Final?

Aquella nit anàrem a la meua caseta per fer l'amor, com tantes altres vegades. Però aquella vegada era especial. Portàvem un temps perduts, confosos. Tu tenies el cap a un altre lloc i jo no em sentia correspost; o potser era jo qui no estava ací, o potser els dos...No obstant, suràvem encara, i jugàvem a que tot fora normal, a intentar recobrar l'alegria perduda amb un succedani de quotidianitat.
Férem l'amor com tantes altres vegades i va estar bé, però almenys per a mi no fou igual. Et sentia lluny, freda, i aquell tros de nit et vaig estimar com si fora l'última vegada. Poc a poc ens despullàvem; delicadament et mirava, lentament recorria cada racó de la teua anatomia, en un intent desesperat de memoritzar-te, de cristalitzar aquell instant i fer-lo durar eternament…Dolçament et vaig prendre, tota meua, i et vaig abraçar i besar com mai. Et palpava i no m'ho creia (podies esvair-te en qualsevol moment), ho feia amb delit; gustosament et llepava racons prohibits i et feia estremir de plaer…
Aquella nit estàvem més a prop que mai del precipici. Com dictat per una intel·ligència superior, va arribar el moment. Allí, estesos nus al llit, pell contra pell, aquella metàfora tants cops repetida (jeiem nus, nus d'ànima) es va fer cruelment realitat. Havia arribat el moment d'assumir, d'acceptar el fracàs. Començares tú i no semblaves afectada. Allò que estàvem tractant tenia tanta trascendència, i en canvi ho parlàvem amb tanta naturalitat, amb una serenitat tan espantosa…
Parlàvem i l'angoixa se'm pujava als ulls. Per part teua semblava que ho tenies tot ben rumiat, ben reflexionat. A mi, en canvi, tot allò m'agafava un poc a contrapeu.
Recordaré sempre aquella conversa. Va ser, crec, la més sincera, honesta i racional que he tingut mai amb ningú.
Fent l'amor, mirant-nos, haviem anat poc a poc despullant-nos, alliberant-nos de qualsevol prejudici, revenja, odi o enuig…fins quedar-nos nosaltres en essència. Res més. Tu, jo, i el temps que semblava congelat. Així tot era més fàcil, més natural; però coia més.
La idea de perdre't se'm feia insuportable. Sense tu em veia menut, molt menut; feble, desamparat, incomplet. Em venien a la memòria moments feliços, converses còmplices, temors i triomfs compartits…la certesa de saber que jo sóc JO gràcies a tu. Pensava en el dia després de no tindre't, en com seria això d'oblidar-te, i senzillament no m'ho podia imaginar. Totes eixes emocions se m'ajuntaven al pit i sentia com si me'l xafaren.
Acabar suposava perdre't, perdre'ns. No vore't més, o obligar-me a tindre't que vore diferent. Suposava el fracàs, oblidar tot el que haviem aprés, oblidar tots els nostres somnis i deixar-ho estar.
Però el que mai oblidaré és aquella imatge a l'espill retrovisor: tu allunyant-te, cada cop més menuda i desapareguent darrere d'eixa porta…per sempre? Qui ho podia saber…Les llàgrimes em brollaven, no em deixàven veure i vaig tindre que aturar el cotxe a una vora. Allí, sol, vaig plorar desconsoladament durant una llarga estona…Tot s'havia tornat tan incert de sobte…