Històries del meu gat I. El Guantanamo dels gats.

Feia dies que el Frodo no apareixia per casa i això no deixava d'inquietar-me. El Frodo és amant de l'aventura, com d'altres vegades ja s'havia encarregat de demostrar-me, però aquella vegada semblava que l'aventura podia haver-se convertit en un fatal desenllaç del qual encara jo no en coneixia les conseqüències. Era normal que no apareixés per casa durant un dia i mig o fins i tot dos dies, però ja portava un parell de setmanes o més desaparegut i allò, com diuen a les pel.lis, ja feia olor a socarrim.
Els dies van seguir passant i vaig plantejar-me de posar cartells pel barri amb la seva fotografia, no fos que algú l'hagués vist i se l'hagués quedat a casa. Ell és un gat negre, formós i atlètic, que per alguns supersticiosos pot ser causa d'anys de mala sort i malaurances vàries, però el cert és que és un gat amistós, simpaticot i independent que no dubta a fer esses entre les cames d'aquell humà que li fa venir bones vibracions. Com tot bon gat, i evidentment el Frodo no n'és cap excepció, arquejar el llom, cua amunt i refregar-se pels pantalons de l'humà més proper, és una tècnica infalible d'apropament amistós molt més ràpid i eficaç que els xats del yahoo.
No vaig arribar, però, a posar els cartells pel barri. Això si, ho vaig fer saber als meus alumnes, que són nois i noies ràpids i tafaners i que per tant, podien ser-me d'ajut. Es van interessar molt pel tema i em van prometre que estarien atents. Com que l'escola on faig de professora és ben a prop de casa, la majoria dels meus alumnes són del barri i molts d'ells passen per davant de casa meva per anar cap a l'escola.
En aquells dies també vaig preguntar al forn de pa de l'avinguda. El Frodo tenia l'inquietant costum de creuar a velocitat de bala l'avinguda de 4 carrils per investigar l'altra banda de la vorera i pensava que podria haver-se extraviat voltant per aquests mons.

Era desembre i l'avaluació ja s'apropava, els concerts de nadal i tota la feina de l'escola apretava com sempre fa en arribar el final del trimestre. Per les nits, després de sopar, quan ja era negra nit i el fred apurava, sortia al carrer i el cridava, donava la volta a la illa de cases, observava els carrerons foscos a la recerca de qualsevol ombra negra amb quatre potes que s'acostés cap a mi. En aquells moments freds i solitaris es barrejaven en mi dos sentiments, el primer de neguit per no trobar-lo i el segon el d'inici d'un procés d'acceptació de la realitat: podia ser que mai més tornés a veure'l. El Frodo podia haver mort atropellat, enverinat, podia haver estat agafat per algú, es podria haver extraviat... i això eren les conseqüències a la possibilitat de les quals ja havia claudicat el dia que m'havia decidit a deixar-lo campar pels terrats i pel carrer de casa.

Pel pont de desembre però, el panorama familiar es va complicar. Vam haver de correr darrera l'ambulància que transportava el cor fatigat del marit de la meva mare. Després dels dies intensos d'UCI i dels dies cansats de planta, el Frodo seguia sense aparèixer però jo no tenia les forces suficients per penjar cartells i el segon sentiment d'acceptació de la pitjor de les possibilitats ja començava a arrelar-se en mi.

Van passar les avaluacions, els concerts de Nadal, els sopars d'amics invisibles i el meu gat seguia sense aparèixer. Però el matí del dia 24 se'm va encendre una llumeta: i si al gat l'havia agafat algun tipus d'entitat que recull gats del carrer o gats abandonats i estava tancat en una garjola gatuna mentre jo possava les observacions als meus alumnes i preparava els turrons pel Nadal?
No sabia, però, si existia alguna cosa així com una "gossera" o "gatera" municipal que actués a la ciutat així que vaig trucar al servei d'informació ciutadana on em van informar que existeix el Centre d'Atenció als Animals als afores de la ciutat.
Vaig trucar a ma germana per demanar-li que anés amb mi i mentre em preparava per sortir s'arrelava en mi l'esperança de trobar-lo: potser sí hi havia sort i tornava a veure el meu gatet, el meu company de pis entranyable i pelut.
Per quan vaig pujar al cotxe per anar a buscar a la meva germana ja havia creat un sentiment interior inconfessable de convenciment que el Frodo estaria allà, simplement esperant que jo l'anès a recollir.
Tampoc vaig voler confessar-li a la meva germana, quan va pujar al cotxe que havia decidit que si no trobava al Frodo, uns mesos més tard tornaria a aquell mateix Centre d'Atenció als Animals i adoptaria un gatet... encara que en aquells moments, pensar en tenir un altre animal em feia sentir traïdora de la confiança de'n Frodo.
Després d'un tram de carretera i d'entrar en un camí de terra amb pedres punxegudes que amanaçaven les rodes del meu destartalat Peugeot, vam arribar-hi. Vaig explicar que feia un mes (ja feia un mes!) que el meu gat havia desaparegut. Em van preguntar si portava xip i , amb vergonya, vaig confessar que no. En la meva defensa he de dir que just la setmana següent a la que el Frodo havia desaparescut teníem hora al veterinari per posar-li el ditxós xip. Però per a ser francs, en aquells moments infeliços el meu gat "sense papers" estava perdut i no sabia si podria trobar-lo allà dins.
Ens van guiar a les dues per un passadís enrajolat. De fons se sentia el bordar dels gossos que estaven en una altra ala de les instal.lacions. L'olor era forta i el meu cor bategava tan intensament que semblava que se m'hagués de sortir del pit.

Ens van obrir una porta, la de l'habitació dels gats mascles. Vaig fer una ullada general i no vaig veure cap gat negre. Vaig mirar una altra vegada i vaig veure dins d'un cabaç al Frodo, enroscat en si mateix, adormilat, absent de tot el xivarri de miols que s'havien iniciat en entrar nosaltres. Vaig cridar el seu nom. Encara portava posat el seu collaret vermell antipuces i me'l vaig mirar bé, estava tan prim que no sabia si era ell, el vaig agafar i li vaig mirar la boca. El Frodo té un ullal trencat. Aquell gat negre, entristit i prim tenia un ullal trencat. "És ell, és ell" deia mentre plorava i el girava boca amunt amb compte per mirar-li la panxa: si tenia una colla de pels blancs en ple melic, era en Frodo. I sí que ho era, però em mirava amb ulls absents, com si no acabés de creure's que era jo. I jo només somreia i plorava i m'abraçava el gat i la germana amb una emoció que només aquells qui estimen els animals poden entendre.

La dona de la neteja, que es va creuar amb nosaltres mentre portava el gat als braços em va preguntar si era meu. Li vaig dir, encara entre plors, que si que ho era, que l'havia perdut feia un mes, i em va dir que havia tingut sort perquè una companya seva volia endur-se'l a casa si no sortia l'amo.

Pero aquell gat d'olor forta i que perdia pel deixant-lo al meu jersei, aquell gat negre d'ullal trencat i collaret de plàstic era el meu gat, el gat amb qui havia creuat mitja Europa i que per fi havia recuperat alliberant-lo del Guantanamo dels gats.