret perquè s'havien trobat al mig d'un intercanvi de trets de forma inesperada. Impotents, intentaven cobrir-se amb el cos de les bales que els despreciavaen. Els van matar.

D'empeus, el desconegut em mirava amb ulls tranquils. Vaig témer que anés a treure una navalla o una pistola o que se'm llancés al damunt per violar-me o escanyar-me i em liquidés allà mateix, com una gossa sacrificada en aquell polsegós aparcament solitari. Però només em mirava amb indiferència, com si jo fos una maleïda herba al mig del pas. Dos segons després, llargs, eterns, va girar cua i va marxar, com si res; ni tant sols es va girar ni mirà als costats preocupat.

Un intens dolor em va començar a cremar la boca i a la llengua hi tenia el gust humit de la sang. El control del meu cos m'havia abandonat i una tremolor nerviosa sacsejava les meves mans i braços. Em vaig sentir plorar i gemegar. I la por ja no se'n va anar.