Has decidit trencar-me el cor...

¿Has decidit despertar-me d'aquella fantasia que tan sols la meva ment va provocar?
¿Has decidit plantar-me cara i trencar-me el cor amb les paraules mes cruels que has trobat?
Em comentes que tot això a de sortir del meu cap, de la meva gran imaginació el mes aviat possible...
Nomes m'has alliberat de la sensació de perill, de l'intent instintiu d'avançar una mica més cada dia, del dubte permanent i la tortura que això significava. Però el meu cor, encara que l'hagis fet miques, no deixa d'estimar per cada una de las seves parts, no deixa de pensar-te i de cridar-te en un to realment ensordidor per les meves orelles i sobre tot de pertànyer, perquè cada un d'aquest bocins no deixa de ser teu encara que no m'estimis.
¿I que creus que ja està? ¿Que ja m'has dit el que penses i la màgia inexistent del món fa la resta?
No amic, no.. el que jo sento dins meu no s'oblida de cop... no s'oblida en un moment de dolor... ni amb les teves dures paraules... no s'oblida...
El que jo sento aquí dins és el mes meravellós del món, encara que equivocat, és el sentiment que mou aquest ramat d'éssers sense cervell, en el que de tant en tant hi apareix algú interessat, anomenat humanitat .
El que jo sento va mes enllà dels teus desitjos de calmar-me, o de l'orgull que creus que em vas ferir provocant-te a tu mateix tant de dolor al intentar matar-me per dins.
El que jo sento es diu amor...