(In)Útil Pepeta

Mai ni un bri de mandra va dipositar-se al cos de la Pepeta. Es llevava a trenc d'alba, esmorzava el just i encara feia que li'n sobrés (un esmorzar per a dos dies, necessari en aquells temps), es vestia sempre igual (bata, davantal i espardenyes), es pentinava un monyo recollit tibat tibadíssim i a la cara rentada amb aigua freda no li marxava l'expressió de treballadora amb la ment limitada a 'cal fer feina'. Les mandroses i mandrosos que tenien diners, només de veure-la diligent escombrant les escales de l'edifici, l'entrada, la part de la vorera i un tros de calçada si no era transitada, ja es cansaven. Aquella gent tenia més que ella: pisos bons, teca selecta, malalties de la immobilitat ricatxa que se'ls arrapaven com llagastes. Se'n burlaven, de la Pepeta, aquell gent de nom. Ridícula, pobra portera, portera esdentegada i rebregada. Pansa eixuta, pal d'escombra, drap gastat.

Van anar morint tots.

L'edifici restà pràcticament buit fins que morí ella, de revella, una nit de revetlla.

Ben aviat va ser enderrocat l'immoble per a ubicar-hi moltes, moltes, moltes oficines petites i adossades les unes contra les altres (encastades com les llagastes de les malalties).

La labor de la difunta Pepeta surava en efluvis, enfadada. Però almenys havia viscut més que aquella gent de cap efluvi, frívols burgesos que l'havien menyspreada. L'energia de la Pepeta es mantingué en aquell lloc i per aquell motiu tot semblava més net, més eficient, més disciplinat. Dins la lletjor, l'essència de la puresa pepètica pesava més en la balança i contra allò no hi havia pas res escrit.