Història d'un arbre

Va néixer en un barri no massa afortunat,
en la pitjor època de l'any que hagués pogut triar.
Pocs van ser els que per ell van apostar,
ningú el va cuidar, però allí va arrelar.

Durant molt de temps va sofrir la soledat
enmig de la foscor d'un racó oblidat,
però, a pesar de tot, va créixer i es va fer alt
i, poc a poc, es va guanyar la companyia del pardals.

Va veure com el món es movia al seu voltant,
com els nens s'enfilaven als seus braços,
com els gats reposaven a la seva ombra,
com els enamorats buscaven la seva intimitat.

Sentia com els ocells feien d'ell la seva llar,
com li penjaven llumetes aquells dies tan freds,
com el vent movia violentament el seu fullatge
i quan es quedava nu, l'olor a castanyes torrades.

Tota la màgia que va portar,
tota la vida que va albergar,
la força amb que es va afrontar a la vida
desaparegué en un dia de pluja,
una llum, ràpida i fugaç,
va obrir el seu cor en dos,
un fort rugit seguit d'un cruixit
en la nit que va caure fulminat.

Ara ja no queda res en aquella cantonada,
tan sols un tronc florit, podrit per la pluja.
Ara tan sols una cuca de llum el duu a la memòria,
pels insectes és un banquet, tothom l'ha oblidat.

A on ha marxat aquella cadernera
amb qui vas fer tanta amistat?
qui ens tornarà a protegir d'un sol cruel
que ens crema la pell els dies d'estiu?

Però enmig de la sinistra foscor,
entre el silenci de la soledat,
la teva memòria continuarà viva
perquè una cuca de llum encara et recorda.