Has perdut

Has perdut l'ànima caminant a l'estela del temps sense poder aturar-la.

Has perdut el destí a glops de llàgrimes per omplir els trossos que encara et falten.

Has perdut les mans acaronant el cel buscant a les estrelles un lloc on abraçar-te.

Has perdut els ulls rere la mirada de la lluna buscant el bressol de les albes.

Has perdut el cor creuant un desert de silenci immesurable que mai s'acaba.

Has perdut els llavis a la pell de l'aire,
dissolts a l'aroma d'un alè que dibuixa un imaginari rastre.

Has perdut la por a la solitud volant amb el sol cada matinada, i al vespre quan es pon,
t'adorms a les onades d'aquesta vida regalada.

Has perdut el cos a la mar i a les muntanyes,
que t'han dut fins aquí per adonar-te'n que t'has perdut a tu.

Has perdut un temps que t'ha ensenyat que res es perd si ho perds per amor, és així com et sento a tu,
és així com em sento jo, és així com soc ara.

És ara, quan sé que es morir d'enyor,
el que és perdre un bocí d'essència a cada petó,
mentre no puc parar d'estimar aquest dolor
que em fa sentir viu per dintre i a cada pas,
un infinit neix i esclata canviant els meus dies,
el meu ésser,
el meu jo.

Que res s'ha perdut existeixis o no.
Em sé feliç imaginant com si d'un conte de fades es tractés,
que un dia, potser molt llunyà, potser impossible,
podré besar els teus llavis, i per fi,
alliberar l'esperit que porto amb mi,
cap a un univers de color que doni vida al sentit d'aquests dies aquí.