Quin marró (Èxit/fracàs)

Cada dia que passava en Carles es buscava un marró diferent. Que si pixar-se als portals, que si colar-se al metro, que si xoriçar revistes guarres... fes el que fes sempre l'enxampaven. Sempre. Però, és clar, com que era un nen molt mono i molt graciós, gaudia d'aquesta mena d'impunitat que tan bé sabia explotar. Quan va ser més grandet en Carles va anar a viure als Estats Units. Els seus amics l'anomenaven Charlie, perquè no volien pronunciar Carles malament. En Charlie se seguia buscant marrons, però ara ja no eren coses innocents, no. S'havia enganxat a l'heroïna i cometia petits furts i robatoris per malviure com podia. Cada cop es feia amb gent més txunga. El marró més heavy de la seva vida li va caure un dia en què es va veure acusat en un obscur cas d'assassinat. Ell deia que no havia sigut, però com que no tenia diners per pagar-se una bona defensa se li va assignar un advocat d'ofici. El jutge del comptat, que ja feia temps que volia posar-lo fora de circulació, el va enviar al corredor de la mort. A Catalunya va muntar-se una forta campanya mediàtica per recollir diners i poder-li pagar una bon advocat. La seva família va juntar 6 milions de dòlars. El programa 30 minuts havia reunit noves proves que semblaven exculpar-lo, i així, finalment, es va forçar un segon judici. Milions d'espectadors van poder veure en directe com es tornava a dictar sentència condemnatòria contra en Charlie, i com era novament condemnat a la cadira elèctrica. La clemència que es va demanar al governador de l'estat i al president dels Estats Units no van servir de res. L'execució va batre rècords d'audiència. Trist final pel Charlie Brown; tanta gràcia que feia de petitet.