Feliços sota la pluja

Les gotes de pluja regalimem pels vidres. Un llamp es deixa veure d'entre les muntanyes i ben aviat, un tro retruny ben fort, deixant darrere seu un silenci encara més pertorbador que el que hi havia.
Una esgarrifança em travessa tot el cos. Però, no tinc fred. Em sento sensible, petita davant la immensitat del món, de la vida.
Malgrat això, em sento feliç, viva. I, necessito sentir aquests sentiments més a prop. Per això, m'aixeco i decideixo anar a passejar. Ni tan sols agafo el paraigua. Vull sentir la fina pluja que cau, sobre meu. Notar cada una de les gotes que em mullen la cara. Somric.
Camino i camino sense rumb. A vegades crec que és important deixar-se portar pels teus propis passos, sense que la teva ment sàpiga on vas. Guiant-te tan sols pel teu cor, la teva ànima.
De sobte, algú em crida. Em giro. I, descobreixo que ets tu. I, com sempre, al veure'm somrius amb aquest somriure que et caracteritza. Tan viu, tan innocent. No m'estranya gens que siguem tan amics. Som iguals. Innocents, feliços i amb ganes de viure.
Tu tampoc portes paraigua. Estàs xop, més que no pas jo, penso. I, aleshores em miro, i descobreixo que estic igual que tu.
Quan aixeco la vista, descobreixo que m'estàs mirant, i esclatem a riure. Portem unes pintes...
"On vas?" em preguntes. "Allà on em guia el meu cor" contesto. Em mires fascinat. I, els ulls et comencen a brillar. "Ets tan sensible!" penso. "Em permets que acompanyi al teu cor, en el seu viatge?" Dius tot alegre.... I, és que quan vols ets un vertader poeta, llàstima que no t'hagis plantejat mai escriure!
"Només faltaria!" contesto entusiasmada. I, continuem plegats el passeig.
Parlem, riem, somriem. És una estona màgica i bonica. Llàstima que no plogui més sovint!
Al cap d'una estona, noto una carícia a la mà. I, després i ben tendrament, que les nostres mans s'enllacen. Et miro. Cada dia em sorprens més. Somric. I tu em contestes fent-me l'ullet.
No ens cal res més, no en calen més gestos ni calen més paraules.