La ciutat perfecta

Imagina't un món en blanc i negre, un món sense color. Una ciutat amb tots els edificis iguals: alts, negres amb forma rectangular. Amb finestres blanques, totes ben arrenglerades, semblen els nínxols d'un cementiri. També hi ha cases. Totes quadrades, de dos pisos amb les portes negres i les finestres negres també. La teulada és grisa.

Tot el terra és asfalt, gris i aspre. Homogeni, tot perfecte i constant, cap imperfecció. No hi ha arbres, són substituïts per alts fanals de llum blanca. S'encenen cada nit, quan el cel és totalment fosc. Durant el dia el cel és de color gris, i fa un entramat molt estrident i aspre amb els núvols i el fum.

Els cotxes volen pel cel formant línies rectes, semblen carreteres suspeses entre la densa boira de la ciutat.

Masses de gent es mouen amunt i avall d'una manera ordenada, formant files perfectes i rectes, caminant tots al mateix pas. Tots van a treballar: a fàbriques. De tant en tant hi ha alertes de concentracions de gas elevades. Aleshores els ciutadans duen una màscara.

S'organitzen per grups, fan treball en cadena, sempre igual. Monòton. Esgarrifant. Buida la ment, per posar-hi glaç del més dur i infundible.

Sona una forta sirena. La gent surt de la fàbrica tant ordenadament com hi ha entrat. I amb tota tranquil·litat i indiferència cadascú torna al seu nínxol.

N'hi ha dels que tenen sort, i poden treballar en un despatx, són la minoria. Aquests són els que tenen casa. Busquen sempre la manera de produïr més i més barat. Són els que es passen tot el dia treballant per prosperar, l'únic important és asecendir.

21:00 el toc de queda sona. Els llums s'encenen. El cel és totalment negre. Tancs i vehicles de defensa es mouen ordenadament i sigilosament per la ciutat. No hi ha disturbis. Totes les nits són igual de tranquil·les. Els llums de les cases s'apaguen. La gent dorm. I a l'endemà tot torna a ser igual.