Integritat platònica

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Hom podria considerar que el Joan du una existència excessivament còmoda i avorrida; els que el coneixen, però, saben que és un home feliç. Fa més de vint anys que es va casar amb la Marta, l’amor de la seva vida. S’estimen i la fogositat de la seva relació només ha quedat lleugerament esmorteïda amb el pas dels anys. Tenen dues filles afectuoses i aplicades. Malgrat els seus quaranta-cinc anys, el Joan conserva quasi tot el cabell i està en millor forma que quan era jove. Tota la seva vida adulta ha treballat a la mateixa botiga d’electrodomèstics, de la que ara n’és l’encarregat. Cau bé a nou dels treballadors a les seves ordres i manté una tracte correcte i professional amb l’Antoni, un arribista de llibre. Amb qui té més problemes és amb la noia de vint-i-cinc anys que van fitxar fa dos mesos. Es diu Marta, com la seva dona, però a diferència d’ella vesteix roba cenyida i deixa gran part de la seva delicada pell al descobert. Cada cop que la veu al magatzem fent inventari, passa per sota l’escala on és enfilada i no pot evitar aixecar el cap, fixant la mirada tímidament i momentània cap a les natges, que s’endevinen fermes sota la curta faldilla. Sempre té l’impuls de demanar-li que l’acompanyi al seu despatx, on li arrencaria els botons de la camisa de crepè lluent de l’uniforme. Ella el tombaria damunt la taula i amb un somriure sensual li començaria a descordar els pantalons. Tot just passada l’escala, com si aquesta delimités una zona prohibida, els pensaments luxuriosos queden continguts. Ressorgiran el dissabte quan, com de costum, vagin a sopar amb la seva dona. Després de conversar melosament, tot fent una copa, tornaran a casa i faran l’amor. Com en les dues últimes setmanes, a pesar del pudor i la culpabilitat que sent, li demanarà que es deixi posada la camisa de crepè lluent que li va regalar el mes passat. Llavors, amb les mans a la cintura d’ella, arribarà al clímax xiuxiuejant-ne el nom amb la cadència dels seus malucs. “Marta, Marta...”.

Walrusluli

Comentaris

  • Re: Marta...[Ofensiu]
    walrusluli | 23-02-2018

    El teu relat m'ha agradat molt Marta.

    Penso que potser és la temprança el què separa als nostres relats. De fet, semblen les dues cares del mirall: la que tothom veu i la que només sap trobar qui té la ment oberta als somnis de paradisos perduts.

  • Re. Les Temptacions[Ofensiu]
    walrusluli | 23-02-2018

    Moltes gràcies Aleix!

    Podríem imaginar molts possibles camins per als protagonistes, però per saber quin prendran finalment, caldria esbrinar què hi passa dins el cap del Joan (i em temo que és un home extremadament reservat). AIxí doncs, que cadascú s'imagini el final que més li complagui!

  • Marta...[Ofensiu]
    Loira Durban | 23-02-2018

    La teva Marta es diu com jo, però hem dibuixat temprances molt diferents. La teva integritat platònica i la meva Societat Fantàstica potser casarien en el món de la temprança? :)



  • Les temptacions [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-02-2018 | Valoració: 10

    A vegades cal controlar-se a vegades no. A veure què faran, com continuaran els seus protagonistes. Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: