El meu gran amor, es tambe el meu gran mal

Tothom somia alguna vegada en tenir un gran amor... un amor d'aquests que se't enquista al cor i et fa mal de tan estimar,un amor d'aquests que quan te'n adones ja no pots ni pensar, ni respirar... i quan sents la necessitat d'extirpar-lo urgentment d'aquest òrgan tan vital, no pots, ets incapaç de fer ho perquè en aquell moment ja es massa tard...
Ha passat desapercebut a través de cada palpitació, tornant la teva sang encar mes vermella i arribant a cada racó del teu cos utilitzant arteries, venes i fins al mes minúscul capilar... en aquest moment cada una de les teves cèl·lules s'alimenta d'aquest gran amor que sempre avies somiat sentir i que ara et fa maleir els teus desitjos.
Pots aprendre a viure sense ell, pots aprendre a no besar-lo, a no tocar-lo, fins hi tot pots aprendre a somriure i passar-ho be quan no hi es... pro no aprendràs mai a no estimar-lo.
Passaràs temps sense veure'l i quan ell decideixi que per una nit li ve de gust recordar les teves carícies tu seràs allà per ferseles, quan desprès de molt de temps vingui a buscar-te maleiràs el moment en que el vas conèixer pro no hi haurà res capaç d'evitar que tornis a servir-li de conçol i a calentar el seu llit en aquell moment.
Ell et besara i tu no pod ras fer això que t'has promès tantes vegades mentre ploraves perquè ell ja no t'estimava... tu no podràs mostrar indiferència, no seràs capaç de fer-li pençar que significa tant poc per tu com tu per ell, perquè et toca i fa que pugis als núvols en un moment amb la seva tendresa.