I, de fet

I, de fet, passen els dies, i passen les setmanes, i passen els mesos, i tot continua allà; de vegades, sembla que s'allunya, però d'altres és tant a prop.
Andarejant pels carrers, de tornada a casa, observo la gent ¿feliç? caminant, i caminant.
I, a la fi, sol o en companyia d'algú que en realitat no és, arribes al llit i et dónes al món dels somnis (¿és l'única cosa que queda, un somni?). Després, al matí, et despertes i és un altre dia, i tal vegada estàs content (per què no?), però passen els dies, i passen les setmanes, i passen els mesos. En realitat allò dolent és això, la realitat, quelcom amb què has de conviure malgrat no t'agradi, tot i que no sigui allò, malgrat siguin els teus somnis.
És això, la vida? Tal vegada, jo no ho sé, i intento esbrinar-ho.
Què va passar? Què va passar? Va ser tan bonic i ja...
Avui li deia a un amic que em coneix, li parlava d'estimar, de la passió, d'amar, i crec que no m'entenia, tot i que ell assegurava haver estimat, haver sentit passió i haver amat, però no era la mateixa passió que jo li contava, de quant havia estimat i de quant es podia estimar, i no comprenia que el què jo cercava era tornar a estimar així, d'aquesta manera, després dels dies, després de les setmanes, després dels mesos.