Joves altament qualificats

Al migdia, quan m'he llevat, el vell m'ha tornat a esbroncar perquè, amb la carrera acabada, un postgrau a Glasgow i un màster a Edimburg, encara no he sigut capaç de trobar una feina adequada a les meves aspiracions. "No sé què hi fots a casa els pares als trenta anys vivint com un gandul", ha saltat. Després m'ha amenaçat. Ara cobrarà menys i diu que m'hauré d'espavilar. I m'ha sortit amb la cançó de sempre. "Els de la nostra generació..."
Els de la seva generació han sigut esclaus de la feina, sí, sobretot ell. Als setze anys ja treballava en uns grans magatzems. No, no, què dius? No serveix, per despatxar. La seva feina consistia a descarregar camions i portar embalums amunt i avall. Tota la vida, tu, fins que la setmana passada el van acomiadar. Jubilació forçosa. Es veu que ja no rendia prou.
Entre la ràbia i la impotència, gairebé plorava, el vell. Té delicte, tu. Potser que demanem un altre gintònic, no? La nit és molt llarga. Es veu que, en tots aquests anys, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni un. Tant si estava engripat com si patia una lumbàlgia i amb prou feines podia blegar l'esquena, ell cada matí era al peu del canó.
El més bo del cas és que divendres, a l'hora de signar, com qui no vol la cosa, ho va deixar anar, amb l'esperança que la seva fidelitat a l'empresa tingués algun tipus de recompensa. Ni un sol dia en quaranta anys, tu. I saps què li van contestar? Que podia estar content de la sort que havia tingut, si no havia estat mai malalt i no havia hagut de fer cap dia de festa. Què et sembla? I tot seguit se'l van treure de sobre de mala manera. "Vagi-se'n a reposar i no m'entretingui més que he de donar instruccions al seu substitut", van ser les paraules de comiat.
M'has d'ajudar, tu. Vas estudiar lleis, no? Si amb una denúncia a l'empresa per vexacions a un treballador vell i malalt en traguéssim uns quants bitllets, em podria apuntar a un altre màster a l'estranger sense haver de sentir els exabruptes del vell.