Dèlia.

Un relat de: rferna36

Enfront del mirall la Dèlia lentament s’aplicava corrector en els llavis i la galta, estenent a sobre la crema daurada. Aquell seria un preciós dia assolellat per gaudir-ne les dues soles, passejarien, anirien al parc, visitarien a l'àvia i potser anirien al cinema. Revisà la imatge que li tornava el mirall, després es va cordà una cadena de la qual penjava una papallona i somrigué satisfeta del resultat.
La Laia la esperava cordant-se’l abric. També la Dèlia es va abrigar, agafà la bossa i prenent-la de la mà tancà la porta deixant enrere una setmana tortuosa. Esperaven en l'andana l'arribada del tren que prenien quan visitaven a l’àvia. Era hora punta, l'estació estava plena de gom a gom i la Laia mentre esperava jugava amb el nou penjoll.
- Veritat que és bonic mamà?.
- Clar, per a tu sempre el millor.
- Saps el què m'agrada més del penjoll?- deia la nena.
- No.
- Que així m'assemblo més a tu.- li digué somrient.
La dona li besà en el front i en fer-ho li doldre la ferida, per això evità els ulls, temia que poguessin aflorar les llàgrimes i arruïnar-les el dia. Però la petita estava tan contenta amb la companyia de la seva mare que li salvava de tots els mals pensaments.
- Mamà el ratolí Pérez m'haurà deixat alguna cosa a casa de l'àvia?- li preguntà amb l'esperança d'obtenir més presents.
- La dent et va caure a casa i ja t'ha portat un regal.
- Però en Nadal tinc regals també a casa seva.
- És diferent filla, deixes una carta als patges quan vas amb l'àvia i una altra amb mi- explicà la Dèlia.
- Ah! Vaig pensar que era màgic com els Reis però només és un ratolí- va dir decebuda.
La Dèlia va mirar-la de gairell i dubtà per un moment, podia haver cridat a la seva mare perquè els hi preparés alguna cosa especial i potser també un regal. Però no, la vida no era un servei a la carta. Millor que s'anés preparant pel temps de les llàgrimes però empenedida d’ella li va estrènyer la mà com a consol. La Laia restà callada uns instants fins que aparegué la silueta del tren al lluny, llavors va estirar a la seva mare de la mà perquè anessin cap a l'extrem de l'andana i pugessin en el primer cotxe.
- Aquí, aquí mamà que hi ha lloc.- digué la Laia assenyalant dos seients lliures.
La Dèlia s’assegué al costat de la finestreta i descobrí la Laura asseguda enfront d'ella en el compartiment anterior al seu. Quina mala sort pensà, haver-la trobat amb aquesta cara que duc, és la dona més tafanera del barri. Bé, almenys no plou i la flota a sortit a pescar. Intentà passar desapercebuda recolzant-se en el fred cristall, ocultant part de la seva cara, fent-se la dormida. La estratègia no funcionà perquè la Laia reconegué entre els passatgers a l'amiga de la seva mare i s’aixecà riallera agitant la mà per cridar-la . Era d'esperar, es consolà la Dèlia, aquesta criatura és així. Saludà la seva amiga procurant ocultar la cara amb la mà però acabà per donar-li notícies d'on anaven i si pensaven passar per la perruqueria i ella odiava haver de donar explicacions i excuses. Així i tot no podia negar-li la bona intenció a la Laura que insistí perquè dinessin juntes. Ella ho va rebutjar per la senzilla raó de que no tenia diners per pagar-se aquests luxes, menjarien amb la seva mare.
De camí a casa de la mare li assaltà el dubte i la preocupació. Potser hagués estat millor simplement fer una passejada ambla Laia i esperar uns dies per fer visites, segur que la mare es disgustaria en veure-li la cara però ja era massa tard per canviar de plans. Per altra banda necessitava fugir d’aquella casa i poques coses més podien fer sense diners. Plantada davant de la porta de la casa familiar cridà al timbre amb la tímida esperança que la mare hagués sortit a fer qualsevol encàrrec i això poder excusar-se davant la filla i amb dignitat fer covardament la volta. Però la mare ja hi era allá, just front d'ella.
- Una altra vegada t'ha pegat?- li va deixar anar al temps que l’inspeccionava la cara.
- Estic bé- contestà la Dèlia intentant desprendre's de les seves mans.
- No m'ho puc creure! No pot ser veritat el que escolto. Estas malament, però que molt malament del cap- digué la dona que continuava plantada enmig del passadís sense oferir-li una entrada franca.
- Mare!- va exclamà senyant a la Laia.
- Precisament, és que no penses en la nena?
- És bo amb la nena i ella no sap res.
- Això és el que el t'imagines però els nens entenen més del que els adults pensem- sospirà la dona mirant a la néta- Mai vaig haver de deixar-te anar amb aquest brètol.
- Mamà, no és cap brètol, quan no surt a la mar està de mal humor- protestà la Dèlia convençuda de que la decisió de visitar la mare havia estat pèssima.
- És un dròpol a la mar i un brètol terra i ho saps, almenys si anés a escampar la boira et deixaria en pau però aquest tros de brut només es feliç demostrant la seva força amb tu- digué la dona tornant-li a mirar el pòmul- Per ventura no tens orgull ni dignitat? No et vaig educar perquè et matessin a bastonades- afegí l'anciana derrotada.
- No és sempre així.
- Però que ximple ets filla quan ho penses engegar?- preguntà assenyalant-li la porta.
- Mai s'anirà i tu també ho saps- contestà resignada la seva filla.
- Doncs deixa-ho tu plantat i vine aquí, aquesta serà sempre la teva casa- contestà l'anciana mentre s'apropava a una de les portes que hi havia en el passadís i l'obria. Al interior hi havia un dormitori individual- Hi ha espai per posar-hi un altre llit per a la Laia i si no us agrada la podem arreglar . Què em dius?- li preguntà prenent-la de les mans.
- No és tan fàcil i el pis i la nena?- digué la Dèlia sense acceptar la proposició.
- Buscarem un bon advocat, no et preocupis ara per aquest munt de paperassa. Ara, que pots estar ben segura, aquesta bestiola no es queda amb el pis de la teva àvia. Sort que encara està al meu nom. Mira que t'ho vaig dir cent vegades que no m'agradava aquest noi, que no tenia de bo ni l'olor a peix pudent - digué l'anciana començant amb el reguitzell que la Dèlia havia escoltat durant anys.
- Mai t’ha agradat.
- Ben cert, però no tornaràs allà mentre ell no si vagi. Vull veure't feliç, filla ets l'única cosa que em queda!
- Haig de pensar-ho.
- Encara més, filla?
- Ens anem mamà. Veig que hem vingut en mal moment.- digué la Dèlia buscant a la Laia que jugava al menjador mentre elles parlaven.
- Gens d'això, tu ets major d'edat i encara que em lleves la vida amb la teva actitud hauré de resignar-me a plorar perquè alguna cosa no fet be amb tu, però la nena no surt d'aquí. Ningú li posarà la mà a sobre mentre jo tingui forces- digué l'anciana arrencant-li la petita de les mans i estrenyent-la contra el seu cos.
-Mare!
- La nena no tornarà mentre segueixis amb el Ramón, jo sóc la seva àvia i per tant també sóc responsable d'ella. Si et negues a deixar-la amb mi et denunciaré a serveis socials per permetre que el teu marit maltracti a la nena.- va amenaçar l'anciana.
- Series capaç? Saps que no és cert- digué la Dèlia a la qual se li sortien els ulls de la cara- Mai ha tocat a la nena.
- De tot sóc capaç, no ho dubtis, i et tancaria a tu també si les forces m'acompanyessin encara que haguessis d'estar lligada i emmordassada fins que entressis en raó, però això és segrest i llavors em tancaria a mi i tu tornaries com una beneita amb ell. Et té encisada i no m'ho explico, no té cap virtut. Maleit sigui.
Dèlia indignada amb la seva mare fugí sense voler escoltar res més, sense donar més explicacions i el que era pitjor, sense la Laia. Tota la seva energia es va plasmar en el cop de porta que va donar en sortir. No sabia què fer ni que li diria al Ramón quan arribés a casa i no veiés la Laia que era la nena dels seus ulls. Encara estaria dos setmanes a la mar. Començà a passejar pels carrers buscant les respostes que no volia escoltar fins que arribà prop de l'estació.
Corrent camí de l'estació, com sempre des que la coneixia, es va topar amb la Sònia que anava al treball. No volia escoltar més lliçons magistrals ni passar per més interrogatoris, tampoc volia que ningú xiuxiuegés a la meva esquena i malgrat tot en veure-la es va llençar als seus braços i va trencar a plorar.
La Sònia l’abraçà, només necessità uns segons per reaccionar en constatar el seu aspecte, mentre buscava el mòbil en la bossa.
- Sí, sóc Sònia, anota Luis, m'ha sorgit una emergència i no puc anar avui al treball.
- Gens de festes, és una emergència de les del 112- afegí mentre prenia la mà a la Dèlia i seien a un banc.
- Tots els justificants que vulguis, no pateixes- digué apagant el mòbil- serà bord !
- No vull crear-te problemes.
- No res, borda molt però no mossega, a més ho dic de debò, ens anem a l'hospital i després a comissaria.
- Però què dius?- preguntà sobresaltada.
- Som o no som amigues?
- Clar, des de la primària- li va contestar sense vacil•lar.
- I et fies de mi?- li va preguntar mirant-la als ulls.
- Sí...suposo.
- Doncs posem que és el meu regal de Reis endarrerit. Ah, cridaré la Laura! Vinc de la seva perruqueria ara mateix.
- Ja he vist que estes molt maca.
- Gràcies, però per estar maca em caldria un lífting, però això tan se val. La Laura estava molt preocupada per tu, no em perdonaria mai si no l'avisés- li va dir mentre marcava el seu número de mòbil.
- Laura? Estic en l'estació amb la Dèlia. Pots venir amb el cotxe, ens anem a l'hospital- li digué amb autoritat.
- Vindrà? I la perruqueria?
- I és clar, per algun motiu dubtaves de nosaltres? Està Coral i si ella també ve i tanca un dia tampoc s'arruïnarà- afirmà resolta- només són diners i tu tens problemes majors.
Mentre esperaven la Laura, Dèlia explicà el que feia temps guardava com un secret però que tots coneixien, excepte els detalls, i aquests l'estaven abrasant.
Entre sanglots li deia que els dies de pluja i vent mai li havien agradat. Sònia assentia amb el cap perquè ja ho sabia, des de nena li alteraven el somni i el caràcter. Però a més, continuava explicant plorosa, des de que el Ramón va decidir fer-se patró de la María Magdalena s'havien convertit en el seu malson. Si hi havia mala mar el vaixell quedava amarrat a port però els mariners seguien cobrant la setmanada encara que no traguessin ni una sardina per subhastar. A això havia de sumar altres despeses fixes que calia pagar sense demora, l'amarri, les assegurances i els interessos del préstec. Alguns mariners li demanaven bestretes, altres es queixaven perquè sense subhasta les pagues eren mínimes, insuficients per qualsevol famílies. El Ramón ho sabia perquè també havia sigut mariner temps enllà però no pudia fer-ne res, si no pescaven també ell tenia problemes de diners. Així que al Ramón se li 'anava avinagrant el tarannà a cada dia que passava en terra.
La Dèlia callà uns segons com si dubtés de continuar explicant-li aquests intimitats a la Sònia, però prosseguí, per fi havia trobat algú que l’escoltava sense amonestar-la. Acabaven de travessar una ratxa de mal temps, nou dies dels quals sis va romandre la flota amarrada. Els dos primers dies Ramón entrava i sortia de casa com un gat, sense horaris, sense avisos, sense paraules. El tercer dia, després d'apropar-se fins al port, va tornar a casa amb cara de difunt. El servei meteorològic avisava de l'arribada d'un temporal de llevant que duraria una setmana i ells no havien sortit els dos dies anteriors esperant que el temps millorés. Els dies més llargs de la vida de la Dèlia acabaven de començar. Ones de tres metres s'apropaven a la costa, la carretera costanera romandre tallada i protecció civil recomanà tancar els col•legis, evitar els desplaçaments i vigilar les cornises i volades per les fortes ràfegues de vent.
El Ramón era un home obsessiu. La seva gran passió era el mar i les seves gents, fora d'aquest ambient era un nàufrag que bracejava embogit intentant aconseguir la broda del María Magdalena. Els dos primers dies de tancament es va concentrar a escoltar els serveis meteorològics i vigilar des de les finestres, com si fossin talaies, qualsevol minúscul canvi de temps que li aportés esperança. El tercer dia va desistir. Per a Ramón l'eslora i la màniga del seu pis se li feien massa petites per mantenir una bona convivència amb el passatge i a elles, les tosques maneres del mariner se li feien incomprensibles. Dedicava el dia a rondar la casa a dalt i a baix, enfonsar-se en la vella butaca a fumar fins a perdre's dins de la boira que ell mateix creava. Però elles no deien gens. Així va romandre tres dies més, renegant malhumorat pels racons del pis.
El sisè dia, malgrat la pluja es va calçar les botes d’aigua, es va posar l’impermeable i va sortir al carrer. L’home tornà amb un tauler d'aglomerat, un cabdell de cotó blanc, vellut negre, un grapat de claus, pegament, un vidre de la mateixa mesura que el tauler i un marc daurat. Volia fer un quadre de nusos mariners i es disposà a treballar en el saló, utilitzant la taula del menjador com a taula de treball.
Ramón, continuava dient la Dèlia amb un fil de veu, semblava més animat amb un treball entre mans després de dies d'inactivitat, però les seves males maneres continuaven invariables. Llençà les estovalles de ganxet sobre el bufet sense observar que tirava el pa al terra. Entretingut en el seu treball, oblidant el món, va treballar fins a migdia. Ella caminava de puntetes per la casa per no molestar-ho, intentant dissimular el seu disgust en veure com embrutava el saló, mentre la Laia s'amagava hores i hores dins la seva habitació jugant sola sense fer soroll.
Tot hi anava bé fins a migdia. Mentre recollia el material i les eines que tenia disperses sobre la taula el Ramón va ensopegar amb el pa que havia llençat i que estava cobert de serradures. Enfadat pel que considerava una falta de respecte cap a ell i el seu treball digué a la Dèlia que era una inútil incapaç de mantenir la casa neta i en ordre mentre ell treballava perquè no els hi faltés de res. Ella intentà explicar-li que el pa li havia caigut a ell però la seva intervenció, en lloc d'apaivagar-ho o fer-li rectificar, va servir perquè es guanyés un cop que la va fer trontollar i estavellar-se contra la paret. En veure que li sagnava el llavi li va cridar de nou i li va dir que no volia veure-la i ella es va amagar en el bany mentre ell menjava sol. Quan escoltà la porta de casa sortí adolorida i amb un blau a la galta.
En fosquejar la Laia, plena d'alegria, li ensenyà a la mare una dent que tenia a la mà i un petit buit en la seva boca, li havia caigut la seva primera dent. Estava tan nerviosa que no deixava de parlar mentre sopaven però de l’emoció s’adormí a la taula. També ella era a punt d'anar-se al llit quan va arribar el Ramón. Mirà el sopar i amb menyspreu digué que una pizza no era sopar per a un pescador, després li deixà anar sobre la taula un rap, uns musclos i una dotzena de llagostins dient-li que era hora de que fes alguna cosa de profit. Ella no va tenir valor per explicar-li que la pizza era un regal improvisat perquè a la Laia li havia caigut la primera dent.


Mentre *Delia cuinava Ramón es va asseure a la taula amb una ampolla de vi que ja havia acabat quan ella li va servir el rap. Sopaven en silenci quan va aparèixer la nena en el menjador reclamant la seva pizza. Ell les va mirar com si no les conegués, li va dir a la nena que s'assegués a la taula i que no podia ficar-se al llit abans del sopar, després li va dir que se servís una ració de rap. Però la petita es va negar a menjar el peix, només va sopar pa i el seu pare, inflamat per l'alcohol i amb l'orgull ferit, es va tornar contra la seva dona recriminant-li que no era una bona mare, no alimentava bé a la nena, ni tan sols li ensenyava a respectar i obeir al seu pare.
Laia es va apressar a dir que tenia son i Dèlia la va ficar al llit pensant que Ramón es tranquil•litzaria. Quan va tornar al menjador el seu marit li va dir que sortiria matí a la mar així que havia d'espavilar-se perquè ell matinava i l'esperava en el llit. *Delia tènia l'esperança que Ramón estigués dormit quan ella arribés i per aquesta raó recollia a poc a poc la cuina. Però aquell no era el seu dia de sort perquè en entrar al dormitori Ramón la va rebre a crits dient-li que li havia fet esperar i que al matí no es podria aixecar, on has vist que un patró arribi tard, dona. Dèlia no va contestar, tampoc va tenir temps per fer-ho, Ramón la va atreure al llit estirant-li dels cabells i li va tapar la boca amb el coixí dient-li que ell s'encarregava de tot. Dèlia va forcejar i ell va estrènyer ambdues mans contra el coixí fins que alguna cosa va cruixir, ella va deixar de moure's i ell li va dir que no volia escoltar-la cridar més. Al matí li faltava una dent.
Sònia no s'havia atrevit a interrompre-la encara que va haver de mossegar-se els llavis per no fer-ho i afegir més laments als de la seva amiga. Però llavors Dèlia va continuar explicant la baralla amb la seva mare. Ella esperava que la seva mare li fes oblidar la setmana terrible que havia viscut encara que tampoc hagués estat gens malament que l'acaronés una mica, no obstant això, gens més veure-la li va cridar, la va insultar i li va llevar la nena.
- Com has dit?- va interrompre incrèdula Sònia- On està la nena?
- Amb la meva mare, no tornarà a casa fins que es vaig marxar Ramón- va dir en to de retret.
- Doncs brau per la teva mare que és una senyora assenyada- va dir Sonia que va veure en l'horitzó una altra aliada.
- Però si m'ha tractat fatal- va protestar Dèlia.
- Algú havia de fer el treball brut de despertar-se i sembla que ho ha fet bé. I ara ens anem a l'hospital- va dir Sonia aixecant-se del banc.
- No esperàvem a Laura?
- Clar, estan enfronti, són les del cotxe blanc. Anem- va dir agafant-la del braç.
A l'hospital li van guarir les ferides, li van donar dos punts en el llavi i li van treure l'arrel de la dent partida. Després una assistent social li va atendre en el seu despatx i li va fer moltes preguntes per completar un formulari que va signar *Delia i l'assistenta. A aquest document va afegir l'informe mèdic. Amb tots ells es van dirigir a la comissaria més propera on ja li esperaven una parella de policies avisats per l'assistenta. De nou la van interrogar però a Dèlia no li va importar perquè van deixar que Sonia, Laura i Coral li acompanyessin. Per fi, després de molt temps no es va sentir sola i va parlar, va parlar tant que les seves amigues es van sorprendre del que una persona era capaç d'aguantar.
Quan va acabar la denúncia en comissaria, les quatre dones eufòriques de valor, van entrar en un bar proper i van demanar quatre xopets. El cambrer les va mirar com si anessin quatre desertores de Alcohòlics Anònims. Van prendre un parell de xopets cadascuna fins a arribar a la conclusió que no coneixien cap advocat expert en aquests temes i que havia de trobar al millor perquè Ramón no tingués opció al custòdia de Laia. Llavors Sònia es va enrecordar de l'Esteban al per cert àdhuc no hi havia fet el seu condol.
- Laura no tindràs el telèfon d'Esteban?- va preguntar pensant que podria ser la solució.
- I què pinta aquest ara?- va dir Laura sorpresa.
- Tot, és ric i té contactes, la qual cosa nosaltres no tenim- els va dir.
Laura cridà l’Esteban que ja feia els preparatius per tornar a Nova York i li parlà de Dèlia. Així que li va posar al dia dels problemes de la dona i dels primers passos que havien donat. Sorprenentment per a totes l’Esteban va prometre´l presentar-se en el bar en uns minuts i anar acompanyat del seu advocat.
- No us sembla increïble? Gaudir, amigues dels avantatges de tenir amics rics- va dir Sonia i les quatre es van tirar a riure.
Quan va arribar Esteban amb el seu advocat portaven la lliçó sabuda. L'advocat, un home ben cuidat embotit en un impecable vestit, exposà davant les quatre dones totes les opcions possibles per Dèlia però li va recomanar que a més d'iniciar immediatament el tràmit de divorci al•legant maltractaments, canviés de domicili.
- No puc anar-me sense la meva filla, la té la meva mare, i d'altra banda no tinc diners, tots els ingressos els controla Ramón, jo solament tinc una petita assignació mensual per a les despeses de casa i és escassa.- va explicar Dèlia- No puc estalviar un dur si comprar un capritx sense el seu permís.
- La seva mare no serà un problema. Ja ens hem posat en contacte amb ella i està d'acord a col•laborar- va puntualitzar l'advocat.
- Però com l'han localitzat?- va preguntar innocentment.
- Senyora això forma part del meu treball- va assegurar l'advocat.
- Bé, podria quedar-me amb la meva mare. Podem fer les paus, a més, no tinc un altre lloc on anar.- va proposar.
- Gens d'això- va intervenir Esteban- Ja ho hem parlat pel camí. Si ho deixes el primer lloc on buscarà serà a casa de la teva mare, després a casa de les teves amigues. Encara que vulguin no poden ajudar-te, es posarien en perill elles, tu i la teva filla. No cal oblidar que és una persona violenta. Continuaria buscant pel poble i els voltants i després amb qualsevol altre lloc on tinguis familiars, amics o algun tipus de contracte.
- Llavors estic atrapada?- va exclamar espantada Dèlia.
- No. Crec que la millor opció és que Laia i tu vingueu amb mi a Nova York- va proposar l’Esteban.
- A Nova York? I que faig jo allí? No conec l'idioma, no podré fer gens- va exclamar Dèlia- De què viurem?
- Això no serà cap problema. Com sabreu el meu padrí ha mort i m'ha deixat una considerable herència, així que els diners no serà un problema. Al contrari, em quedaré més tranquil si empro aquest capital en alguna cosa útil donant-li una segona oportunitat.- va explicar Esteban
- Què curiós! Fa una estona Sonia, Coral i jo hem brindat per les segones oportunitats.
- De vegades la vida ens dóna aquests regals, però el millor no és rebre'ls sinó concedir-los- va dir Esteban satisfet de si mateix.
- I on viurem? Allí no tinc pis va dir preocupada.
- Perdona, havia donat per descomptat que havies entès que viuríeu al meu apartament- li va dir apropant-se a ella per mostrar-la unes fotografies del seu habitatge- T'asseguro que hi ha lloc suficient per construir una habitació per a cadascuna i Central Park està enfronti. Podreu sortir a passejar tots els dies, aprendre anglès...
- No vull ser una molèstia. Tu tens la teva pròpia vida- va interrompre Dèlia.
- Bé, la idea no és obligar-te a viure amb mi. Si ho desitges podeu buscar-vos el vostre propi apartament- va dir decebut l’Esteban.
- Però viuràs amb algú allí?
- No, he tingut una llarga experiència en fracassos, però no vull avorrir-vos amb això.
- Llavors també tu necessites una segona oportunitat- va apuntar Dèlia.
- Que podríem compartir.
- No sé que dir- va dir *Delia sorpresa
Sonia i Laura que xiuxiuejaven van començar a riure i Dèlia, una mica ofesa els va preguntar:
- De què rieu? La meva situació és graciosa?
- Ja no t'acordes de l'any en què et va regalar una rosa en Sant Valentín? Com és possible? Vas ser l'enveja de totes.- li va recordar Laura.
- Però no la va acceptar perquè sortia amb Ramón. Bé i aquesta vegada acceptaràs el regal?- va preguntar sobtadament tímid.
- Per descomptat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

rferna36

3 Relats

4 Comentaris

2088 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67