El pes d'una decisió

Quant de temps seguiré així? Es pregunta a si mateixa mentre rellegeix una a una les cartes. Les guarda en aquella petita caixa que ara farà un any ell li va regalar.
Es la rutina de cada dia. Les roses de dins, vermelles, s'han pansit. Però en petits racons encara sent la seva dolça olor.
No te por o almenys això es repeteix. Mai n'ha tinguda. Sempre ha estat forta o potser el temps la fet així. Va prendre una decisió i va fer bé, o almenys el que convenia. El cap sempre té raó li deien a l'escola. I si va fer bé perquè s'aixeca cada matí pensant que potser es va equivocar? Es sent esclava de les seves pròpies decisions, i ho sap. Tot i que es tan orgullosa que no ho vol reconèixer.
El marit entra a la cambra, duu la mateixa roba que fa dos dies i la barba sense afaitar. A arribat de treballar. Ell sempre anava polit i feia goig! Entre els records troba aquella olor tan peculiar que feia, de ginesta... Mengen plegats, un sopar senzill, pa amb tomàquet i una mica de formatge. De vegades cervesa o sangria de tetra-brick. Amb ell era diferent, sempre quan estaven plegats obria una ampolla de cava, de les bones.
El marit narra tot lo ocorregut a la feina. Ella pensa en ell. Li explica la venda de dos butaques, de les noves, avui amb el soci han fet un gran guany, diumenge aniran de restaurant. Respon amb un somriure trist. Es un bon home, sempre la cuidat i li ha donat tot el que ha necessitat.Però ell era especial.
Miren la televisió al menjador. Li coloca el braç sobre l'espatlla. Li pesa. Es resigna i continua mirant el programa d'actualitat. Ell la portava al cinema, miraven pel·lícules d'amor, de les que li agraden. Semblaven joves de quinze anys fent-se moixaines tota l'estona.
Es tard diu amb una veu fluixa i fina que gairebé no es sent. S'aixeca i es dirigeix al dormitori. Un calfred li recorre el cos. Els llençols son freds i tremola. El marit l'abraça. Li fa un petó al front. Per un moment es sent protegida però altre cop torna a sentir-se perduda. Les llàgrimes li llisquen cara avall. No pot més. L'habitació comença a girar al seu voltant i un munt de imatges invaeixen el seu cap. Sensacions, olors, colors, records, moments...S'aixeca d'una revolada, i a les fosques busca la maleta dins l'armari. Plora encara més fort. Els brams retomben a dins seu. Camises, pantalons, sabates...Corre li diu una veueta, fuig, no tornis mai més...Calla! ara es el moment, no tornis a perdre aquesta oportunitat. I si...? T'hauràs d'arriscar, ara o mai. I una a una baixa les escales, aquelles que durant tan temps l'havien feta presonera de la torre del castell...i a si mateixa es pregunta qui no ha deixat mai allò que li importa per allò que li agrada?