El bolet i l'alga

Hi havia una vegada un bolet que s'estava morint de gana, el pobre. Feia dies que no menjava i no hi havia manera que trobés menjar. Mirava cap a la dreta, mirava cap a l'esquerra, mirava endavant i, fent una mica d'esforç, aconseguia mirar també endarrere. Però no hi havia manera que veiés res per ficar-se a la boca. Així que, fart d'esperar que li caigués menjar del cel per art de màgia, va decidir anar ell mateix a buscar-lo. Es va desenterrar i va descobrir que tenia peus per caminar. «Com molen els meus peus!» va pensar mentre se'ls mirava tot engrescat. Va fer la motxilla tot seguit, i es va disposar a fer un viatge tan llarg com calgués per tal de trobar menjar. Va travessar el bosc, va creuar el riu, va baixar la muntanya.... El bolet va caminar dies i dies però seguia sense trobar res que li servís d'aliment. Un bon dia en què ja quasi havia perdut totes les esperances, va arribar a un lloc estrany que no li sonava de res. Era un lloc llarg i pla on només hi havia sorra. «Això deu ser una platja» va pensar, «l'últim lloc del món on podria trobar menjar; això és com un desert!» Desesperat, el bolet va deixar caure la motxilla a terra i també li va caure la moral i la tovallola. «No puc més; això és el final...» mentre plorava desesperat sobre la sorra va sentir una veu que cridava «Aigua, aigua!», també en un to desesperat. Va aixecar la vista i va veure sobre la sorra una alga. El bolet es va acostar a l'alga i li va preguntar que què li passava. «Fa dies vaig sortir del mar per fer una excursió per terra ferma, i m'he perdut», va dir l'alga amb llàgrimes als ulls. «Tota l'aigua que duia a la motxilla se m'ha acabat. Si algú no em dóna aigua aviat em moriré! Tinc una set que ja no aguanto més!». «Aigua? No et preocupis! A mi d'aigua me'n sobra! Això rai!». El bolet va obrir una de les taques blanques que hi havia al seu barret vermell, i d'allí en va aparèixer una aixeta. Va fer girar el mànec de l'aixeta i d'aquesta va començar a rajar aigua per un tub. L'alga es va posar sota el raig de panxa enlaire i amb la boca oberta. Ràpidament es va anar inflant fins que en va tenir prou, d'aigua. Es va posar dempeus i tot somrient li va donar les gràcies al bolet. «No fas bona cara. Què et passa?», va dir l'alga, tot fixant-se per primera vegada que el bolet estava tan pansit com estava ella feia un moment. «Que fa molts dies que no menjo. Si no trobo menjar aviat em moriré!». «Menjar? No et preocupis! A mi me'n sobra! Menjar rai!». L'alga es va arrencar un parell de fulles seves i les va donar al bolet. «Però aquestes fulles són del teu cos... Et quedaràs sense», va dir el bolet preocupat. «No pateixis per això. Mira!». I el bolet va veure davant dels seus ulls com sortien dues fulles noves d'allà on l'alga les havia arrencat. Flop, flop! «Cap problema, em tornen a créixer molt ràpid! En vols més?». El bolet va haver de contestar amb gestos perquè tenia la boca plena. Nyom, nyom, nyom… Es va endrapar tantes fulles com li van cabre a la panxa fins que va quedar tip, retip i requetetetip.
Contents com estaven tots dos, d'haver-se conegut, d'haver-se salvat la vida i d'haver-se fet amics, es van abraçar tan fort tan fort tan fort, però tan fort, que ja no es van tornar a separar mai més, i encara avui en dia, després de milions d'anys, segueixen sent el matrimoni més reeixit de la història de la Terra. I per tal que tothom recordés per sempre el seu amor etern, hi va haver uns savis que fins i tot van posar nom a la seva unió. La van anomenar LIQUEN: La Inseparabilitat Quan Uns Es Necessiten.