Imatges Celestials

Imatges Celestials

En ve molt de gust reflexionar sobre la relació entre la ciutadania [ abans i ara ], i les mediacions més “habituals” en aquest país nostre. Aclarir potser per algun lector, el concepte de “mediació” en el llenguatge religiós; senzillament és el nom que reben les imatges [ de qualsevol material ], que tenen la virtut de fer-nos pensar, d’evocar en cadascun de nosaltres, aquella particular devoció que ens dona consol, que ens fa confiança, o en la que vàrem ser educats en la nostra infantesa [ penseu en les Mare de Déu, locals, comarcals i nacionals , com exemple ].

Venim, aquí també cal recordar-ho, d’un silenci antic i molt llarg, en el que sense poder-ho evitar, les forces de la repressió es varen- per així dir-ho - apropiar d’algunes de les mediacions per al seu us propi; alguns exemples : La Mare de Déu del Pilar, Patrona d’Aragó, ho es alhora de l’Institut Armat de la Guardia Civil, que no te cap inconvenient en incorporar a les seves files, altres advocacions com la de Nostra Senyora de la Cabeza, Patrona d’Andujar; o els artillers que fan seva a Santa Barbara – a la que invoca la gent senzilla quan trona, segons la dita popular - , o els aviadors amb Nostra Senyora de Loreto, o els Àngels Custodis, que han quedat integrats dins de les unitats de les Policies diverses, o la major de les contradiccions, la Processo del Crist anomenat del Gran Poder, que està escortat per una unitat de la Legió, hereva d’aquella mateixa unitat, que el conduiria fins a la mort en Creu al Golgóta, ... de ben segur que cap d’aquestes advocacions, enemigues declarades de la violència, veu amb bons ulls, l’associació
– obligada – amb aquests i d’altres cossos de les anomenades fuerzas de seguridad del Estado, s’ha de dir però, que aleshores, entre l’àmbit civil, i l’àmbit religiós hi havia una confusió consentida, alhora que clarament contraria a la voluntat dels creients,” al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu “

Hi ha també tot una galeria d’imatges “donades”, aquesta categoria –extensa, potser la que més- , ens deixa des la donació en acció de gràcies, el Crist de l’església de Sant Martí a Cerdanyola del Vallès, fins a l’ostentació de poder o diners, com a pràctica més corrent. Vindran desprès les “ trobades “ , que tècnicament son únicament les imatges brunes , però en les que s’inclouen també , les “retrobades” és a dir aquelles imatges que com Nostra Senyora del Camí del Cambrils, foren amagades durant l’ocupació sarraïna [ 300 anys ] i que tornarien a ocupar el seu lloc de devoció a la marxa dels àrabs; aquesta és sens dubte la segona categoria en extensió, tot i la costum popular d’incloure en un grup únic les diferents advocacions de la Mare de Déu, que celebren la seva festa el 15 d’agost. Per deixar-ne constància, tenim també el grup de les imatges “robades”, com la Mare de Déu del Patrocini de Cardona, que fou lliurada a aquesta vila, per un dels membres de la família Cardona, de mal nom “ el gamba curta “, que la va prendre de la població francesa de Marsella, que la reclama any rera any; val a dir, que en ambdós ciutats, Cardona i Marsella, avui la Mare de Déu del Patrocini, és una advocació que desperta molt de fervor.

El procés evident de secularització que vivim avui, està sens dubte retornant al seu lloc natural, les relacions entre els creients i les diverses advocacions; malgrat l’ús, o potser l’abús, que es continua fent per part dels poders públics, avui tothom te la consciència que és únicament una qüestió ritual [ en el sentit d’acció repetida ] , però desprovist de qualsevol element emocional per part dels qui participen en la cerimònia.

Ara, potser com mai abans, és fa realitat la frase evangèlica ,” al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu “

mora.a@guimera.info