La cambra buida

No sabia ben bé per què, però la buidor de la cambra acompanyada de la grisor dels núvols no tan sols definía en aquell moment el seu estat anímic, extranyament també li proporcionava aquell estat d'embriaguesa melancòlica en el qual es delectava i al que sempre frisava per arribar. Es trobava estès a terra mirant al sostre, blanc, i detractor de l'edat i el negligent manteniment de la casa. Per a ell tots aquests factors lligaven, tenien un sentit complet, inexorable.

De fet, ara que hi pensava, l'estat de la casa i la seva buidor eren un reflexe inequívoc del mateix tipus de tracte que ell mateix va rebre i de la seva concepció del sentit de la vida. Tant que s'atrevia a pensar que la situació meteorològica era el mateix reflexe de la vida en societat, o de la societat que gestiona "la" vida.

Podia, s'atreviria a pensar en aquell conjunt d'idees, aquella conjunció d'esdevenitments, com a un senyal diví? Una crida a la contemplació, a la recerca d'un sentit únic, d'unitat i pluralitat i alhora de satisfacció individual? A l'altruïsme? A la renuncia de l'ego en pro d'una major qualitat espiritual, comunicativa i receptiva?

No.

Una coincidència d'esdeveniments no denota cap signe de divinitat. Li havien venut el concepte d'altruisme i dedicació al pròxim massa vegades i massa malament. No hi ha ningú que portant l'autoimposada etiqueta d'"altruista" no vagi amb segones intencions. Ningú ofereix ajuda desinteressadament. Ningú vetlla pel pròxim. Ningú te el secret de la felicitat absoluta. Ningú és troba ple i totalment feliç, com ningú es troba completament buit i desesperat.

Havia estat l'egoisme de son pare el que l'havia dut a aquell estat d'aïllament, d'apatia. Un egoisme que s'havia encomanat com un virus. Un egoisme arrelat en la recerca de la satisfacció per la realització de la persona, en aquell cas, per la realització mitjançant la feina. Son pare nomès es centraba a la feina perquè era on es sentia de la manera més completa possible. Era allà on era més ell mateix. On es podía trobar quasi tal com volia ser. I la seva obsessió per trobar-se havia condemnat a la pèrdua -no nomès per a ell, sinò per a tots per si mateixos- de la resta dels seus.
L'absolut abandó del seu pare els havia dut a un absolut abandonament dels seus mateixos propòsits, de les seves pròpies esperances d'aleshores.
Aquesta va ser, va pensar, la primera gran mentida que la vida em va fer empassar.

La vida s'havia comportat com el temps. Encara que de ben matí el dia es prometia esplèndid, va degenerar ràpidament als ombrívols núbols desprès d'uns pocs, tímids, rajos de sol. No la vida en sí, sinó aquells que diuen com és la vida, què espera la vida de nosaltres i què rebrem, suposadament, a canvi.
Les cavilacions avançaven, la marxa, la lenta passejada interior anava de la reflexió a la inevitable pendent de la realita mes crua. La conclusió no es podia mantenir més temps amagada.


Som uns il.lusos.

Com podem esperar sempre aconseguir tot allò que volem? Com podem ser tan ingènus de voler formar part d'una societat que nomès mostra herois d'un moment ignorant als autèntics herois, aquells que s'enfronten a la rutina, la monotonia, la fatiga física, moral i anímica prolongada i continuada? Com ens permetem el luxe de ser tan entusiàstes amb ella? Com podem arribar a ser tan participatius en ella, ni que sigui passivament? Com s'ha arribat a crear un monstre tan aberrant, tan subtil, tan esgarrifós, tan inexpugnable, tan ridícul i alhora tan poderós?

Des de la buidor de la cambra, va aclucar els ulls i va somriure mentre comprobava, veient la negror terrible de la nit, que de nou, el temps li donava la raó.