Ell

Un relat de: olympia

Els altres es van quedar allà, al compàs del vals més perfecte, fugaç malgrat tot, doncs aviat desapareixerien enredats en l'abrumador ritme que aquel gegant imposava. Ell, afortunat, va créixer al costat d'un riu mans, i tots aquells jocs dins l'aigua que anys enrera havien fet enfadar tant la mare, li salvaren ara la vida. Per un instant el fred va fer-li plantejar si quedar-se o no a esperar aquell tumulte de llums que cada vegada estava més a prop i que, per alguna estranya raó, li havia inspirat confiança al principi.

Estava bloquejat. Incrustat a la sorra, mirant les llampades com un gripau que espera ser atropellat. Ebri de cansament, havia d'esforçar-se per mantenir l'equilibri i els dos braços que penjaven com carn morta de les seves espatlles no l'ajudaven gaire. Si no fos per la seva erràtica verticalitat, qualsevol, inclús aquell qui el coneixés, podria jurar trobar-se davant d'un cadàver acabat de despertar. Les articulacions ja se li havien desbloquejat, havien estat molts metres nedant. Encara així tenia els músculs de les cames entumits. Els imaginava engebrats, partint-se fibra per fibra en estirar-se.

Tenia la sensació que el temps havia decidit parar al seu voltant. Li havia concedit una pausa per a respirar, per abstraure's d'aquella realitat amb olor a ficció i delliberar. No fou un segon, ni un minut, doncs aquests deixaren d'existir durant aquell moment que va percebre buit inclús de circumstàncies.

Una catifa blava i blanca li atravessà els turmells, sel's separà del cos, envolcallant-li els peus amb una urpada d'absència quasi total de calor que l'espavilà, portant-li a la ment tot allò pel que havia arribat fins allí. Encara no l'havien vist, probablement penssessin que, com la majoria, no hauria pogut sortir. Havia delliberat i escollí fugir.

Va córrer. Va córrer com quan un corre en sentir la por per primera vegada. Escoltava cruixir. A cada passa que donava dubtava si aquell so procedia d'algun lloc dins dels seus òssos o si només eren els grans de roca diminuta esquerdant-se sota els seus peus. Una pluja quasi boira gruixuda li deixava en l'aire partícules d'aigua que, inmòbils, esperaven a ser atropellades. S'acumulaven al seu rostre, endolçant lleument els llavis coberts de sal invisible, aliviant la coissor d'uns ulls tan vermells com negres, derretint el to lànguid del seu assedegat gest. Era una pluja diferent a les tormentes que coneixia. Plovia balancejant el temps, com un gat negre a l'aguait d'un rossinyol; la pluja, com el gat, semblava no ser-hi, però hi era.

Va córrer i correns es trobava quan s'aturà d'una manera en la que només de pànic pot un aturar-se. Observà la difusa silueta d'un home ajegut dibuixada davant seu, la silueta fosca d'un llarg home atemorit. Sempre havia estat allà, però no el clar contrast que ara el feia aparèixer. Va saber aleshores, de sobte, que algú més sabia de la seva presència.

Respirava a mossegades, menjant-se l'aire, quan va veure l'home al terra va posar-se a tremolar de sobte, en un sinistre ball espasmòdic. Milers de xiulets diferents entraven i sortien de la seva gola. No podia rendir-se, si ho fes hauria estat tot en và. I va tornar a córrer. Al cruixir dels seus òssos o de la sorra, qui sap, es van unir aleshores algunes veus que, ingràvides, entraven al seu cap com portades pel tintineig de la pluja. El bram del mar havia deixat d'existir feia dies, era part del silenci.

Va aconseguir, malgrat la seva insoportable debilitat, fer a l'home del terra més i més alt, fins que, després d'algunes desaparicions intermitents, l'obligà a diluir-se en l'obscuritat en la que s'amagava al principi. Però havia de seguir fugint doncs aquell llunyà llampegueig podria fer tornar al gegant en qualsevol moment i si això passés no podria evitar que s'esvaís tota esperança.

Però l'esperança sempre acaba per esvair-se. Acaba per rossegar i convertir en pols aquell qui la posseeix, desapareixent amb ell, embolcallada en esgotament, ràbia o impotència i sinó, oblidada amb l'arribada d'allò desitjat, se l'acaba odiant injustament, anomentant-la "patiment" quan en realitat només ella el mitiga durant l'espera. També aleshores l'esperança acabaria desfent-se.

Quasi havia arribat al final de la platja. Es trobava davant una fila de cingles enormes que es fonia amb el mar a un costat i es convertia en alguna cosa semblant a un mirador en l'altre, a terra. Es girà i va veure les llums fer pampallugues tot cercant-lo. S'aturà i es desmoronà. Va reptar, no per ocultar-se, sinó perquè les forces només li permetien ja moure's així. Es deixà caure en una estreta esquerda entre dos enormes terrons de roca i la galta se li esquinçà en dos en colpejar-se amb alguna cosa, probablement una pagellida, en desplomar-se sobre la roca. Recostat en diagonal en aquella obertura no més ample que les seves espatlles, quasi sentia les ordres del seu cervell recorrent-li la mèdul.la, però cap extremitat obeïa. Sols les parpelles es dignaven a recollir-se, a arraulir-se amb esforç per mostrar a la brisa, també presa d'aquell negre laberint, dues boles homogènies. De tant en tant, potser, algun tremolor de les cames es podria confondre amb el començament d'alguna cosa més, però no.

El mar serpentejava mut, apropant-se a ell, poc a poc. Ja li havia acariciat els cabells quan una onada més gran que la resta el va xopar i el va salar per segona vegada aquella nit. La ferida de la galta li hauria fet coissor si hagués estat conscient. Si ho hagués estat, no hauria trigat en prendre aire quan la segona onada el mantingué sota l'aigua. De fet, un instant després ni tan sols el seu maquinal cos ho intentava.

El líquid element el va separar de la sorra primer i del cingle després. Ell es deixà portar, ja relaxat, sense por, ni ombres, ni sed, ni cansament, ni llums zigzaguejant, ni tan sols esperança de que l'atormentessin.

Y es quedà allí, al compàs del vals més perfecte, per desaparèixer després enredat en l'abrumador ritme que aquell gegant imposava.


Comentaris

  • Deu ni do...[Ofensiu]
    AVERROIS | 17-12-2006 | Valoració: 10

    ...aquest relat m'ha fet posar les piles. Ple de metàfores, he hagut de possar-me a la pell del protagonista per veure el que estaves describint.
    Llums de la tempesta, home al terra, l'ombre d'ell mateix. El gegant, la mar... etc.
    Molt bé.
    Una abraçada.

  • Quin relat més curiós...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 11-03-2006 | Valoració: 8

    M'ha semblat a entendre d'un riu que es fon en la mar, en la seva descripció.