I, TAN FRESCOS!

A Ponent deu haver-hi algun colom encaparrat en cagar-se a la barana. Ho sento si he trencat l’encant del que podia ser un bon començament, però, ja en tenim un tip, de coloms i d’aguantar les seves... Ponent és el nom que vaig posar-li a la terrassa, des d’on contemplo les vinyes, és un bon mirador i, s’hi està tan fresc!
No se n’hi estava tant en el tren de rodalies que m’ha dut fins a Sant Vicenç de Calders; no funcionava l’aire condicionat i han comentat que es tractava d’una avaria. Un dia més, he pensat. Amb la xardor i les xerrameques, no podia concentrar-me en la lectura; havia perdut la pista de la “Sofia Petrovna, una ciutadana exemplar”, és la protagonista de la novel·la que, ara mateix, se’m cau de les mans, i no pas perquè sigui mediocre. Tampoc és cert del tot, que sigui a causa de les xerrameques i la xardor. Diria, més aviat, que no estic predisposada, avui per avui, a compartir les penúries de la Sofia que te, entre d’altres, el seu fill a la presó. Ja en tinc prou i massa amb la realitat que ens en- volta, i que vivim d’a prop. Per tant, m’he dedicat a observar el meu entorn, que resulta més distret i variat.
Enfront meu, un home de mitja edat, llegia un diari esportiu. Amb lletres grans, el nou fitxatge del Barça, que sembla no el compren de “rebaixes”; no en recordo el nom, i tal vegada, ni el sabria escriure. Molt democràtic, el diari, parla, també, del nou jugador del R.C.D.E.; d’aquest en recordo el pseudònim: “Monito”. Ja ha begut oli, o no, ves a saber, potser serem respectuosos i tot, amb ell, però ho posen en safata als creatius dels acudits. Sempre em pregunto d’on sortiran, els acudits.
Al meu costat una dona parla pel mòbil. Contesta, breument, amb un sí o un no, a les preguntes que li fan. No és gens explícita, suposo que les coses no van gaire bé amb l’interlocutor, sembla que està mig enfadada.
Al costat del lector, una noia, tirant a jove, s’ha dedicat a perfumar-nos l’ambient; sortosament, la flaire és refrescant. “Eau de Rochas”, sens dubte. N’estic certa perquè, en principi, m’agradà però vaig acabar detestant-la terriblement. No parlo del present, i d’aquest viatge en tren, sinó d’una altra vida. Uf! No estic morta; parlo d’una altra època de la meva vida, que ara no ve al cas.
A l’altra banda del passadís, s’hi asseu un noi, té un braç “normal”, l’esquerre, i del dret tan sols se’n veu un bocí, la resta està completament tatuat; flors, signes que no entenc, peixos... Porta ulleres de sol, fosques.
Al seient del seu costat, un noi, pulcrament vestit, de tant en tant li fa una llambregada, com si esperés d’ell una resposta que no arriba, de fet, no s’han dirigit la paraula en tot el viatge. He caigut en l’error de pensar si està intentant lligar; se’l veu un xic inquiet i no para de donar voltes al seu barret “panamà”.
El tren ha fet poques parades, la pròxima seria la meva. He desconnectat dels veïns, ja m’havien entretingut prou. M’equivocava, perquè, en el moment que el tren entrava en el túnel, el noi del “panamà”, l’ha estès, el barret; l’altre, amb una veu de falset, mentre treia una pistola, ha dit que dipositéssim carteres, rellotges i joies, en el barret del seu company.
Mormoleigs, sorpresa... tot ha succeït amb molta rapidesa i quan el tren ha sortit a la claror, tot reduint la marxa, prop de l’estació, els nois ja no hi eren.
Els viatgers, apressats, hem baixat a corre-cuita. Alguns més excitats, altres menys. No podríem dir si el cop havia estat fructífer per a ells. Jo en sortí ben parada.
Una “aventi” per a recordar des del mirador de Ponent, amb coloms inclosos. I, tan frescos!