El delicte que ens queda per viure

Des del mar fins a la muntanya coronada per torres elèctriques, es resguarda l'últim alè d'un suburvi emmarcat a la ciutat enorme, coneguts els seus racons com el palmell de la mà. Des d'aquí, la vista a la ciutat de presses i pol·lucions resulta inversemblantment fascinant. Potser el més bonic d'aquest indret són les vistes als terrats d'altres barris fins arribar a la línia fronterera que traça l'horitzó, i que separa els blaus, com es separen les lleis de la gravetat. Allà on les vides s'escol·len i passen com els moments de la vida, sense que els poguem retenir, com l'aigua del torrent quan s'esmuny entre els dits de la mà.
El càlid vent suau m'acaricia les galtes caigudes metre faig esforços per sostindre aquesta carta que t'escric ara. Espero que sigui l'última abans del nostre retrobament. Amb el desig que la nostra comunicació escrita es transformi altra volta en verb, vista i tacte. Més d'un cop he volgut pensar que amb literatura els barrots es podien fondre, i que la poesia em podria donar algun dia la clau pel teu alliberament. Amb els anys que em fan per dins més forta i que embogeixen les poques neurones que em queden, m'he permés la llibertat de canviar la “b” per la “v” quan penso en la paraula bellesa/vellesa. Ara que amb tu vull viure la meva segona juventut sense presses, sense la pressió de la “justícia” ni de la feina, ni dels compromisos imposats; en plena llibertat i orgull, amb arrugues i canes pertot, però amb una salut esplèndida.
El sol que enlluerna aquesta primavera neguitosa que comença, s'està alçant. Quan arribi a l'equador, hauré de deixar-te, perquè avui fem una calçotada amb les companyes del club de petanca, a la part del turó on tenim els horts comunitaris. Per cert, no sé si t'he comentat que ara visc amb dues pensionistes. Les tres vam decidir que ens convenia viure juntes per afrontar les despeses del lloguer i per tenir una companyia mútua, que amb l'edat es va perdent. Amb els diners que hem estalviat, ens vam anar la setmana passada a Menorca i vam menjar cada dia de restaurant. No hi tinc cap vincle sentimental més enllà de l'amistat, no et preocupis; fa uns mesos aquella veïna del segon que fou la meva amant se'n va anar. Penso que amb elles, us entendreu.
Últimament no paro de rumiar en com seran els dies que vindran desprès de tornar-te a veure en carn i óssos. Des de que les autoritats ens van separar, t'he pensat i imaginat de mil maneres, sobretot els dies que no he pogut visitar-te. Ahir quan va caure la nit al meu jaç, em vaig adormir evocant la nostra olor embriagadora i el perfum del nostre carrer de tarongers on no hi passen els cotxes, on vam viure-hi els darrers anys, abans que et capturessin. Vaig recordar com si fos ara el què va ocòrrer aquell estiu.

Érem a mitjans de juliol quan vas aperèixer com per art de màgia, de terres llunyanes; al Nord de les illes on gairabé mai surt el sol. On arreu pots topar-te amb un paisatge digne de postal, on la humitat et penetra el cos i una sola alenada et neteja els pulmons alegrant les fosses nasals, on els colors vius de les flors resisteixen els verds de la terra i els grisos de la boira omnipresents. On els esquirols abundants es perden a l'enfilar-se a les branques dels pins del bosc d'Argyll; on pots mirar més enllà sense topar-te amb elements postmodens que et tapin la vista de la naturalesa nua. On el whisky es converteix en la posició que et fa vèncer els temblors del fred i els violins en la millor teràpia per combatre l'isolament.
En aquest petit racó del món, on mai, absolutament res canvia, hi vas viure la infantesa i bona part de l'adolèscencia. Una granja amagada en una vall partida pel llarg llac Loch Goil que desemboca al mar era l'annex de la teva llar, on encara avui hi viu i hi treballa el reflex de la teva família.
És curiós com veiem els contextos d'altres persones quan les pensem des de la llunyania. A tu no et va faltar temps per renunciar a una vida convencional i prevista. Quan més sumaven els teus anys més creixia la teva ànsia de trencar amb l'aïllament del poble. La tranquil·litat, proporcional a la perfecció del paisatge, t'inquietava. Vas decidir anar a estudiar a la universitat de la ciutat, per tenir el gust de probar de viure de manera diferent. Però Glasgow, a una hora i mitja del teu poble natal era massa aprop, massa a la vora de les veus xafarderes de les amistats dels teus pares que els donaven la informació sobre el què cometies abans que tu mateixa poguessis decidir si volies comunicar els camins que anaves emprenent. En només uns mesos vas deixar enrere el què havies sigut, per començar a ser aquella persona que volies ser. Vas deixar enrere la teva melena per rapar-te, vas començar a ser una habitual en les accions contra la privatització dels boscos i en les revoltes contra les polítiques de Margaret Tatcher.

Vas resistir a conviure amb tot allò que ofegava la teva existència fins que un dia vas dir prou. Una amiga teva de tota la vida, la Fiona, t'havia trucat amb un fil de veu. Necessitava parlar amb tu urgentment perquè t'havia comentat que no estava bé amb el seu company i que necessitava que l'ajudessis. Així que vas haver de tornar a correcuita de visita a Lochgoilhead. A falta de cotxe, vas haver d'agafar el tren de Glasgow a Gourock i desprès el ferry fins a Dunoon, aquell ferry on la brisa marina bufa els pensaments d'un aire rennovador. Després vas haver d'agafar aquell bus menut, un dels dos únics que hi ha en tot el dia per arribar a Lochgoilhead.
Era un dia d'aquests dies en què la pluja es torna en quelcom persistent i imparable, i el pub es converteix en el millor refugi. Anàveu per la cinquena pinta, quan la Fionna et va confessar que des de feia uns mesos rebia pallisses constants d'en Brian, el seu actual company. Et va mostrar els blaus als braços i a l'esquena que tenia marcats arreu del cos. Et va comentar, que a més arran d'aixó havia començat a beure més del que era habitual, i que no trobava la llum al final del túnel, ja que l'agressor, era membre d'un clan molt influent a la zona. I que si ella el denunciava, hauria de marxar d'allà per sempre, ja que sinò la localitzaria fàcilment. A més treballava en un hotel que formava part del seu monopoli, i socialment, ja no tornaria a ser una dona acceptada per la rumorologia de la vall.
Li vas proposar de fugir juntes de l'illa. Tenieu suficients diners i no us sobraven els motius. A més, en ple cim del capitalisme, us seria fàcil trobar feina del que fòs. Ella va dir que desitjava anar-se'n i deixar aquella vida de merda però que s'ho havia de pensar. Tenia por del que li pogués passar. En mig de la pluja us vau acomiadar emotivament. Et va dir que et trucaria si tornava a sobrepassar els seus límits. Te'n vas anar per on havies vingut, caminant lentament, fins a la parada d'autobús, carregant amb un enorme sentiment de tristesa i d'impotència.
Portaves els pantalons xops fins els genolls, degut als bassals que s'anaven acumulant a la carretera fangosa i que amb la foscor no podies esquivar. La humitat era penetrant, però per sort t'havies equipat amb unes bones botes i un impermeable que no deixava traspassar cap gota agosarada. Vas esperar 20 minuts resguardada a la parada, però el bus no arribava. De sobte, però, vas veure unes llums arribant. Vas tenir un mal pressentiment, ja que aquell cotxe conduia a gran velocitat per la carretera lliscant arran del llac. Era estrany conduir tan veloçment en una zona on el que sobra és precisament el temps.
Les llums eren cada vegada més aprop. Vas agafar l'esprai d'autodefensa que duies a la motxilla. No n'havies utilitzat mai cap, i no s'havies si seria útil donades les circumstàncies del temps. Però vas decidir mantenir els dits aferrats a l'esprai fins que el perill es distancies del teu camp de visió.
Et vas amagar rere d'uns contenidors. El cotxe es va aturar a uns 10 metres de la parada, just davant de casa la Fiona, on va aparcar bruscament i amb feixuguesa. Un fanal il·luminava l'escena. La porta del conductor es va obrir d'un cop i va sortir-ne un home corpulent. Pels moviments que feia vas deduïr que anava begut. L'home va arrossegar el seu cos fins la porta d'entrada a la casa. Va intentar agafar les claus de les butxaques del pantaló, però de la mà li van relliscar fins al terra. Va provar a cercar-les però no les trobava. Llavors el vas reconèixer; aquell porc fastigós era en Brian. Aquell marrec que de petit molestava a les vaques de la granja dels teus pares i que d'adolescent va fer-li bulling a aquell noi de l'institut per declarar obertament la seva homosexualitat.
En Brian cabrejat en haver perdut les claus va començar a colpejar violentament la porta. Sense rebre resposta. Aleshores va passar a cridar: "Puta! Obre'm! Que no em sents o què?”. Desprès li va fer una puntada a la porta i va continuar picant més fort. Et va donar la sensació que el seu puny trencaria la porta. Un sentiment d'odi i de venjança et va començar a invaïr. L'autobus no arribava i no tenies cap altra distracció que aquella escena penosa que observaves d'amagat. Et debaties entre actuar o deixar que l'atzar poses les coses al seu lloc.
Tot i el fred, vas començar a suar, el teu cor va començar a bategar tan intensament com mai ho havia fet. El teu cos estava tremolant. Per què trigava tant l'autobus? L'havies perdut? T'hauries de quedar en vetlla rondant per aquell poble que tan t'havia costat deixar enrere? Què se suposava que havies de fer? Amb el tacte del genoll vas palpar una barra de ferro partida del que havia sigut una senyal de trànsit. La vas agafar i armada de valor i amb decisió et vas alçar sense fer soroll.
Vas creuar la carretera a palpentes, vas vorejar el jardí i et vas situar darrere l'agressor, que ara es dirigia a una de les finestres de la casa. Vas prèmer l'esprai i vas alçar la barra amb rapidesa i, d'un sol cop, va desplomar-se al terra. Et va fer l'efecte que estava inconscient però no et vas atrevir a prendre-li el pols. Vas dubtar si avisar a la Fiona o no. Imaginaves que estaria desperta pel rebombori i que probablement ho hauria vist tot. Vas vacil·lar un instant, quan de sobte, vas observar estupefacte, que a la casa dels Ross una llum s'encenia i que una figura humana s'apropava a la finestra. Aleshores, amb sang freda, vas decidir llançar la barra al llac i fugir corrents.
Vas córrer tan ràpid com mai ho havies fet, et va donar la sensació que tallaves l'aire. Amb l'exercici, el teu cos havia tornat a agafar escalfor. Vas deixar enrere l'última casa del poble, per pendre la carretera que atravessava el parc natural i que després es desviava pels terrenys d'un prat i un bosc, ara propietat de l'empresa fustera Wood Factory.
Després de córrer durant gairebé una hora, vas afluixar el pas i vas començar a caminar durant una hora més. Era tot completament fosc, afortunadament portaves una petita llanterna i et coneixies perfectament el camí i els voltants de la zona, que havies freqüentat mil vegades. Va arribar un moment que les cames, els peus i el cap et van dir prou. Necessitaves repòs. Descansar, recuperar les forces i pensar sobre el que havia passat i sobre el què faries l'endemà... Així que vas sortir de la carretera per anar a cercar aixopluc. Vas franquejar un prat i uns quants arbres fins que vas topar amb una pedra suficientment gran i confortable per estirar-te. Vas tancar els ulls. Hi havia un silenci absolut. Volies deixar la ment en blanc. T'havies convertit en una fugitiva, potser en una assessina. No sabies si algú t'havia vist, no sabies si la Fiona sabia que havies sigut tu. Què passaria ara amb ella? I què passaria a partir d'ara amb tu? Vas descartar la possibilitat de trucar la policia i dir que havia estat en defensa pròpia, ja que el cap de la policia local era amic d'en Brian i no tenies gens de confiança amb els agents de l'autoritat. En el fons, pensaves que havies fet bé, que havies evitat una nova agressió. En Brian s'havia passat tota la vida fent la vida impossible a aquelles persones que ell pensava que eren més dèbils i per fi havia rebut una resposta.
A trenc d'alba, jo i el grup que estàvem acampades al bosc per protestar contra l'explotació d'aquells terrenys per part de Wood factory, et vam trobar adormida en aquella pedra amb el cos gelat. Per sort estavem en ple estiu. Et va despertar la meva mà. Estaves espantada i exhausta. Entre jo i una companya et vam portar a la nostra tenda, et vam cobrir amb mantes i et vam preparar una infusió per reanimar-te.


Va ser una legítima i dolça venjança, em vas dir molts anys després quan tu i la Fiona em vau relatar els fets en una de les nostres visites. Encara recordo la cara què vas fer quan et vaig despertar adormida en aquella pedra, mentre t'observava per esbrinar de quin color serien els teus ulls. I vaig descobrir-lo, així com el teu sexe, el que era la passió i un amor que no sortia als manuals.
Dijous va trucar la Fiona per dir-me que ja ha comprat el teu bitllet, el seu i el de la seva actual nòvia, la Rose. Si tot va bé demà passat atravessaràs per fi la porta de sortida de la presó de Cornton Vale. Us vindré a buscar a l'aeroport Girona d'aquí sis dies. He omplert la meva terrassa amb les flors que duen el teu nom, Heather, perquè quan tornis, sàpigues que tot i estar absent, sempre d'alguna manera, has estat al meu costat com les paraules que t'han tocat tants cops en forma de carta, burlant els murs, i que ara per fi recuperaran el seu sentit.