Cercador
La cabellera de Medusa
Un relat de: rferna36- Compartir:
La cabellera de Medusa
Les rosses em porten sort. El meu primer amor va ser una catalana a qui vaig conèixer per la seua extraordinària cabellera. En aquell temps treballava en el nostre bar familiar a la vora de la costa llevantina. Era cap de setmana i la jornada havia sigut esgotadora atenent en la terrassa els plats combinats i en l'interior els menús. Era mitja vesprada, un moment de relax entre menjars i sopars. Record que vaig eixir de darrere de la barra amb una safata carregada de begudes per a la terrassa i llavors la vaig veure d'esquena. No sé per què però la seua abundant cabellera arrissada em va fer pensar en el mite de Medusa i em va assaltar el desig d'estirar-li del cabell pel capritx de veure si eren colobres o rissos. Em vaig abstindre, no obstant, per por de vessar les begudes. Però al tornar i veure-la inclús en la mateixa posició no vaig poder resistir-me i li vaig estirar del cabell. Esperava que com una autèntica Gorgònia es rebolicara irada contra mi i em convertira en pedra però només me va mirar amb curiositat com si fóra un animaló dissecat i estiguera estudiant-me. Davant de tal desaire li vaig traure la llengua i ella va reaccionar com un adult davant de la maldat d'un xiquet malcriat i em va mostrar el somriure més angelical que haja tornat a veure mai. Encara que no va ser així.
I no obstant això, en eixe instant va ser quan va clavar en mi els seus tentacles deixant-me enxisat. Igual que les meduses ella sorgia en el meu horitzó amb la calor i desapareixia quan aquest s'aplacava i així durant uns quants estius en què vaig romandre embruixat davall l'encanteri dels seus rissos daurats, els seus ulls ambarins i la seua dolça pell canella torrada pel sol. Mai vaig pensar que un verí poguera ser tan dolç ni que un angelical somriure poguera lligar-me tota la vida.
Montse estiuejava amb els seus pares en un xalet pròxim i baixava amb la seua germana totes les vesprades al nostre bar. Ens vam fer de seguida amics i li vaig presentar a la meua colla. Prompte es va convertir en el centre d'atenció del grup. Ens reuníem en la platja, en el passeig marítim, en el cine, anàvem d'excursió amb moto al riu, al berenador o a l'ermita i algunes nits anàvem a la discoteca. Tots voltaven al seu entorn. Aquella catalana ens havia robat el cor i el meu ho havia premsat fins a extraure d'ell la seua essència com fem per ací amb les insignificants xufes fins tornar-les orxata.
I és que jo els estius al seu costat em sentia una persona diferent, millor, més instruïda, més alegre, més optimista. Va ser ella per qui vaig acabar el BUP i després vaig estudiar Batxiller mentres Montse estava matriculada en la Facultat de Medicina. Va ser llavors, quan ella es va perdre entre muntanyes de llibres, el moment en què vaig començar a perdre-la. A ella se li obria un món nou de coneixements, oportunitats i relacions mentres el nostre xicotet món estival no oferia novetats, misteris ni nous horitzons. I un estiu va aparèixer amb un company d'estudis i se'm va gelar la sang .Me ho va presentar amb el mateix somriure angelical de la vesprada en què la vaig conéixer i vaig tindre la certesa que mai la podria oblidar.
Des de llavors han passat molts estius en què ens hem sortit diverses vegades en parella o en grup, a sopar, a la platja o ens em trobat per casualment en el poble. Durant aquest temps jo vaig tindre algunes nóvies, totes elles rosses, en les que buscava, encara que m'ho negara a mi mateix, la calor que la Montse em negava. Apiadada la Fortuna de mi vaig conéixer la Laura, una rossa de pot amb què em vaig casar un any després. I a pesar de tot entre nosaltres dos es va forjar una sòlida amistat polida per l'efecte dels anys amb la càlida aparença de normalitat. L'un darrere de l'altre, tots els amics del grup s'havien casat o vivien en parella, alguns dels nostres amics s'havien separat una o dos vegades. La majoria de nosaltres tenien fills i ara que comencem a encanudir ells deixaven de ser xiquets per convertir-se en bells i fràgils adolescents.
Una vesprada d'estiu, quan pensava que res em podia sorprendre perquè ho havia viscut tot, quan ja em creia fora de perill dels tentacles de Medusa vaig sorprendre el meu fill Pol allargant la mà cap a la cabellera magnètica de Núria, la filla major de Marta i a aquesta girant-se amb un somriure angelical agarrada en els llavis. Llavors vaig comprovar que no havia pogut sostraure'm de la influència de Medusa i que la Fortuna jugava ara amb la Nuria i el Pol. La resta vos ho podeu imaginar.
Les rosses em porten sort. El meu primer amor va ser una catalana a qui vaig conèixer per la seua extraordinària cabellera. En aquell temps treballava en el nostre bar familiar a la vora de la costa llevantina. Era cap de setmana i la jornada havia sigut esgotadora atenent en la terrassa els plats combinats i en l'interior els menús. Era mitja vesprada, un moment de relax entre menjars i sopars. Record que vaig eixir de darrere de la barra amb una safata carregada de begudes per a la terrassa i llavors la vaig veure d'esquena. No sé per què però la seua abundant cabellera arrissada em va fer pensar en el mite de Medusa i em va assaltar el desig d'estirar-li del cabell pel capritx de veure si eren colobres o rissos. Em vaig abstindre, no obstant, per por de vessar les begudes. Però al tornar i veure-la inclús en la mateixa posició no vaig poder resistir-me i li vaig estirar del cabell. Esperava que com una autèntica Gorgònia es rebolicara irada contra mi i em convertira en pedra però només me va mirar amb curiositat com si fóra un animaló dissecat i estiguera estudiant-me. Davant de tal desaire li vaig traure la llengua i ella va reaccionar com un adult davant de la maldat d'un xiquet malcriat i em va mostrar el somriure més angelical que haja tornat a veure mai. Encara que no va ser així.
I no obstant això, en eixe instant va ser quan va clavar en mi els seus tentacles deixant-me enxisat. Igual que les meduses ella sorgia en el meu horitzó amb la calor i desapareixia quan aquest s'aplacava i així durant uns quants estius en què vaig romandre embruixat davall l'encanteri dels seus rissos daurats, els seus ulls ambarins i la seua dolça pell canella torrada pel sol. Mai vaig pensar que un verí poguera ser tan dolç ni que un angelical somriure poguera lligar-me tota la vida.
Montse estiuejava amb els seus pares en un xalet pròxim i baixava amb la seua germana totes les vesprades al nostre bar. Ens vam fer de seguida amics i li vaig presentar a la meua colla. Prompte es va convertir en el centre d'atenció del grup. Ens reuníem en la platja, en el passeig marítim, en el cine, anàvem d'excursió amb moto al riu, al berenador o a l'ermita i algunes nits anàvem a la discoteca. Tots voltaven al seu entorn. Aquella catalana ens havia robat el cor i el meu ho havia premsat fins a extraure d'ell la seua essència com fem per ací amb les insignificants xufes fins tornar-les orxata.
I és que jo els estius al seu costat em sentia una persona diferent, millor, més instruïda, més alegre, més optimista. Va ser ella per qui vaig acabar el BUP i després vaig estudiar Batxiller mentres Montse estava matriculada en la Facultat de Medicina. Va ser llavors, quan ella es va perdre entre muntanyes de llibres, el moment en què vaig començar a perdre-la. A ella se li obria un món nou de coneixements, oportunitats i relacions mentres el nostre xicotet món estival no oferia novetats, misteris ni nous horitzons. I un estiu va aparèixer amb un company d'estudis i se'm va gelar la sang .Me ho va presentar amb el mateix somriure angelical de la vesprada en què la vaig conéixer i vaig tindre la certesa que mai la podria oblidar.
Des de llavors han passat molts estius en què ens hem sortit diverses vegades en parella o en grup, a sopar, a la platja o ens em trobat per casualment en el poble. Durant aquest temps jo vaig tindre algunes nóvies, totes elles rosses, en les que buscava, encara que m'ho negara a mi mateix, la calor que la Montse em negava. Apiadada la Fortuna de mi vaig conéixer la Laura, una rossa de pot amb què em vaig casar un any després. I a pesar de tot entre nosaltres dos es va forjar una sòlida amistat polida per l'efecte dels anys amb la càlida aparença de normalitat. L'un darrere de l'altre, tots els amics del grup s'havien casat o vivien en parella, alguns dels nostres amics s'havien separat una o dos vegades. La majoria de nosaltres tenien fills i ara que comencem a encanudir ells deixaven de ser xiquets per convertir-se en bells i fràgils adolescents.
Una vesprada d'estiu, quan pensava que res em podia sorprendre perquè ho havia viscut tot, quan ja em creia fora de perill dels tentacles de Medusa vaig sorprendre el meu fill Pol allargant la mà cap a la cabellera magnètica de Núria, la filla major de Marta i a aquesta girant-se amb un somriure angelical agarrada en els llavis. Llavors vaig comprovar que no havia pogut sostraure'm de la influència de Medusa i que la Fortuna jugava ara amb la Nuria i el Pol. La resta vos ho podeu imaginar.