Història d'un desnonament

Des del terrat fixà la vista a l'horitzó a un paisatge el qual ben aviat ja no tindria l'ocasió d'observar, almenys des de la mateixa perspectiva.

El sol radiant cremava l'asfalt. Els balcons eren farcits de roba estesa. Si alçava el cap, podia observar un bocí de verd marronós de la muntanya de Montjuïc. Aquell verd contaminat que juntament amb el de la gespa del Parc de la Ciutadella era el total de natura testimonial que havia tocat durant els darrers mesos. La plaça de sorra, als peus de casa, on normalment abundaven merdes canines, respirava impecable. Si concentrava l'olfacte, de tant en tant, arribava l'olor de mar, o millor dit, a port, que a voltes creia esborrada per la flaire dels extractors dels nous restaurants que havien obert. El soroll de la canalla cridanera jugant que tant havia criticat, li semblava una melodia de felicitat pura. I fins i tot, l'esquerpa veïna del segon, aquest matí li havia resultat entranyable quan se l'havia creuat al portal. Vés a saber si al món trobaria cap altre indret per viure-hi, tan ple de vida, com aquell.


A en Roger Morales li quedaven uns minuts per acomiadar-se del pis on havia vist créixer les seves filles i on havia viscut la major part de la seva vida. En només uns minuts hauria de deixar enrere els records de tota una vida. Ja havien traslladat tots els mobles, però la seva ànima resistia inamovible. Al domicili només hi restava una bandera pirata que havia deixat expressament penjada al mig del sostre del què havia sigut l'habitació de la seva filla petita, l'Alba.
Se'n recordava que totes les discussions que la presència d'aquella intrusa bandera a l'interior del domicili familiar havia generat. Quan l'Alba va complir divuit anys va marxar de casa i començà a involucrar-se a la vida alternativa de la ciutat, mentre el pare li insistia que s'havia de centrar en els seus estudis, perquè segons ell, continuar aquell mode de vida, no li portaria res més que desgràcies.

Mentre en Roger es perdia donant voltes en les estances buides, els seus pensaments s'entortolligaren en un núvol de dubtes i en una tempesta d'emocions. Què havia fet per merèixer allò? Per què just ara que l'acabaven d'acomiadar de l'empresa d'electrodomèstics on havia treballat tants anys, també es quedava sense el pis familiar? Per què ell que cada mes havia ingressat religiosament els diners del lloguer, es veia immers en un desnonament i en una situació econòmica cada cop més decadent? Per què en tan sols uns mesos havia passat a tenir-ho tot, a no posseir res? Per què?

La calavera l'observava atenta, desafiant. Ell, malgrat que sempre havia criticat els ideals de l'Alba, havia preferit no tocar-la. Pensava que així, quan arribés el moment, la propietària, la senyora Vilamajor i els seus malcriats fills, els quals havien heretat del seu pare dues agències immobiliàries i que ara es disposaven a construir un pis per turistes en aquell habitatge, entenguessin que la família Morales no s'estava per hòsties. En canvi, sí que havia desmuntat a consciència tota la instal·lació elèctrica i tots els tubs possibles per causar les màximes molèsties als voltors que els fotien fora d'aquell niu que algun dia havia considerat il·lusòriament què era la seva llar.

Mentre recorria amb la mirada cada racó d'aquell quart pis del carrer Reina Amàlia, que ara creia idíl·lic, s'encenia per dins. Gairebé s'ennuega pel nus a l'estómac que li produí pensar-se lluny de les quatre parets estimades. S''imaginà sense afaitar, amb roba pudent, tirat a la Rambla del Raval demanant almoina. L'envaí un sentiment d'impotència i tornà a la realitat palpable. Va prémer intensament les dents, pressionà els dits i tancà intensament els punys, fins que les seves pròpies ungles li causaren dolor als palmells de les mans. Va donar una puntada de peu a la paret. Es va fer mal. Tenia els ulls desorbitats. Va haver d'esforçar-se per evitar que se li escapés una llàgrima despistada. Inesperadament, el sorprengué l'esguard atent de la que fou la seva dona, la Roser, que aparegué davant seu, com un fantasma. Havia entrat sense fer soroll. Encara tenia les claus del pis, i en secret, el seu cor, tancat en una caixa forta. Tenia la mirada segura i forta. Somrigué lleugerament al seu ex marit i l'abraçà en un intent de rebaixar el moment de tensió que segur que arribaria ben aviat, quan arribessin la propietària i les dues advocades respectives per canviar el pany. Mentre ell, abatut recolzava el cap damunt de l'espatlla d'ella, recordava tota la fractura que també aquella situació havia generat en la parella. Se sentia desgraciat. Mirà el rellotge de polsera. Només li quedaven 10 minuts i tot s'esvairia en un tancar i obrir d'ulls..

De sobte, algú picà al timbre. Devien ser les advocades. La Roser decidida es dirigí a la porta. Quan l'obrí, aparegué la Núria, la de floristeria de la plaça, que havia vingut amb un test de margarites blanques a mostrar el seu suport i a oferir-se a ajudar-los en tot allò que necessitessin. Rere la porta i sense previ avís, van es colar quatre veïnes de l'escala amb un pastís de pa de pessic de xocolata i en Pere, el forner, que els va dir que si ho necessitaven, podien passar algunes nits a ca seva, ja que vivia sol i tenia una habitació que no utilitzava pas. Al cap d'uns minuts se sentiren unes veus que venien del carrer. En Roger mirà a baix des del balcó i guaità com una quarantena de joves estaven cridant consignes contra els desnonaments. S'havien concentrat al seu portal. Qui els hi devia haver convocat? La resposta la trobà quan entre la multitud descobrí a l'Alba al capdavant amb un megàfon.

En els seus rostres es traçà un somriure. Es donaren la mà i esperaren què arribés el moment. El temps d'espera semblava infinit, mentre avall excompanys i excompanyes de feina, amics i amigues els arroparen apropant-se al portal expectants al què pogués passar. Conformaren quasi un mur humà.

Però les hores transcorrien i cap representant de la llei o de la propietat es presentava. Quan ja va ser l'hora de dinar, l'advocada defensora va dir a la gent concentrada que ja se'n podien anar perquè avui no vindrien. I que si s'assabentava d'alguna nova ho faria saber tan bon punt posessin una nova data per desnonar-los. Ho comunicaria a través del What'sApp i de les xarxes socials, perquè la gent que aquell dia havia vingut, tornés.

L'endemà la ciutat va despertar amb un vent horrorós. En Roger havia passat la nit a l'habitació de convidats d'en Pere. Va baixar a esmorzar al bar per no abusar de l'hospitalitat quan observà com volejava una peça de roba d'un dels blocs de pisos del carrer. Va caure a uns pocs metres d'ell. La va recollir. Era la bandera pirata de la seva filla? La va plegar amb delicadesa i se la va guardar en una bossa.

Mentre pensava en l'ocorregut el dia anterior, va demanar un cafè amb llet i agafà el diari del barri que hi havia damunt la barra. A l'instant que assaboria l'espuma que sobresortia de la tassa, aquesta li lliscà de les mans i es trencà per l'impacte amb el terra, en una desena de bocins. El diari havia quedat obert per una pàgina el titular el qual era “Moren en un accident de trànsit la propietària de vàries immobiliàries del Raval i els seus dos fills“.