Agenda d'un suïcidi

8:00 a.m.
Un escanyolit raig de sol s'ha colat pels porticons ajustats de la finestra aturant-se sobre el rostre dorment d'en Guim, que ha entreobert un ull i ha palesat que ja era de dia, vint-i-quatre hores més. Encara no es volia despertar, i menys encara llevar-se, però malgrat els pensaments, un cop desvetllat era incapaç de retornar al món dels somnis.
Ni la mandra ni el cansament l'impedien d'aixecar-se, sens dubte era l'estat anímic, la nul·la predisposició a fer no-res, el desencant amb tot i, també, amb tothom; la inexistència de forces vitals per arrossegar una cama, un peu, i seure al llit, el poc estimulant que li resultaven el sol i els núvols i la pluja i els arbres i la primavera i l'hivern i, inclús, el seu gat.
Bé -va pensar-, dutxa't, esmorza al bar de sota, compra el diari, neteja la cuina i, si més no, d'aquesta manera ompliràs una mica el teu temps. Com en els darrers mesos, la mateixa història, els mateixos elements, la mateixa manca d'il·lusió per tirar endavant, obrir nous horitzons, descobrir altres coses per anhelar-ne tantes altres. Un nou dia per posar-se dempeus, portar a terme els petits costums establerts que li permetien mantenir un cert ordre vital i, passades unes poques hores, retornar al fons d'aquest oceà negre, tèrbol i inhòspit en el qual havia caigut la seva vida i al qual no hi veia sortida possible.
Sí, efectivament, el millor que podia fer era ficar-se sota l'aigua i eixorivir-se del tot, com cada matí, de cada dia, de cada setmana, de cada mes.

9:00 a.m.
Guim està dret al lavabo, davant del mirall, tot just acabat de dutxar, amb els cabells molls i la pinta a la mà per fer-se la clenxa; però ¿cal donar-li forma al cabell si només ha de sortir al carrer a esmorzar i comprar el diari? Cal mantenir una certa activitat, entretenir-se uns minuts, contribuir al pas fugaç del dia i esperar que torni la nit per enllitar-se i desaparèixer momentàniament del món; es contempla la pròpia imatge, la mirada entristida, que no transmet, ni reflexa, ni parla, ni viu; és una mirada buida, és una mirada morta.
Pren la roba bruta de terra, però la torna a deixar allà; no té ganes de portar-la fins al cubell perquè no té ganes de moure's. Seu a la tapa del vàter, recolza la barbeta a les mans i observa la banyera, amb les restes de sabó i xampú que no han pogut arribar al desguàs i que es comencen a assecar. Mira les quatre o cinc formigues que passegen per damunt de les rajoles, alienes als pensaments de qui les està fitant; en trepitja una i l'aixafa. Després pensa en la vida d'aquesta formiga, i es pregunta perquè l'ha hagut de matar. Plora. No pas per la formiga, és per la seva pròpia vida perduda.

9:45 a.m.
Els plats bruts del dia anterior s'amunteguen a la pica. Guim gira l'aixeta de l'aigua calenta i tira una mica de sabó; primer neteja els gots, després els plats, els coberts i finalment l'olla i la paella; tot ordenadament, mecànic, com tostemps. Passa el drap humit pels marbres i amb la mirada repassa la merda que s'ha anat acumulant a terra, pels costats de la cuina de gas, restes minúscules de menjar preparat al llarg dels mesos, quan ell encara vivia amb ella. Sempre va voler desplaçar la cuina i treure'n la porqueria, però se n'oblidava; ara creia que no pagava la pena. Va obrir la nevera, buida; semblava nova per la poca utilització que n'havien i n'havia fet; tota blanca, relluent, estava. Quan vivien junts no passaven massa hores preparant àpats, s'inclinaven més aviat per les pizzes a domicili o el mejar xinès a domicili o els entrepans a domicili; això quan tenien diners. Després, aquests van anar desaparaixent, i, al cap, també ho va fer ella, cansada de conviure amb una persona que s'autodestruïa a poc a poc.
Guim es va quedar sol, va decidir buscar feina, però no va tenir sort; unes vegades era el seu poc coneixement de la informàtica, d'altres la seva forma de vestir, d'altres perquè realment no hi havia feina. Però probablement el problema era el poc interès que mostrava a les entrevistes, responent lacònicament a aquelles estúpides preguntes. La no-entrada de diners a la casa era preocupant, no podia recòrrer a ningú, els amics l'havien o els havia abandonat i ell havia abandonat als seus pares feia molt de temps i no els dirigia la paraula. La bola de neu havia anat creixent, els problemes s'havien accentuat, i en aquests moments se sentia defallir, sense forces.
Però a la fi va deixar la cuina ben neta.

10:30 a:m
El seu malestar interior l'havia tornat esquerp, irritable; s'emprenyava amb tothom per qualsevol minúcia. Es va anar enfrontant a les persones properes que intentaven ajudar-lo; Guim els fotia quatre crits: que el deixessin en pau, que no el molestessin.
Sucant la magdalena en el cafè, assegut al bar de sota, mirava a la gent -tranquil·la i alegre, feliç i joiosa- que havia sortit de la feina a esmorzar. Però en comptes d'envejar-los s'autoconvencia que ell no podria assolir un estat d'ànim proper al d'aquelles persones. La idea central era que allò era el seu si, la seva vida, i no la podia canviar; no hi veia sortida, es consumia lentament com una cigarreta encesa oblidada en algun cendrer esperant que s'acabés de cremar per poder unir-se a la resta de burilles apagades. A cap d'aquells éssers que parlaven i reien no els importava el més mínim la persona que, en un racó, cavil·lava sobre el sentit de l'existència. Guim es va aixecar, va pagar i se'n va tornar a casa.

11:30 a:m
Guim llegeix el diari; l'avorreix. Torna a fer volar els pensaments negatius, depressius. Sent que ja no pot més, que la lluita acaba aquí, que no hi ha sortida, que ha finit. El mix passa, refregant-se en la seva cama amb el caparró, erguint la cua, pèl suau.

11:38 a:m
Obre la porta del balcó i surt fora. Es fuma el cigarret. Ho té clar. Es treu les ulleres. Avança, i es llança a un buit de set pisos.