Explicació

No sé com començar. Tot és tant confós… L'egoisme ens va corrompre, al no adonar-nos-en del que passava al nostre voltant. És molt maco només tenir en compte un punt de vista de les coses. Et pots sentir algú important fins i tot, creient que tot depèn d'aquell petit univers, que has creat al teu voltant.

Això que ha passat, a mi m'ha fet obrir els ulls... I a tu? A mi mai em va mentir. La seva llengua era una espasa de doble fulla, semblava una gran persona, algú poderós aquí no podies torçar aquella dolça voluntat. Ara resulta que era el més feble de nosaltres, tan feble que va ser capaç d'abandonar la seva única partida. Han canviat tant tots els meus valors...

Sempre havia cregut que ell formava part d'un altra pla, ara és una evidencia, no el podem veure, ni sentir, ni tocar... Però encara no ens ha abandonat, jo segueixo notant la seva presència, i començo a adonar-me'n del que realment significava per a mi.

Imagino la cara que deus estar posant... Encara no ho has entès? Si li va sortir malament la jugada, però només amb mi. Et creus paraula per paraula allò que t'havia dit? Com vols que ell et traís? A mi en canvi enlloc d'odi em fa sentir culpable del que li ha passat... Estava encegada... No em vull excusar, no serviria de res, i tampoc no ets tu la persona que hauria de rebre les disculpes.

Bé, deixa que vagi al gra. Tu que el coneixies millor que jo, o això crec... Saps en que diantre creia ell? Es que ara que he pogut veure la seva força real, vull comprendre el seu món. Per a mi que era més dèbil i sensible que nosaltres, i semblava tant buit... Les seves metàfores cobren sentit, i ell no hi és per cobrir-nos amb el mantell d'estels.

Es va convertir en un estel fugaç... Va donar una senyal per il·luminar-nos el camí, robar-me el cor, i desaparèixer sense deixar cap rastre.

Perdona que me'n vagi tant de tema, però crec que m'entens, oi? O és que et coneixia tant, que sabia que no cediries sota els meus arguments sobre el seu missatge?

Ai. Si. Vaig al que toca... que si no...

La seva mort, ha fet que em replantegi de nou la vida. El sentit de tot allò que ens envolta. El on som, i perquè? Entendre el mini-episodi que ens a tocat desencadenar.

Per viure, has de creure en alguna cosa. Allò al que sempre et puguis aferrar, aquell camí en el que cada pas suposi una satisfacció. Però ja no sé en que crec!
Veig uns falsos déus que reben alabança entre la multitud, tots ells fills del pecat de l'avarícia.

Diners, poder i fama, són els camins escollits pel poble. La societat en la que vivim, ens ha convertit en màquines de producció, que rendeixen per omplir-se les butxaques, triomfar en el mercat, i adquirir noves capacitats.

La gravetat del succés no es aquesta, això es la seva tristesa simplement, sembla que no veiem diferència en el treballar per viure i el viure per treballar. La obsessió ho converteix en un lligam tant fort...

El que si em comença a preocupar, són les repercussions de tot això. No ens dignem a mirar aquell que hi ha al nostre costat, sinó en trèiem cap profit. És perdre temps productiu. Mentre, qui som?, que podem estar per sobre dels altres?

Nosaltres, tenim sort, que som esclaus per voluntat pròpia, ens n'hem convertit per males adoracions, però els n'hi ha, que no són tant afortunats. Són esclaus del món que em creat. Després bé quan posem cara trista, i dipositem una moneda a la urna, creient-nos els grans alliberadors del món, "Oh! Que bó que sóc! Faig l'esforç de no prendre una cervesa i ho dono als pobres... Mira que també podrien treballar... però bé un dia és un dia..." Un pel exagerada? Si, però bé que els n'hi ha que ni posen la moneda!

Torno a repetir, qui som nosaltres? Que posseïm més que d'altres? Perquè al nord, i no al sud? I en lloc de sentir-nos afortunats, o intentar combatre les injustícies, preferim treure'ns aquelles doloroses imatges, i seguir el nostre camí de consum, o com jo que em poso a buscar el sentit que té la vida...

I per cert, ells, en que creuen? El seu camí és més dolorós, però sovint les seves cares resten alegres. Poder molts et diran que en un Déu, una figura que l'home mai podrà abastar, però realment existeix?, o és tan sols aquella imatge alliberadora, per alleujar el dolor, enfortint el nostre món espiritual?

En aquests moments si ell encara hi fos... ni tan sols seria conscient d'això... i justament és ara que no hi és, que puc veure-hi, i necessito la seva resposta...

Clar que em dol pensar en ell... però no puc evitar-ho. Mai t'havia explicat en el que creia, o que en pensava de la vida? Realment encara no entenc perquè ho va fer... Segurament ni ell tenia respostes...

No podem permetre però que tot segueixi igual. Dubto poder convèncer a la gent, dubto de poder-te atraure cap a la mateixa postura que jo. Mentre el recordo, i se m'humitegen els ulls, puc dir-te que començo a creure en un valor. Un valor que s'està aplicant molt a la lleugera. Però si tots hi posem de la nostra part, poder algun dia regnarà la justícia.

Petons