La casa dels somnis

En Martí va tancar els ulls i va respirar fons. Les llàgrimes li lliscaven cara avall i els seus plors trencaven la tranquil·litat i monotonia d'aquell indret.
La casa s'alçava a pocs metres d'on era ell, estava envoltada de oms i faigs, vegetació típica de la zona, i un caminet de pedres, ben colocades les unes al costat de les altres, portava a ella. Se la va mirar un parell de vegades , tenia l'aspecte de vella i descuidada, però sota aquesta trista aparença s'hi amagaven molts anys de reformes i de somnis què quan per fi es van dur a terme es van acabar per sempre.
Desprès d'estar una bona estona buscant la clau per les butxaques de la bossa la va trobar, i decididament la va ficar al pany de la porta. Un cruixit acompanyat d'un crit d'un pobre animal, què segurament feia dies que s'havia fet l'amo de la casa va esser la seua benvinguda. Tot restava igual què el dia què hi va marxar, excepte algunes telaranyes i la bruticia que recobria la casa. El terra cruixia als seus peus i sense ni gairebé adonar-se va arribar al menjador. El tocadisc estava sobre la tauleta, al costat d'una vella fotografia totalment coberta de pols de la ja difunta Clara. Es va servir un got de conyac i va recolzar l'espatlla a la butaca. Va obrir el llum i acte seguit va comença a recordar.
Pensava en ella, en el temps viscut al seu costat, en la seva mort i sobretot en la llar. A la Clara li va agradar el mateix dia en què la va veure. Sempre havia tingut curiositat per les coses antigues i hi va dedicar moltes hores, el temps lliure el passava allí i de mica en mica va convertir una cabanya de bosc en una casa. La gent es va sorprendre, però ella era tan modesta que es justificava dient que tans sols havien estat unes capes de pintura. Això havia estat el que l'havia enamorat d'ella, la seva força i la voluntat què ficava en fer les coses, molts cops sense rebre res a canvi.
Sense ella es va convertir en un home solitari, serè, trist. Dia rere dia passejava pels carrers com un sensesostre, parant atenció als petits detalls del món que l'envoltava. Les males llengues el consideraven un boig, ell sabia què no era així, es considerava una víctima del pas del temps i del destí, què li havia jugat una mala passada.
Les primeres semanes se les va passar tancat a casa de la seva germana, ella el cuidava en tot moment, però compaginar la feina, amb els estudis i el seu fill, el Cesc,li donava poc temps per estar a casa i ell passejava pel pis com una anima en pena, pensant, recordant amb nostàlgia el seu olor, el seu últim petó, distant i amarg, i les seves últimes paraules. Durant dies van estar en la seva ment, el visitaven al vespre, quan la nit ja arribava i esbotzava a l'horitzó, fins i clars colors d'aquarel·la que a mesura que passaven les hores es tornaven foscos i opacs i el submergien en una gran tristesa. Però potser no eren aquells mots el que resonaven incansablement al seu cap, sinò l'imatge de la estimada, què encara avui, el visitava com si d'un fantasma es tractés, cap al tard, quan es sentia buit i era aleshores quan els records feien més mal.
Sempre ho recordava com si es tractes d'un temps molt llunyà, fugaç en el temps, però no feia ni sis mesos de la tragèdia. Se l'havia estimat tant a la Clara! Però de vegades el destí ens juga una mala passada i les coses arriben quan menys les esperem, quan no les tenim previstes. Potser la culpa era seva i no se'n va adonar de res! N'estava tan de cec! Poc desprès la vida li va ensenyar que el mon no giraba entorn ells, que els amors començaven i se'n anaven i què els homes eren unes simples fitxes d'escacs en mans d'un conegut, el destí. Nomès la veia a ella, pobra Clara, aquell cos, aquells cabells eriçats de color mel deixats anar fins les espatlles, els seus nerviosos ulls verds i aquelles mans que les nits ardents reseguien el seu cos, dolça i suament. De vegades es preguntà el perquè de la vida, pero era llançar paraules al vent, preguntes què mai obtindrien resposta, buides, sense sentit.
El temps havia estat un gran mestre, però aquell aprenentatge havia estat massa dur i veia com poc a poc els dies passaven, pel carrer durant el dia, sentat a la butaca per les nits, passegant, pensant esperant què la mort el vingues a buscar, resignat a viure només de records.
Ja no podia més, aquell matí al aixecar-se ho havia vist tot més clar què de costum. S'havia llevat del llit poc a poc per no despertar el Cesc, què encara dormia. Va acaronar suament els seus cabells castanys què amb la llum del sol brillaven més que mai. Desprès li va fer un petó a la galta. Aquet havia estat el seu ultim petó, que li va semblar distant i amarg, tot seguit es va dirigir a la casa, potser l'unic lloc on encara la podia notar a ella, on podia sentir la seva olor i sobretot on el temps no s'havia dut encara la seva presncia. Ja que estava en cada porta, en cada paret, en cada objecte... Tota la casa duia escrit el seu nom i en aquell moment es va preguntar a di mateix si de veritat no s'estava tornant boig.
I allí entre la foscor de la nit, en una cambra fosca i freda igual que com ho son les nits al bell mig del bosc, amb tans sols la llum d'una trista espelma i les suaus notes d'un violí surtint d'un vell tocadisc, un decensisat del món va perdre la vida, tirant-se un tret al cap i posant punt final a la seva vida i amb ella als maleïts records.