Il·lusió

La teva sang m'ennuega els llavis.
La foscor del teu somriure,
arca de noe,
sura en la meva tempesta.

Demà, ara, avui o demà?

Com cada vegada
una pedra al camí,
cada pas irrefutable
en la meva extranya vida.
Missions obliques
de passats incerts.

Em perdo en el flagell
dels teus braços,
enllà del mar
perdo la vista,
escoltan-te.

Tanmateix,
esclau dels teus desitjos,
de la meva confusió,
jugo amb ella i
amb tu.

No sóc àngel ni dimoni,
ni el rei dels teus somnis,
ni el vagabund perdut que anyora un poc de vi.

Sóc espia de les sensacions,
foc de mans
que extrau la vida
de la font
dels petits miracles.

Senscacions,
que respiro, les sento i
les canvio,
jugant a les cartes
amb la nit fosca i,
sense fer trampes.

A tornes, guanyo,
a cops perdo,
però a cada instant
tu hi ets,
indeleble al pas del temps i
a les jugades del destí.

Ara, no intentis mossegar-me
ni aixecar cap destral
contra meu,
Car travessaré la teva coraça,
amb la veritat buida d'enganys,
i et faré sagnar el cor,
fins rebentar-lo.
I em preguntaràs:

- Per què amic fidel ?

Perquè fa masses dies que no visc
amb por de viure.