Ferides autoinflingides

Tenia ganes d'anar-me'n lluny, com més lluny millor, allà on neix el mal temps. Dostoievsky

Em desperto una nit mes, amb aquella suor freda. Miro el radiodespertador que m'indica amb la seva llum verda que son tres quarts de quatre de la matinada. Premo l'interruptor de la llum, oblidant-me per uns segons que la bombeta es fosa des de fa un parell de setmanes. Palpo en l'obscuritat la tauleta de nit, buscant la llanterna. La meva ma topa amb un reguitzell d'obstacles: un marc amb una foto de quan estàvem junts, un parell de CD's de música clàssica, el llibre que s'estava llegint (que em nego a desar perquè així semblà que no s'en ha anat del tot) i finalment el got d'aigua, que cau esquitxant tot el cobrellit i la mateixa tauleta. Per últim la llanterna, l'encenc i veig l'espectacle desolador de la meva habitació: Els llibres de la tesi sobre Robespire escampats per l'estudi juntament amb bolígrafs, mes CD's, llibretes d'antics apunts d'història, l'estrany instrument musical, similar a un violi, que van comprar els pares en el viatge a Egipte, el mòbil sense bateria ni saldo i per finalitzar roba, munts de roba, calçotets penjant de la pantalla de l'ordinador, mitjons sense parella per tot el terra, samarretes brutes al penjador, ... Salto del llit i busco amb desesperació les sabatilles, son d'aquelles amb cap de animals, concretament les meves son de guepard, a l'esquerra li falta un ull. Continuo buscant sense èxit, decideixo anar descalç a la cuina a veure una mica de suc de fruites.
Obro la nevera, mig melo per llençar, cafè que ja deu ser agre, ... una altra prova de que sense ella no m'en surto. Trobo el suc i bec amb avidesa, la meitat del Tetra-brick em cau per sobre la samarreta blanca sense adonar-me. Tinc gana, fico oli a la paella, enxufo el gas i l'encenc. Una flamarada mig blava surt dels fogons que de seguida s'estabilitza. Enceto un paquet de Frankfurt d'aquells que tenen formatge a dins. Mentre l'oli s'escalfa, trec un plat i el ketchup, l'oloro i m'adono de que avui els Frankfurt mels menjaré sols. Els trec de la paella i la deixo a l'aixeta, on s'amuntega la coberteria plena de greix ressec. Devoro el plat en pocs segon i l'acompanyo amb un altre glop de suc. Aquesta nit ja no dormiré mes.
Son un quart de cinc del mati. Encara queden tres hores per entrar a la feina. Treballo en una cafeteria, d'aquelles que obren aviat perquè la gent que va a treballar es prengui un cafè amb llet amb un Donut i s'endugui croissants per la família. Es mentre acabo aquesta maleïda tesi que ja dura massa, abans perquè preferia estar amb ella, ara perquè no puc parar de pensar-hi. Encenc l'ordinador, clico sobre la carpeta de la tesi. Començo a teclejar algunes lletres, desprès adonant-me que ho faig sense esma les elimino pitjant amb força i nerviosament la tecla d'esborrar. Tanco el document de text. Em connecto a internet, el modem sona estridentment per tota la casa, aquell xiulet estrident i molest que es clava a la ment. Obro un xat qualsevol, em fico en un canal de somnàmbuls. Desprès d'un parell de converses insípides, tanco l'ordinador.
Em dutxo, l'aigua freda m'acaba de desvetllar. Obro el xampú, que omple el bany d'una forta olor a coco. Em vesteixo, busco entre els munts de roba alguna cosa neta i inodora que faci que no em despatxin. Uns texans i una samarreta dels rolling stones semblen la opció més correcta.
Surto de casa, a un dos quarts de sis dels mati, encara queda una hora i mitja fins que obri la cafeteria, però donaré un tomb. Les prostitutes mes tardaneres s'insinuen darrere les seves cares multi maquillades i els seus vestits provocatius que tapen mínimament els seus cossos sinuosos. Em deixen estar al veure que la seva oferta no em sedueix, no necessito sexe, necessito amor, el seu amor.
Encenc un cigarret, el xuclo, calant profundament fins l'últim bri de fum. Tot apurant el tabac arribo al pont, em separen uns vint-i-cinc metres del riu, no es profund, tan sols uns quants centímetres, mig metre com a molt. Perquè no acabar ja amb aquesta farsa anomenada vida? Em detinc al mig del pont. Ho he decidit, em llençaré. Penso en deixar una nota, però a qui? Als ancians amos de la cafeteria? Ells són els únics éssers vius que m'hi comunico normalment. Es igual, només soc un empleat que espanta la clientela amb la seva mala cara. El meu últim, pensament es per ella. Si aquell conductor borratxo no me l'hagués matat, demà farà un any. Em pleno de valor, he viscut, he set feliç, a partir d'ara ja no ho seria. La decisió ja l'he pres, ...

Lleida, març del 2004.