I doncs, Idonsi?

S'havia tornat a pintar una parpella més que l'altra. L'ombra color gris fum fosquejava més a l'ull dret. El fill en vies de noi, que no tenia pèls a la llengua ni encara a segons on, li ho digué amb bon humor, talment com ella quan el renyava quan no preparava els exàmens que igualment aprovava, pels pèls -més pèls!- podent obtenir uns resultats acadèmics superiors amb el cervell que tenia. Van riure tots dos. L'Idonsi marxava cap a estudi (quina expressió 'carca' que feia servir sa mare!). La dona provà d'arreglar les parpelles descompensades i encara l'espifià més. Semblava que tingués mig ull de vellut.

-Prou desafortunats retocs!

Es posà l'abric de panyo to xocolata sense llet sobre el vestit de llana verd prat de primavera amb les mitges d'espuma verd prat d'estiu i les sabates de salonet lluentes com tinta fresca de sèpia. Els cabells, punyeterament llisos, els deixaria pixant, rendida d'haver de donar-los forma i gràcia. Eren una cortina fina, acceptar-ho i llestos. Els duia tallats mig pam més del final de les orelles, per dissimular-ne els pàmpols exagerats que, per acabar de camuflar-los, havia multidecorat amb una munió d'arracadetes com puntets-lluernes de coloraines.Agafà el bolso verd pelat, de qualitat nefasta, tapant la part més malmesa amb el braç. Comprovà si al moneder hi havia prou diners. Pocs, els justos.

-Triglicèrid!

I l'adolescent tancà la porta. Segur que no s'hauria abrigat el suficient, per presumir. Fins que una calipàndria no el fes aprendre. Triglicèrid. Com se li podien acudir aquelles associacions, a l'Idonsi? Que un company anomenat Gliceri, a qui li havien escurçat a Gli, hagués tret tres zeros...triglizèrid.

-Quin fill que he parit! No s'haurà enfadat?-la Betlem recordà que havia volgut saber.
-Mare, ell també em fa bromes. Som col·legues.
-Vaig a comprar.
-Vas a comparar, què?
-Idonsi, para! Has posat ordre a la teva habitació?
-Citació a un avi?
-Vols fer-me ballar el cap!
-Amb quina música?

Rialles de mare i fill.

-I doncs, Idonsi, què haig de fer amb tu?
-El que fas, hahaha! No et preocupis. Jo no em preocupo. Ocupar-se preocupant-se!

Una coneguda que feia cartes astrals havia descobert que es tractava d'un fill kàrmic. La Betlem s'ho havia pres mig en broma, no s'acabava de casar amb les anomenades pseudociències, com no s'havia ajuntat per a cap relació llarga: havia escollit ser mare soltera. Amb el temps es va adonar que l'Idonsi li feia de mestre. No li ho diria pas: se li emprenyaria, suaument, però si insistia encara l'engegaria.

-Nitroglicerina. En Gli quan al cel no hi ha orina, pluja. Ni llamp ni tro, hahah.
-No entenc com no s'ofèn.
-Noooo, que m'ho torna.
-I doncs, Idonsi? Què diu de tu?
-Hahaha!

I es feia fonedís. Simpatia excusaire i defensaire. Va somriure novament, la Betlem. Ja era al carrer. I l'Idonsi, a classe, pintant-se tatuatges als canells. Sospirà.

El fred de les darreries hivernals no es rendia. La dona enyorava la temperatura de la tardor, especialment, a la que s'adecuava més i millor.

-La meva edat està en la tardor- responia si li volien xafardejar.

L'abric acabava fent campana i el seu cos primet a dins encara podria fer de batall. Si la Betlem giravoltés dibuixaria circumferències. Els pardals que bequetejaven pa sec a la placeta mig abandonada ho estaven esperant. Ella no els decebria. Ningú circulava per allà a primera hora del matí. Estava sola amb els ocells expectants. Tancà els ulls, posà les mans a la cintura, comença a fer voltes. L'abric s'envolava fins a mitges cames. No pesava, havia perdut consistència a còpia de temporades d'ús i de rentades casolanes, la tintoreria que la pagués qui pogués. Desprenia partícules de pols, de pensaments i de silenci cridaner que s'alliberaven amb el girar i girar. Les aus admiraven aquella baldufa humana. La cabellera pèssima també es movia, per fi s'estufava, per més que les orelles es mostressin: almenys fulguraven els pàmpols.

Se sentí un so de xiulet ximplet que ocasionà tres fets sincronitzats: a la Betlem li caigueren una arracadeta de color blau i una pestanya postissa i se li desenganxà el taló d'una sabata. De resultes perdé l'equilibri, caigué de cul i encara bo que no el tenia de vidre, com hauria dit la seva àvia, al cel fos.

Els ocells van fer via en atipar-se de les guspires que l'abric havia escampat.Una garsa col·leccionista de capritxos s'endugué, d'una revolada, arracada i pestanya.
Un home baixet rodanxó ajudà la Betlem a aixecar-se.

-Em sap greu haver tallat l'èxtasi amb el so que he emès!

A l'instant, quelcom digué a la dona que ell era un ocell atípic que de tant en tant es tornava home. Llavors ho volgué avortar creient que eren reminiscències d'alguna pel·lícula o conte.

I si la patacada l'havia trastornat? L'home tenia un cap menut, rodonet, un nassiró i els ulls entre bovins i de peix. Un somrís de timidesa el feia confiable. En una mà se li veia el xiulet que havia fet sonar, instrument de criatura juganera.

-Permet que t'anivelli l'ombra de les parpelles. És la meva feina. A canvi, em cal una cosa.

Segur que estava sota els efectes d'un xoc que estrambotitzaven la percepció de la realitat. La Betlem sospirà i deixà fer. Clogué els ulls. Sentí el capciró d'un índex suau que feia com uns massatges. Sentí la vista ben profunda, agradablement perduda en el propi interior. Veié esplendoroses galàxies que apareixien supersònicament, com flashos, com esclats de vida en majúscules, i que, paradoxalment, rebia amb gran calma.

-Ja està.

On era, l'home? Escoltà una piuladissa. Mirà cap a la branca més baixa d'un llorer que no acabava de deixondir-se d'una malura. Un ocell insignificant, a part dels pardals, va oferir el so idèntic al del xiulet durant una porció de minut. Després engegà a volar. La dona ja s'ho creia tot: no trobà estrany que la cua de la bestiola fos del color sobrer de la parpella i que s'estenia per l'aire, com una cua d'estel fugisser.

-Se l'enduu perquè no em faci ombra.

El sol, llavors, havia pujat una micona. El cel no era tot seu. L'ombra de l'au i la de la Betlem refulgien amb un mateixos cromatismes als que els dels móns onírics més meravellosos no arribarien ni a la sola de les sabates.

'És el que ens farà trobar a totes, totes les vides!' ell li assegurà, telepàticament.

Desaparegué entre núvols densos com sèmola espessa.

Tornà a la llar descalça per no coixejar, reflexionant d'una forma diferent a l'habitual.
Contaria al fill el que havia ocorregut? 'I doncs, Idonsi?', començaria així? Assajà:
-I doncs, Idonsi? Fill, Idonsi -et gasto el nooom-, fixa't tu, que anar sense calçat per la vorera és divertidíssim. Quina textura, el gravat que té, encara que se'm glacin les plantes dels peus. He trepitjat xiclets aplanats i obscurs, pures taques que han perdut gust, olor i color i han sobreviscut enquistats al paviment; burilles allisades; alguna fulla seca, aquell cruixir; sí, caques també, que donen sort si hi passes pel damunt sense intenció...si m'ho cregués m'aportarien sort i no és, no, aquesta la sort, és una altra cosa: tu ho ets per a mi, Idonsi.

No, d'aquella manera no. El fill acabaria amb la vergonyitis envers l'amor de mare lloca, natural, que la Betlem evitava quan se n'adonava. Decidí guardar-se el fet.

Quan ell tornà d'estudi li preguntaria invariablement: 'Com t'ha anat, avui, del 0 al 10?'. Si responia un nombre alt o tirant-hi, bona senyal: aquelles hores d'aclofar el cul haurien estat útils, fos per la matèria didàctica, fos per la relació amb els companys i el professorat, fos per la solitud d'ell amb ell i la creativitat amb bolígrafs de colors que hauria quasi exhaurit dibuixant personatges inventats o mig inventats, aliè a la lliçó.

-Mare, he comprat un número de loteria extraordinària, no és extraordinari? El lema: 'pots milionaritzar-te!' Jo ho he llegit ràpid: 'pots millorar-te'. Són només diners, és clar.
-Com l'has pagat?
-Ho trobaràs surrealista. Un ocell transportava el bitllet al bec.

La Betlem no en demanà la descripció.

-Me l'ha posat a la butxaca. He flipat. Parlava!
La Betlem va recuperar-ne la veu, que no oblidaria.
-Era com si...com si escoltés un rierol fluint, al principi. Llavors ha marcat les síl·labes tòniques amb un aleteig gràcil i sonor que feia llumenetes. M'ha dit que ell era un post milionari, que havia estat ric a causa d'un fet que l'havia estigmatitzat. S'ocellitzava per fugir-ne. Ha acabat...amb un toc de xiulet, hahaha! Abans ha recalcat: 'pots milionaritzar-te mercès a un post milionari'.

Ensenyà el número escollit: 0000

-I doncs, Idonsi? Ens tocarà o...ens ha tocat?

Esclafí a riure, la Betlem, aparatosament. Riure per no fer-se expectatives ni esplèndides ni nefastes. On tenia el terme mig? Tampoc l'importava. Si no tocava...si no tocavaaaa? Ja els havia tocat! El fill ho comprengué a la primera. Els havia tocat aquell ser escapadís, a tots dos. Un 'tocar' a l'ànima, una abraçada antiga que recuperaven, coneixent-se com es coneixien des de sempre i mai volent deixar de retrobar-se.