Fes-ho

Sonava el telèfon. Jo el sentia des de fora, estava obrint la porta amb la clau, vaig apressar-me, vaig córrer cap a l'aparell. Massa tard: en despenjar-lo ningú va contestar. Devia ser en Pol. L'havia conegut feia pocs dies, en un vagó de tren buit, ja de matinada, quan jo tornava de la meva feina nocturna. Era un noi molt misteriós, però de seguida m'hi vaig sentir identificada en certes coses. Aquella nit, en aquell tren, asseguts l'un al costat de l'altre, sense ningú més al voltant, vam parlar de moltes coses. Des de llavors, en Pol em va començar a acompanyar en alguns moments de la meva vida. A vegades, quan caminava sola pel carrer i em sentia una mica desprotegida davant les mirades impertinents de l'altra gent, avorrida, cansada, potser trista i tot, ell apareixia de sobte per a compartir la passejada amb mi i xerràvem, discutíem, m'aconsellava. Sobretot m'aconsellava i, a vegades, em deia que fes coses que potser jo mai hauria fet, però per a mi la seva paraula tenia massa valor per desobeir-la. Fins i tot va arribar a fer-me alguna visita a casa, també per sorpresa. Però encara no m'havia trucat mai i, no sé per què, aquella tarda, quan obria la porta de casa i sentia sonar el telèfon a dins, estava segura que era en Pol. De fet, tenia ganes que fos ell, necessitava parlar-hi, explicar-li com m'havia anat la missió, fer-li saber que ja ho havia fet, que ja estava, escoltar la seva aprovació i sentir-me alleugerida. Però en Pol era així, venia i s'esfumava sempre de la mateixa manera, sense donar explicacions i exigint-me un comportament determinat. Aquell dia, el telèfon no va tornar a sonar. Tampoc vaig rebre cap visita sobtada d'ell.
En llevar-me al dia següent em sentia força confusa, tenia el cap espès i em feien mal les articulacions. Em trobava realment cansada. Tot i l'esgotament general, vaig sortir a passejar amb l'esperança de trobar-me en Pol, li havia d'explicar que per fi havia aconseguit fer-ho, que l'Alícia, la meva companya de feina, no em tornaria a ferir amb les seves paraules, que s'havia acabat per sempre aquella veu aguda com un xiscle punxant-me les orelles amb retrets constants. Vaig vagarejar sense destí pels carrers fins no poder més i emprendre el camí de tornada, però en Pol no va aparèixer. La sorpresa va ser una altra: dos policies amb uniforme m'esperaven a la porta de casa.
Ara jo he de donar explicacions pels dos. Va ser en Pol que em va aconsellar. Em va detallar el procés a seguir perquè tot sortís bé. Jo, al principi, m'hi havia negat, però era tan insistent: "Fes-ho, Sara, fes-ho...que no veus com et mira? Que no sents el que et diu, aquesta bruixa endimoniada? Sara, no pots esperar més, ja està tot planejat i ho faràs." Tothom em gira l'esquena i neguen haver-me vist mai amb cap noi que dugués un abric negre fins als genolls, de cabells ondulats i sense pentinar, amb la mirada minúscula, fosca i perduda, les mans petites per la seva alçada i les espatlles amples, dretes i elegants. I alguns diuen que m'han vist comportant-me de manera estranya, alguna vegada. Que si gesticulo sola, com si parlés amb algú, que si tinc els ulls d'un animal espantat, que si sempre miro enrere, als costats, al voltant...Bestieses. S'han posat tots d'acord per tancar-me aquí, segur que va ser l'Alícia que els va escalfar el cap; s'ho va ben guanyar, el que li vaig fer, la molt porca. Estan conxorxats, els maleïts, van en contra meva. I en Pol no ha tornat. Però aquí hi he trobat una nova companyia: he conegut una altra persona especial que només em parla a mi.