He somiat que no existeixo

He somiat que passejava per la Rambla: el jovent es reia de mi, les mares tapaven els ulls als seus fills, les àvies resaven pare nostres a tort i a dret... estava nu. La gent avançava cap al seu objectiu i jo em quedava ferm enmig de la plaça plorant, cridant. Sentia el caminar de les persones aquí, al pit. Una passa, dues passes, tres passes, quatre passes, cinc passes, sis passes, set passes... No coneixia a ningú i la gent seguia i tot trontollava molt fort dins meu. Tenia por, estava nu i una passa i una altra i tres i quatre i cinc i la gent marxava esglaiada i una passa i una altra i tres i quatre... Fills de puta.
S'ha aturat el temps. He de creure? M'ho haig de creure... Doncs, crec amb el no crec perquè… No sé perquè.. Morirem tots, morirem, moriré, moriràs. No crec amb res. No sé res. Morirem i el temps no avança i jo em quedo nu enmig de la Rambla i una passa i dos i tres i quatre i cinc i tinc por. Morir.
Seguint una fita, tothom va a la seva direcció, viu la vida, la seva vida, recorda els seus records, pensa amb els seus interessos i no pensa amb els altres. Tothom segueix un esquema, una forma de vida: el seu equipatge de cuir negre i tots vestits de negra. Però de sobte, apareix una noia vestida de blanc. Es mou purament, canvia els compassos, és diferent. El seu equipatge és transparent. Em fa saltar d'alegria però torno a estar com abans i una passa i una rere l'altre i estic nu enmig de la Rambla...
No puc morir. De fet, mai he existit.