Aquells ulls teus

Va eixir de classe sòl, amb les mans a les butxaques i els ulls a terra, com sempre. Rondant-li pel cap, els mateixos pensaments que l'havien vingut torturant les últimes setmanes…En condicions normals ahir haguerem passat la vesprada junts. Al cine, a fer un passeig, o una partida al trivial, què més dóna? Almenys així no m'haguera empassat aquella merda de programa. Què patètic sóc. Paciència, cal tindre paciència; que tot fluisca, si sempre t'ha anat bé així…però és que el buit és tan gran…és tot tan injust, i l'enyore tant…

Baixà les escales de mala gana. No veia encara el tramvia, així és que li donava temps, no tindria que córrer com l'altre dia. A la parada, els mateixos de sempre: cares noves, però tots igual de desconeguts. Segur que hi ha més d'un que es troba igual de perdut que jo. Segur que alguna d'elles es troba sola i necessita companyia…però com saber-ho? Veus? Un altre cop les presses, relaxa't. A vegades crec que depenem tant de l'atzar…

I de sobte, d'entre l'aldarull de gent que s'acosta a les portes, apareix ella. És menuda - un poc més baixeta que jo - , té els cabells negres i llisos, ben tipada, de proporcions contingudes…, però és eixa cadència al moure's, són eixos ulls clars, profunds, desafiants, els que em fan perdre el cap. Vist bambes roges i calcetins baixos; i uns pantalons texans d'eixos que diuen pirates doblats fins el genoll, que deixen a la vista unes cames fines i de color canella; la garreta prima…A dalt, una camiseta de tirants d'un color magenta que mai oblidaré i un jersei verd, juganer, que es resisteix a quedar-se al seu lloc i que deixa al descobert un muscle lluent. Té les sines un poc més menudes que Núria, però, tant s'hi val. És colpidora la forma que té de mirar…

Seiem l'un enfront de l'altre i comença el joc de les mirades. Els meus amics no s'ho creuen; ells opten per tècniques més avantguardistes, més eficients, però, creieu-me, funciona: sempre hi ha alguna que cau. Te la quedes mirant uns segons…ja has atret la seua atenció. Ara li toca a ella, que cercarà la teua mirada. Aleshores et fas el despistat i mires cap a un altre lloc, fas com si realment t'interessaren els noms de les parades de la línia 5, voletges amb la vista, i de sobte, sense que s'ho espere, la creues amb la seua: Ah! T'he pillat! Estaves mirant-me…El joc mai arriba a més, sempre acaba amb una nova parada, però és divertit: per un moment deixes volar la imaginació i et sents el protagonista d'una cançò d'un d'eixos nous cantautors…

Arriba Benimaclet. Ella s'alça i es dirigeix a l'altra porta. L'hauré perduda per sempre? No! En eixir, després de fer uns quants avançaments més que perillosos i espentar una dona, em situe just darrere seu. On anirà? Té bon culet; tocador, que dic jo. Físicament és molt semblant a Núria, però més prima, més dolça. La seua manera de moure's és tan captivadora com la mirada.
Baixem les escales del metro, arriben les portes: primer moment crític. Rafelbunyol? o Mislata-Almassil? Bo, perfecte, camina just darrere de mi. Baixe a l'andana i m'ature al punt de sempre. Ella s'ha quedat prou endarrerida, allà, entre la gent. Des d'ací la veig; i ella a mi. Comença el segon round. Mira cap ací, just en la direcció en que vindrà el metro. Eixa és la seua coartada, però estic quasi segur de que em mira a mi; li aguante la mirada…fa 5 minuts que l'he coneguda i crec que m'he enamorat ( un cop més ).

Aplega el metro, tot el món dins; i jo que no em puc treure del cap eixos ulls…Ja no la veig; s'ha acabat el joc. I per què justament ara? Tan bé que estàvem…Ja no m'estima i no puc fer res. És impotència, és frustració, és la certesa de saber que mai podré trobar ningú igual…
Facultats. Alameda. Cada nova parada és una oportunitat menys, una punyalada al pit. Colón. Tornaré a seure sol al tren, obriré un llibre. Per fi, Xàtiva: s'obrin les portes i enfile les escales mecàniques. Gire la vista enrrere i, no pot ser, ahí està!, lluny, però està. Increïble. Anirà a agafar algun tren? Ara calma't; ralentitza el pas, sí, ací darrere del iaio, que va prou lent. Això, deixa passar la gent, espera el moment i quan aparega, ix darrere d'ella! Segona escala; entretin-te encara més, no et gires, a poc a poc , que segur que ja està prop…De nou les portes i una nova prova, però, sorpresa! La tinc darrere, ara m'avança, deixa-la passar…El cor se'm descontrola mentre la seguisc escales amunt. Mira que si anara també a l'Estació…I efectivament! Enfila la sortida i gira a l'esquerra: va a agafar un tren !

Creue la plaça darrere d'ella i cada cop m'agrada més: els seus cabells foscos, eixa estudiada desgana amb què camina…Entrem al vestíbul de l'estació i ella gira a la dreta; la perd per un moment, però no passa res, segurament haja anat a comprar-se el bitllet a les màquines expenedores. Jo seguisc al recte i m'ature al bell mig de l'estació, entre la gent, i dissimule. Llig el panell de sortides, el d'arribades; mire ací, mire allà…l'espera es fa eterna; i al remat apareix. A pas lleuger s'acosta - i ara sí que ja no m'ho puc creure - al grup de viatgers que espera els trens de les vies 4 i 5!! És a dir, Gandia o el meu! El cor em fa un altre salt. M'acoste: dèu metres. És preciosa…Em torne a acostar: cinc metres. Al panell, anuncien l'eixida dels dos trens al mateix temps, i la gent s'amuntona, i se'm fiquen davant, i ja no la veig; no la veig, i crec que l'he perduda, deu haver pujat al tren ja…Gandia, segurament…

Xavi es fica les mans a les butxaques i puja al tren; els ulls a terra. Troba lloc al primer vagó, com de costum, i s'asseu, però aquest cop no es creua de cames i obri un llibre, sinò que seu de costat, per tindre unes bones vistes de l'andana i provar de veure-la, encara que siga per últim cop. Rosses, morenes, primes, altes; aprenents de perruquera, funcionaris avorrits, dos marroquins i un equatorià, una gitana amb tres nens i una mestra de poble…I de sobte la veig. A dins del tren. I ve cap ací. I comence a ficar-me nerviós de veritat… S'acosta, les nostres mirades es creuen un moment, passa per davant, vacil·la uns instants…i s'asseu enfront de mi.
No m'ho puc creure. Açò ja no és casualitat. Porte perseguint-la des de que me l'he trobada al tramvia, i ella ho sap, ho sap massa bé. Aleshores perquè collons va i s'asseu just enfront meu? Si el vagó està mig buit…És un senyal inequívoc, una provocació. Si en algun moment s'haguera sentit incòmoda, assetjada, no li hauria calgut més que evitar-me; passar de llarg i anar a seure's dos vagons més enllà; però no, ella ha triat quedar-se, vindre a seure justament davant de mi. No pot ser una casualitat, no, de cap manera…

Comence a desvariar, estic confós. Què pretén? Perquè alguna cosa vol…Però, què és el que jo vull? Porte dues setmanes buscant, imaginant lents anars per uns carrers inconeguts, desitjant encontres casuals amb la meitat de les dones amb què em trobe, preparant secretament estratègies per contactar amb elles…; l'altra nit vaig somiar que m'ho feia amb una companya de classe…Tot el que sentia per Núria s'ha vist de sobte no correspongut. Què faig ara? És una fuita descontrolada, se m'escapa com l'aigua d'entre les mans. On va a parar? Necessite urgentment una companya. Però no sé si estic preparat, no sé si seria capaç d'estimar una altra persona que no fos ella. No seria just, almenys: utilitzar persones per omplir buits no és forma d'anar per la vida. No sé què és el que busque…ni tan sols sé si estic en condicions de buscar res…

No puc dissimular, no puc deixar de mirar-la. Ella resta distant, autàrquica al seu pedestal. Què amaga? La busque amb la mirada…La molt creguda ho sap i mira per la finestra, no se n'adona de que està forçant els ulls. Si pretenera mirar cap a on ho està fent no adoptaria eixa postura. Serà…M'observa secretament…aprofita que em gire per clavar-me els ulls, ho note. No sé com, però ho sé…

"Pròxima parada: Alfafar-Benetússer". I ella resta queta. Cada nova parada és una ocasió menys per canviar el rumb de la meua vida. I de sobte s'apodera de mi un "jo" fins ara desconegut. Em demana que em deixe ja de sopesar i que actúe: "No pot ser casualitat i ho saps. Porteu jugant a açò des del tramvia. Tenia tot el tren per a ella, i va i es planta just davant teu. Ella també et busca, està esperant-te". "No sigues cagat i ataca; ara et toca a tu, dis-li alguna cosa, inventa't el que siga! ". M'obliga a pensar depressa, fet al que no hi estic acostumat…pot amb mi i em deixe arrossegar: Em trobe a mi mateix amb un bitllet de metro a la mà i un bolígraf a l'altra. "Pròxima parada: Massanassa". I ella ni es mou, segueix llunyana. On baixarà?

Li escric el meu número de mòbil i ja està, o li escric alguna cosa més? I com ho faig, per donar-li-ho? M'acoste amb tota la cara del món i li'l done? Però, què dic, com vaig a fer jo això? Ja ho tinc! Quan em toque baixar, faig com si em caiguera la cartera, m'ajupisc a plegar-la i en això li deixe el paperet…sí, això faré. O sense necessitat de que em caiga res…Em trac les mans de les butxaques i deixe caure el ticket als seus peus…quan vinga a tornar-me'l, jo ja estic baix. I què li escric? Un vers? No, massa presuntuós…Què tal un " he notat com em miraves i…" no, que va, ni pensar-ho. I un "creus que podrem tornar a veure'ns? ", sí, aquest el veig més addient…

Xavi al·lucina amb ell mateix, no es creu el que està fent. "Pròxima parada: Catarroja". Ella no es mou. Val, em queden, amb aquesta, tres parades més. Aleshores, què? Repassem el plà un altre cop: Quan anuncien Benifaió-Almussafes m'alce i m'espere davant d'ella fins que obriguen les portes del tren; aleshores deixe caure el paperet i me'n baixe d'un bot…sí, això faré.

El tren frena, finalment s'obrin les portes i ella s'alça de sobte. Merda! Merda, merda i merda! Què imbècil sóc! Un instant abans de ficar el peu a l'escaló i desaparéixer definitivament de la meua vida es gira i em clava per últim cop els seus profunds ulls; que ara s'han tornat, a més, s
evers. " L'has cagada ". "Eres un covard". Una altra oportunitat perduda. L'estratègia ha fracassat. No havia previst que potser ella baixara abans que jo…O potser és que no ho ho havia volgut previndre…