Núria i Marc, paradigma d'un matrimoni ideal

Un relat de: Jordi Aragó Mateos

En Joan és un tipus corrent, com tants altres. Te quaranta-cinc anys i els primers flocs cabell blanc comencen a fer-se veure en la seva negra cabellera. En gran causa la culpa la tenen els seus tres brivalls, un parell de nanos y una nena, que és fruit de la seva devoció. Així doncs, Joan és un perfecte pare de família. Com és lògic, Joan no ha tingut els fills tot sol, amb aquest afer l'ha ajudat la que és la seva dona, Núria. Sempre s'ha dit, en els cercles familiars i d'amistats del matrimoni, que formen una parella perfecta. Ell és un executiu brillant, que guanya gairebé 6000 Euros al mes. Ella en canvi, es resigna a l'educació dels nens, les feines de casa i a la complicada gestió de l'economia familiar.

Cada matí Joan es lleva a dos quarts de set, gràcies a un estrident despertador, regal de la sogra. Es dutxa, es pentina amb cura, es renta les dents amb raspall i s'enfunda en un car vestit. Abans de sortir de casa dona un peto al front Núria, que encara dormita en el jaç. Ella li respon amb una altra besada als llavis, que regalimen una forta olor a pasta de dents de menta. Quan acaba aquest petit ritual, surt de l'habitació i es dirigeix al despatx, on la nit abans ha preparat el maletí amb els papers de la feina. Tot seguit surt de casa per la porta del garatge, on l'espera un imponent quatre per quatre de color negre. Engega la porta i entra al seu vehicle, orgullós i cofoi de conduir el cotxe dels seus somnis. Podríem dir que és un dels millors moments del dia per a Joan, el moment en que fica la clau al automòbil i aquest rondineja durant uns segons per desprès rugir amb el seu reguitzell de cavalls.
Desprès del ritual automobilístic, Joan surt de la luxosa urbanització de cases adossades per dirigir-se a una cafeteria del centre de la ciutat. Creua tota l'urbs amb una cua intensa, plena d'insults i recriminacions a conductors desconeguts que s'amunteguen a la carretera, com si li volguessin impedir que es prengués el seu cafè amb llet i el seu croissant. Finalment, Joan acaba la seva particular odissea matutina i pot esmorzar amb tranquil·litat tot llegint la premsa del dia. Quan acaba d'esmorzar s'endinsa pels carrers i en cinc minuts arriba al edifici on treballa. Entra per les portes automàtiques, d'aquelles de vidre que s'obren al entrar-hi, i saluda, cortès i educadament, al guàrdia de seguretat. Sense aturar-se, s'enfila al ascensor i puja fins la tretzena planta. Quan hi arriba sofreix una transformació, passa del agradable pare de família a un financer depredador, sempre apunt per sacrificar-se per a la seva faraònica multinacional. Mentre sorteja un laberint de taules, secretaries carregant papers, joves que duen informes als seus immediats caps, ... un hemisferi del cervell pren possessió de la consciència, deixant a l'altre reposant. Durant tot el matí tecleja amb fervor el ordinador, estant atent per si sona el telèfon o hi ha qualsevol imprevist. A dos quarts de dues, l'activitat cessa i s'en va a dinar amb els companys a la planta sisena del mateix edifici, on hi ha un restaurant amb una relació qualitat preu molt interessant. En tres quarts d'hora, l'equip de agressius executius acaben de dinar i fumen i es beuen un cafè amanit amb quelcom més fort que la llet, com no, Joan també. Ell dedica tota la tarda amb reunions d'empresa, dures negociacions o sinó a acabar la feina endarrerida que sempre s'amuntega sobre el escriptori del despatx. En això l'ajuda Magda, la seva eficient secretaria. Magda es una dona que trenca tots els tòpics de secretaria escultural, disponible i una mica curta. Ella es una dona ja d'avançada edat i una ment capaç de fer quelcom més important que amuntegar arxius, controlar l'agenda de Joan i enganyar a Núria per telèfon quan el seu marit no hi és, dient-li que arribarà aviat.
Quan Joan acaba el dur i ardu dia de treball, que acostuma a ser no més aviat de les nou tocades, torna a muntar el quatre per quatre, i creua tota la ciutat per anar a reunir-se amb la família per sopar, això si, excepte si fan futbol, ja que aleshores es menja un entrepà i es beu una cervesa que Núria li ha preparat, al sofà.

El dia de Núria es totalment diferent al del seu estimat espòs. Quan ella li dona el peto, aspirant el olor a pasta de dents, s'aixeca mandrosa. Ella també es dutxa, però tarda estona, relaxant-se sota l'aigua freda. Desprès es maquilla i es vesteix de manera elegant, perquè ha de fer bona impressió quan portà a l'escola als nens. Quan ha acabat, i com una bona mare que és, s'encarrega de preparar els entrepans de la prole i els embolica curosament, amb paper d'alumini perquè no taquin res dintre de les motxilles. Però ella, preocupada per la salut i el rendiment dels fills, els prepara el got de llet amb cacau o un cafè amb llet, per en Lluís, el gran de ja setze anys, acompanyat d'un petit sortit de rebosteria. Quant la taula de la cuina ja esta neta i preparada per l'assalt dels joves, els desperta un a un. Rondinen perquè la nit abans van anar a dormir massa tard mirant qualsevol pel·lícula o en el pitjor dels casos aquest programa que ara està tant de moda que acaba a tres quarts de quinze. Quan els ha despertat, s'asseu a la cuina i comença a veure's el seu cafè i a pessigar les magdalenes que hi ha sobre la taula. Normalment la primera en llevar-se és Júlia, de onze anys. Cada dia més semblant a una doneta. El següent és Lluís, de setze, que a pesar de la seva estrident indumentària de tall militar i feixista es un bon noi. Tant Núria com Joan pensen que es una manera que te el noi de diferenciar-se del seu germà, Borja de 14 anys, que no és treu ni per dormir la samarreta del Che Guevara. Borja és el més peculiar dels tres fills de la parella. Sempre parla de les excel·lències del marxisme, ignorant, conscient o inconscientment, la seva posició acomodada. Tal i com diu l'oncle Albert, germà petit de Núria, és com un d'aquells modernistes del segle XIX que eren burgesos, però no paraven de criticar la burgesia, paradoxes de la vida.
Així, els tres hereus de la família i la mare piquen una mica, avanç de començar el dia. Quan els germans han acabat d'esmorzar i de barallar-se, cosa que passa cada matí, Núria els fica al seu cotxe, un petit descapotable barat de color blau. Tots quatre enfilen la carretera per arribar a la ciutat, com una estona abans ha fet Joan. Ells, però, s'aturen a l'escola més prestigiosa de la ciutat. Núria deixà els nanos campant al seu aire, que corrents, cerquen els seus amics abans que a la seva mare li agafi la dèria de donar-los un peto. - Quin ridícul! - Pensen els nois. Ella en canvi s'acosta a un grup de progenitors que xafardegen sense pietat. Núria troba cares que saluda amb dos petons i un somrís automàtic, que te més que estudiat. Molts dels coneguts formen part del nombrós cercle d'amistats de la família, o més ben dit de Joan. Molts són clients de l'empresa del home, i ella, com a bona relacions públiques que l'obliga a ser el seu matrimoni, els afalaga i els dona conversa amigablement.
Quant tots els estudiants han traspassat la porta de l'escola i aquesta s'ha tancat tots els pares abandonen la seva reunió social. Núria no es una excepció, i a pesar que de tant en quant va a fer un cafè amb les amistats ja esmentades, normalment torna a agafar el cotxe i fuig cap a casa. Un cop allà, la dona de fer feines ja ha arribat. Maria, es una jove equatoriana que treballa cada matí feinejant per la casa. Doncs be, Maria, que coneix els costums de la senyora, ja ha preparat un copiós esmorzar, això si, amb molta fibra i poques calories. Núria, esmorza ja més tranquil·lament. Llegeix la premsa del dia tot bevent una mica de suc de taronja natural o sucant una torrada de pa integral amb margarina baixa en greixos. Arribat aquest moment, Núria canvia d'activitat depenent del dia. Els dilluns, dimecres i divendres va al gimnàs, on s'entreté més parlant amb les amigues que suant la samarreta. Els dimarts va a la perruqueria i els dijous es queda a casa fent qualsevol cosa. Els dissabtes duu a Lluís al partit de futbol sala, a Borja al de bàsquet i finalment a Júlia al entrenament de gimnàsia rítmica. En diumenges alternatius la família va a dinar a casa dels pares del matrimoni. Els nens esperen impacients els diumenges per rebre una suculenta paga de part dels avís a canvi dels compliments i les estirades de galtes.
Les tardes dels dies feiners acostumen a ser totes iguals. La migdiada, els programes de sobretaula, la novel·la que s'està llegint, ... per més tard recollir als nois de l'escola. A partir d'aquell moment la plàcida residència de Núria i Joan es converteix en un camp de batalla. Els tres nois estan en plena discussió entre ells o amb la seva mare per qualsevol bajanada. Així passa la tarda, això si, molt distreta, fins que Joan arriba. Sopen hi s'en van a dormir, i un parell o tres dies a la setmana, Núria i Joan fan l'amor, amb més indiferència que res.

Aquest és el dia "oficial" de la parella, però últimament, la ja esmentada rutina, te petites variacions. Actualment Joan beu massa. Sovint arriba tard perquè s'en va amb companys a fer unes copes a un bordell prop de la feina. Allà els gots de licor es multipliquen tot mirant una sinuosa dona amb una perruca rossa que balla nua. De vegades, per un mòdic preu, Joan contracta els serveis d'alguna de les xicotes perquè li faci un ball privat, per acabar corrent-se als pantalons desprès dels ràpids moviments que la ballarina fa a la seva falda. Per aquesta raó, molts dies arriba a casa tard, mig borratxo, brut i fent pudor de perfum barat a casa. També per aquest motiu, Núria i Joan fa sis mesos que ja no fan l'amor i la seva convivència es basa en un pilar de monosíl·labs.
Núria, ja farta, es venja. Fa pocs mesos va trobar a Marc, un antic company d'institut de la qual estava enamorada però que mai li ho va dir. Van xerrar una estona i ell li va explicar que ha complit el seu somni d'adolescència, en part. Es dedica a viatjar pel mon en un vai
xell atrotinat i vent articles a una revista de viatges, que no te massa públic ni èxit, però guanya per tenir uns quants càlers i comprar allò imprescindible. Marc s'ha convertit en una mena de bohemi, pobre, però bastant feliç. Marc i Núria, desprès de la seva trobada fortuïta, varen quedar per anar a pendre un cafetó. Més tard, tot passejant, Marc feu una proposició a Núria. Ella la acceptà i ara tres dies a la setmana Núria passeja les cuixes nues sota els llençols de Marc, als molls, en el vaixell atrotinat.
Ell li ha proposat de viure junts. De vendre el vaixell i comprar una caseta a les afores. Entre l'irregular sou d'ell podrien viure i ella podria obrir una consulta per fer massatges, que és el seu somni d'adolescència. Ella veuria els fills sense tenir que aguantar la pesadesa de Joan. S'ho esta ruminat, però dubta de fugir de la banyuda seguretat de Joan i de la seva xarxa anomenada hipocresia, ja que no vol admetre que tota la vida ha estat enamorada de Marc.


Juliol de 2004
Lleida.

Comentaris

  • Realment és ideal[Ofensiu]
    mimí | 24-12-2009 | Valoració: 9

    La vida amb en Marc és més interesant que no pas la vida cómoda amb en Joan. De fet, amb en Joan té seguretat econòmica però ¿qué te de cómoda i feliç portar una vida social hipòcrita i una vida sexual indiferent?

  • elven | 04-04-2006

    perque sera' que la gent persegueix somnis comprats en comptes de somiats?

    moltes gracies per somiar Jordi, m'ha agradat molt

  • Bé, bé...[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-01-2005

    Bé, bé, m'ha mantingut enganxat fins al final, ja que imaginava que, després de la descripció d'una parella, un matrimoni, amb totes les de la llei sota els cànons socials, alguna cosa passaria. Però he de confessar que, a part de les faltes d'ortografia (recomano llegir-lo imprès abans de publicar-lo, per repassar), el final és lleugerament esperat, és a dir, ja me l'imaginava més o menys així. En general però, un bon relat.

    Biel.