Incapaç de refer-se

Era, novament, la data. Arribava la data, arribava la data, arribava la data... no, la data no arribava: no havia marxat. Anava mirant el rellotge, s'anava encongint -encara més!-, el cor li bategava accelerant-se, les palpitacions histèriques retornaven, l'ànima s'esmicolava en bocins de records que necessitava magnificar, per sobreviure. El rostre mostrava solcs massa enfonsats, arrugues clivellant el front, potes de gall que no canta alegre cap albada als extrems dels ulls.

Havia quedat amb les filles. La Maüd no es fixà en un nou brot de brut sobre brut en l'estança feia qui-sap-lo que no netejava. Com l'habitacle en general. Menys una cambra que, implacablement, mantenia impecable: el seu santuari. S'hi estava temps indefinit, contemplant, rememorant en un estat mena de pau de dol addictiva que la mantenia dempeus.

La Maüd, en els mitjos seixanta, amb els mitjons desllanegats que no s'arrapaven als turmells com abraçadetes que premen i si eren alts li relliscaven genolls avall, com si es desmaiessin. La Maüd, amb bata cotxada de color fum que no s'esvaïa i una camisola, caminà sola per l'habitació que protegia amb falsa atemporalitat. L'escassa llum la convertia en una figura un pèl dissolta. Prou! Calia anar a esmorzar: com una criatura. Com per ser ell quan ell ho havia estat. El seu nen.

-Com feia l'amor, el meu fill?

Havia necessitat preguntar-li-ho una de les espaiades vegades que la trobà. Havia canviat de comarca, la Dissa, per raons, al·legà, de feina. Havia estat mare tres cops, com la Maüd.

-El nen...com es diu?

-Ar...

-Arnau!

-Artur. A un nounat no podia posar-li el pes d'una mancança.

Abraçà la Maüd. Les dues soles, en un carrer estret i humit de barri antic. Plovinejava.

-Sabia estimar. Sabia acariciar. Sabia...mirar.

I a la Dissa li vingué l'Arnau al cap, de cop. Jugaven a saltar pel llit. Reien amb el que en deien 'Ara fem el projecte granotes', com al parvulari de petits, petits. Raucaven. Estiraven les llengües per trobar-se-les. Saltironaven i saltaven. S'estiraven al matalàs d'aigua. "Les granotes tenen boca, però no parlen: canten". No li sortí afinada, la melodia que s'empescà. Divertida. Del riure a...una passa.

La Dissa, nerviosa davant la sacsejada d'aquell record, s'acomiadà de la Maüd. Més tard esclatà una tempesta, com per apaivagar la que cadascuna duia a dins.



Feia anys, un endevinador de fira que ni estava en una fira sinó massa a prop d'una riera que quan creixia esdevenia perillosa i podia inundar l'àrea turística s'havia situat sota una palmera tropical importada, havia muntat paradeta. Demanava la voluntat. Una jove Maüd s'hi va apropar, amb les amigues, encuriosides i enriolades, i sense massa fe. "Seran tres...no, seran dos". Perquè els llegia, els fills futurs? Cap no en volia, els feia por el part.

Aquell núvol del cervell va acabar de surar, es tancà la rebobinada recordatòria i la Maüd es dedicà a canviar-se de roba. No afegia res que la denotés presumida, com antany tant ho manifestava. Resultat de la caiguda en picat, aquell aspecte entre frívol i necessari de la seva personalitat s'estripà.

Passà el gat. Venia de l'ampli terrat de llepar-se i d'esbargir-se emmandrint-se al sol, de fer tombarelles en un test de diàmetre generós on res no hi havia plantat. Ell, que s'hi plantava. S'hi estava panxa enlaire, feia moviments de balanceig recolzat per la columna vertebral tan flexible. Però, sobretot, s'hi cargolava per dormir, dormir i dormir. En un racó allà fora hi havia una llagosta potes enlaire, exànime. La Maüd encara no l'havia trobada i la trobaria només si s'hi fixava, cosa poc probable, donat que es desplaçava sovint com una zombie. L'insecte s'aniria corsecant. Quan fos més lleuger, un vent l'arrossegaria fins a, tal volta, sota el perenne piló de fulles seques d'una enfiladissa que, si eren trepitjades, el so del cruixir de l'insecte traspassat s'hi confondria. La llagosta i les fulles fusionarien els esperits?


Després d'haver-se canviat de roba per inèrcia se li obrí un calaix mental reiterat: "Quan més a prop és el banc on seus del taüt, Maüd, menys falta perquè et toqui', li deia, de petita, el pare fent referència als enterraments.

Aquell ordre s'havia alterat. L'accident de l'Arnau l'havia transgredit, havia alterat el cicle.

-Per què no embogeixo i perdo l'identitat, per què no moro per fi, per què em desperto els matins?- es desfogà cridant de cop fins que quedà agenollada picant amb els punys a terra fins a callar i crear-se una solemnitat que requeria.

Una gata del veïnat, que tenia el nassiró en forma de cor rosat i el pèl tricolor, se li apropà llavors mateix, gosà miolar per demanar-li teca -la dona creia- i no. Li estava comunicant que no es sumís en la pena. La Maüd li posà un dit al musell com si premés un botonet que la feia, quasi, somriure. Amb tot, no li donà res, força farta i dròpola com la definia, a aquella gata grassa i falaguera. L'animal tornà al terrat, per on havia vingut...a esperar el gat de la casa. El saltamartí...hi seria, encara? El vigilarien i seguirien amb sigil?

El tacte de la llaneta artificial del folre de l'abric, darrera peça que es posà la Maüd, li revifà el xai de l'avi. En Flonjo. La memòria olfactiva d'en Flonjo a l'estable, en Flonjo i l'herba del prat que variava d'aroma segons els verds. La Maüd nena enfonsava les mans en l'ésser plàcid i llanut. El belar d'en Flonjo, que la coneixia. "Avui te n'has d'acomiadar." Va preguntar perquè. Li van respondre que calia sacrificar-lo per ser convertit en aliment. Ella rebentà aferrant-se a l'animal, omplint-lo de petons i després posant-se-li al davant contra qualsevol invasió. "Vol viure! L'estimo. Que no l'estimeu, vosaltres?" Els adults respongueren amb arguments per a ella insubstancials. "I doncs, nena, què et penses? Un caldo amb quatre herbes és insípid i no nodreix". Així que hi calien bocins de cadàvers, el tast de la mort. "No, no vull que mori! Ha de viure! No podem menjar arròs, llenties?" Per calmar-la es va sentir "Una sopa de peix, reina". Un flash li va mostrar ulls desorbitats i boques desballestades, brànquies pidolant el respir. Crits insonors, massacre de bilions d'existències aqüàtiques.

No havia pogut ni volgut recordar detalls de la separació d'en Flonjo. Li quedava estar contra el tronc d'un arbre solitari, prémer-hi el cos tremolós i sanglotant, amagar-se'n darrere i repenjar-s'hi d'esquena. Plorà hores dempeus fins a caure extenuada sobre l'herba que havia mullat. Per fi havia cedit al pes del dolor, de la pena, del buit. On hi havia hagut aquell arbre, feia anys que uns blocs de pisos exhibien mediocritat constructiva. L'ajuntament ambiciós del poble dels avis paterns només tenia al cap terrenys edificables, expropiacions i butxaques plenes.

Gairebé era al llindar del cementiri. S'havia avançat, a posta, a les filles. Dos xiprers monumentals als flancs de la porta d'entrada semblava que, per tal de suavitzar el seu rol, el frivolitzessin presumint farcits de boletes-llavors. No pretenien emular cap arbre de Nadal, tampoc. Va inspirar, la Maüd, va vinclar-se fins que l'aire amb la flaire dels arbres li assolí el melic. El cordó umbilical entre l'Arnau i ella. No, l'Arnau no era al cementiri! El duia a dins.