FER LES AMÈRIQUES

Amb la perspectiva dels anys, tot es relativitza, inclús pots somriure i tot, i celebrar-ne, alguns, les efemèrides. I jo, que observo el pas del temps, des de la talaia de la immortalitat, és el que faig.
El 12 d’octubre de 1492, va ser nefast per algunes d’aquelles gents amb parracs, que degut a un desgraciat error de càlcul d’uns aventurers, va canviar el rumb de les seves vides i el de les generacions futures.
El meu home, en Cristòfol, feia dies que el veia encaparrat; amb una colla d’amics, aventurers i homes de mar com ell, en portaven alguna de cap. Estava inquiet, no tenia un moment per a mi quan el reclamava, i jo em queixava; tenia ganes de fer l’amor i ell ni em feia cas. Reconec que estava amb la mosca al nas. És prou conegut el que es sol dir dels mariners, que tenen un embolic a cada port. És clar, però, que aleshores no n’hi havia tants de ports... de meuques sí, n’hi havia, com sempre i des de sempre. Però, no es tractava de dones, ni de meuques; el que el tenia amoïnat, era el projecte que els treia la son, a ell i a la colla. Volien anar a Índia, per tal d’aconseguir espècies a bon preu, allí n’hi havia en abundància.
Per tirar el projecte endavant necessitaven diners, algun “esponsor” que els financés. El meu home en sabia de negociar i estava ben relacionat, tant, que va arribar fins la Isabel i el Ferran i els va “engatussar”, sense mala fe, això sí. I, ja em tens a mi, preparant maletes i queviures, per ell i la colla.
Amb el vist-i-plau de la Cort, i el meu a contracor, els vam acomiadar. Anaren a bord de la Pinta, la Nena i la santa Maria.
Les passaren magres i es salvaren perquè encara no era la seva hora, tot i que amb tantes ones i mala mar, es despistaren i anaren a raure a una terra nova, res a veure amb Índia.
Però, ves tu, se n’emportaren uns quants d’allà, a d’altres els deixaren sense res, i la colla es feu famosa. Fins avui dia, alguns encara celebren l’efemèride i tots contents. Bé, potser no tots, certament.