La caçadora vella

Dissabte a la tarda, la Lídia estava estirada al seu llit. No dormia; tenia els ulls oberts. Contemplava el seu passat reflectit al sostre d'aquella vella habitació. La seva vida transcorria en aquell sostre esquerdat, esquerdat com ella mateixa que, sense saber com, s'havia trencat. Potser era per la frustració de saber-se tan petita ("Déu és Déu; però jo què sóc?"). Impotència per ser tan poca cosa dins del conjunt de la història ("Voldria viatjar fins a l'edat mitjana i tornar amb un Príncep Blau!!!"...). O era potser perquè un dia, el Príncep Blau que havia trobat viatjant per Barcelona sense necessitat de viatjar en el temps, se li va convertir en granota. Potser el record de la vida que va quedant enrere era el que la mantenia en un estat d'alerta i de neguit quasi permanent ("El tempus fugit és un tòpic literari que..." deien tot sovint els professors de literatura quan encara anava a l'institut). Però potser el més frustrant de tot era que ni tan sols l'anhelada llibertat era capaç de fer-la feliç. La forta olor de l'incens consumint-se feia les delícies del seu olfacte, però ella només volia sentir-lo respirar prop de la seva boca...No se sentia gens bé. És com si tingués un forat molt gran a l'estòmac per on s'escolaven sentiments i sensacions. Va sentir que havia de marxar. Va aixecar-se del llit, va anar davant del mirall per pentinar-se una mica, però no podia mirar-se; aquella noia no era ella, tanmateix no era la imatge que recordava (una nena feliç, que jugava a l'hort de l'avi; una nena alegra, fent pessigolles a la seva germana que quasi no se sabia estar dreta; una nena contenta quan ajudava la seva àvia a preparar el dinar; una adolescent il·lusionada per tot allò que havia de passar; aquella adolescent que s'emociona amb tan sols una mirada...). Aquells cabells curts, desordenats, els ulls vermellosos i unes ulleres enormes de no dormir no li pertanyien. Com que li feia por (o pena, no crec que ho sabés), veure's d'aquella manera va apartar-se del mirall sense ni tan sols pentinar-se. Va agafar la seva caçadora negra de cuir, que estava penjada a la mateixa cadira on ell deixava la seva, quan, a vegades, la venia a visitar a altes hores de la nit.
Com se l'estimava aquella caçadora! La mare mai li n'havia volgut comprar cap, deia que ja se la compraria quan treballés i se la pogués pagar ella sola (de fet, la mare pretenia que, en veure que cauen molt a poc a poc, es desdigués de comprar-se-la). Però la Lídia, decidida, als setze anys, amb el primer sou d'un supermercat de prop de la platja, es va comprar una preciosa caçadora de cuir. Ara pensava que tot era culpa d'ella; va ser per ella que aquella tarda, en començar a ploure, va decidir agafar el metr;, per no fer-la malbé. Va seure a un seient al costat de la finestra. Observava la seva imatge reflectida al vidre. Realment era bonica. Els seus ulls grans i expressius sempre deixaven entreveure els seus sentiments. El seu cabell llarg i ondulat, negre, ara queia com una cortina damunt la caçadora nova. Les dents blanques contrastaven amb la fosca de la tarda. Darrera seu va veure un noi que, com ella, duia una caçadora de cuir. La seva era vella, gastada, es queia a trossos. Aquells ulls blaus la desconcertaven. Sabia que la mirava quan ella estava distreta. Va girar-se quan ja no podia suportar més aquell neguit i li va somriure. La força d'aquells ulls blaus la va fer tremolar (a COU havia traduït uns versos d'Ovidi sobre Cupido. La professora deia que era malintencionat i perillós; l'hauria d'haver cregut).

Va agafar el cotxe, i conduint sense saber on anava, va començar a plorar. Va pensar en les vegades que havia plorat per ell, eren masses. Sense saber com, es va trobar davant de casa seva, aquell pis del barri vell on havia anat tantes vegades d'amagat. Va sortir del cotxe i va mirar l'interior des del carrer. Encara podia veure alguns mobles del menjador, i la làmpada negra, plena de teranyines, que havia il·luminat les nits més fosques, ara s'havia apagat. Va pujar per les escales atrotinades. Escalons trencats, la barana es bellugava... era insegura. Va arribar davant de la seva porta. Per uns moments, mentre pujava les escales, havia pensat que tot era un malson, que, quan arribés, posaria la mà al pom, la porta s'obriria i el trobaria a ell a dins. Potser el trobaria tocant la guitarra, tocant les melodies que havia inventat per a ella. Potser el trobaria acabat de sortir de la dutxa. Sí, potser el trobaria prenent un cafè en barnús, mentre fullejava un diari. Llavors ella, amb totes les ganes del món, insinuaria que necessitava urgentment una dutxa (tot i que l'aixeta mai s'arribaria a obrir).
Però res d'això no va passar. Va posar la mà damunt del pom de la porta, el va fer girar i la porta no es va obrir (ell ja no viu aquí). Va començar a plorar i va deixar-se caure fins a terra. Records tristos li venien al cap. Aquelles tardes de llargs passeigs per la Devesa..., li encantava trepitjar el terra ple de fulles seques però humides (tan bonic que sembla i segur que a sota és ben podrit). Va pensar que la seva relació era com el terra de la Devesa.
Va aixecar-se, se sentia pesada i desgraciada. Va baixar les atrotinades escales recolzant-se en la barana insegura i pensant que ni el seu gran somni d'independència la feia feliç va tornar a pujar al cotxe. Va conduir molt lluny, i molt de pressa, fins arribar a un poblet mariner. Va caminar fins a la platja. No podia suportar la brisa marina perquè li portava la seva olor i no li agradava el color del cel perquè els seus ulls eren massa blaus. Va seure a la sorra i mirava el sol. Aviat començaria a pondre's. Va preguntar-se què era la vida, per a què servia i quin era el seu destí (una ment massa inquieta i nerviosa pot fer d'una pobra noia un ser ple de contradiccions i angoixes). Va preguntar-se perquè no podia estar morta. Va aixecar-se i va anar a passejar per les roques; el mar li agradava i volia confondre's amb ell.

Riiiiiiing, riiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiing..... El telèfon del pis de la Lídia sonava. Ningú contestava. Nou dies més tard, riiiiiiing, riiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiing..... el telèfon sonava i ningú contestava. El desè dia algú va avisar la policia, potser un veí, un amic o un familiar de la Lídia (és ben bé que la gent... molta realitat virtual i ningú és conscient de la mateixa realitat quotidiana).
Quan la policia va arribar al pis va trobar un cadàver al bany. Damunt de l'escriptori, un paper que deia: "és la teva navalleta, Toni".