Estranya trobada

Com de costum, arribava tard a la cita. Com de costum en que les ocasions on a la cita, per la seva part, no preveia grans aconteixements.

Fins i tot, en les que hi dipositava grans esperançes i una gran expectació, també solia arribar uns minuts més tard de l'hora establerta.

En aquesta ocasió arribava més tard, inclòs, del que era habitual en ell.

No li agradava arribar massa d'hora, és cert...el fet d'esperar-se massa estona l'incomodava moltissim, sobre tot en els llocs on hi havia molta gent en la mateixa situació, aquells llocs típics d'una ciutat on la gent estableix com a punt de trobada.

Al cap de poca estona de ser-hi i de començar el compte enrere de l'arribada de la persona amb la qual havia queda't, ja se sentia observat i notava com bullia un mar de murmuris interiors provinents dels seus companys d'espera:

" a qui deu esperar? Li hauran fet plantada?..."

Els segons se li feien minuts, i els minuts hores, mentres jugava a competir entre els seus colegues a qui el venien a buscar primer...quasi sempre acabava perdent; encara que aquest joc, evidentment, no el concertava directament amb aquella gent desconeguda, a vegades es veia sorprès quan descobria, o això li havia semblat algun cop, una mirada de guanyador d'un dels seus condeixebles d'espera quan apareixia la persona de la cita.

Sempre li havia agradat més estar en l'altre paper de l'escena, el del "rescatador".
El que arriba últim amb un somriure, sempre amb una bona excusa sota el braç pel seu retard, i se'n porta a la persona que l'espera... la "rescata" d'aquell infern on la gent només fa que estar-se quieta, mirar el rellotge cada quinze segons i entre aquest interval de temps, girar el cap d'un cantó a l'altre en busca del seu salvador.

Aquell paper era el seu, molt més comode i gratificant que el del que està esperant.

En alguna ocasió en que era massa puntual va arribar a donar tombs pels carrers de la ciutat sense destí fixe, o també entrava dins una llibreria o a una tenda de discos sense saber molt bé que mirar, per tal de fer temps i asegurar-se aquells deu minuts després de l'hora fixada, on és habitual que l'altre persona ja s'hagi posicionat en el lloc de la cita.

Això ja li venia de petit quan recordava que més d'un cop havia fet esperar dins els pasadissos de l'escola, a la seva mare quan l'esperava fora amb el cotxe per tal de no ser ell el que tinguès que esperar-la, com li pasava de costum per la seva mala sort.

Amb aquesta experiència de tants anys, ja tenia una gran técnica per tal que sempre acabès fent el paper del "rescatador", com era en aquest cas.

L'últim malson que temia era no trobar-se de seguida a la persona amb qui havia queda't. Hi podia haver dues posibles opcions: que no s'haguès presentat encara( cosa que faria sospitar una veritable plantada) o que entre tanta gent no l'haguès vist.
En les dues opcions havia de pasar pel mateix tràngul, és a dir, cercar entre la gent. Creuar mirades d'aquells pobres desamparats i desamparades, mirades cruels i nues de gent desconeguda, pensava ell, fixades a l'interior dels ulls, d'aquelles que es queden retingudes dins la retina quan s'acluquen els ulls durant uns moments.

Aquest cop, però, va poguer comprobar de seguida que no seria així. Va ser una trobada ideal. De seguida la va reconèixer entre la gent, ja a una considerable distancia. Ella estava mig girada cap a un altre cantó.
Si l'hagues vist apropar-se de seguida, no hagues sigut tant ideal. Haguessin pasat uns incomodes segons fins que ell arribés on era i per fi saludar-se.
En els primers moments que es creuen les mirades desde la llunyania, es sol somiure,però...i després?, es preguntava. Aquells sis o set segons posteriors fins l'acostament final? Mai va saber com actuar ...
Fer alguna broma amb el rellotge en referència al retràs li semblava massa obvi...
Somriure durant tota l'estona era massa exagerat...
I mirar cap a un altre cantó, de mala educació o d'esquivar la mirada descaradament...
Finalment sempre es decidia per un assortiment variat d'aquestes opcions, però de la mala estona no se'n salvava.

Però no, aquest cop va ser una trobada perfecte...Just a quatre o cinc pases, el seu caparró petit i ondulat pels seus cabells femenins, es va girar i el va veure.
Uns quatre o cinc pases ideals pel temps necessari en que s'extèn un somriure, una mirada i, per fi, els dos rostres apropant-se amb la conseqüència dels dos petons convencionals. Tot feliçment ideal.
Però tot això, de fet, ara li importava tant com el fet d'haver queda't amb aquella noia.
Tant mateix, ella semblava sentir tot el contrari. En l'instant de la trobada de la mirada, els seus ulls semblaven haver-se engrandit, i el seu somriure timid i temblorós semblava que volguès convertir-se en rialla en qualsevol moment. Desprenia tota ella una gran admiració cap a ell gairebé sense contenir-se. Els seus trets rubicunds s'impossaven en tot el seu rostre en un clar protagonisme eufòric. La seva mirada no s'apartava gens del seu rostre.

-Pensava que no vindries ja, eh?

No hi ha cap evidencia d'empipament pel seu retard per part d'ella. Tot al contrari. Nomès una frase tòpica en una situació tòpica.

-Ho sento, m'han entretingut... - respòn ell com si li faltessin forçes per parlar.

No calia ni que s'esforçès en una bona excusa. Estava clar que ella tampoc li demanaria. Mentrestant, dos petons. Acostament dels rostres. Ella l'agafa de la part posterior de la espatlla, posant-se un pel de puntetes per arribar bé a les seves galtes. L'agafa fort, més que ell, que sembla que no estigui molt decidit a tocar-la. Els petons d'ella són d'aquells sonors, forts, d'aquells que són de veritat, i no d'aquells llençats al vent com tant d'altres.
Els d'ell, en comparació, es fan petits, encara que amb el segon l'intenta equiparar. Això li fa augmentar a ell mateix la sensació de la seva indecisió.

-Anem? - li preguntà vermella, entusiasmada.
-Sí, es clar, anem-hi ! - exclama content al ser conscient del punt i final a un inici de cita gairebé perfecte.


*


-Què estrany veure'ns així, oi? - es pregunta ella.
-Sí, és cert, és estrany, tot el dia tancats a l'oficina, i ara aquí, a l'exterior sota la llum de la lluna...
-Sí! - afirma rient més del que correspondria, i llençant-li mandrossament, però amb un clar destí, la seva mà cap el seu avantbraç.

Per part d'ell no hi ha cap tipus de reacció, al contrari, segueix mig somrient, ignorant aquell gest. Pero dins seu afegeix aquest detall a un llarg llistat que corroboren la més que sospita que la noia el dessitja bojament. El simple fet de l'acostament de la seva mà cap al seu cos, encara que d'una manera frágil, quasi ni sentida, li simbolitza una atracció incontrolada cap a ell, un desig de posseir-lo, d'abraçar-lo i fer-li petons per tota arreu.
Un dessig retingut que es veu escenificat amb aquest minúscul roçament provocat.

Ell segueix amb les mans a les butxaques i amb la direcció de la mirada en linea recta, en canvi ella gesticula amb les mans quan parla, i presta una gran atenció a les seves reaccions, per petites que siguin ( i ho són molt), mentres caminen amb un pas lleuger, sense preses, per un carrer poc transitat i escassament enlluernat.

-Ja arrivem, no t'amoinis...
-Tranquila, m'agrada caminar…

Tot seguit un altre de tants silencis, que el tenen acostumat a les poques converses que mantenen dins l'oficina.
De reull, però, ell pot afegir a aquest silenci, un somriure de satisfacció que neix de la boca d'ella un cop dita l'última frase. Una frase que encara ressonava dins seu, com un eco interior.
Amb tot això li fa l'efecte que aquesta frase hi amaga inconscientment un rerafons.
Per què sino havia de somriure?
Per a ell, el fet de que li agradés caminar era una realitat simple, sense més volta de full...pero per ella, amb aquell somriure de com qui sap que ha encertat en alguna cosa, semblava volguer donar-li un significat més enllà del seu propi.
Però aquell silenci era tan sorollós que no li permetia concentrar-se en aquests pensaments. A dins l'oficina, sempre podia dissimular ocupant-se amb qüestions de feina, i així justificar la finalització d'una conversa, però aquí...només estàn tots dos sols. Caminant. Sense poguer fer rés més. Fins i tot, li és molest sentir com els pasos dels dos van a la par damunt la vorera. Per això, fa provocar un desequilibri fent un pas més curt que l'altre. Així li sembla més natural, i aquell rerafons del silenci no resulta tant violent.
De totes maneres, aquella manca de conversa comença a ser massa evident, i seguéix omplint el seu voltant. Cada segon que pasa és més incomode. Ha de trencar d'alguna manera aquell silenci. Hauria de dir alguna cosa. I ràpid.

-I...què?...com va?...

La noia amb un somriure comprensiu se'l mira fugaçment. Sembla voler dir-li: "No t'esforçis en trobar conversa, no cal...no m'importa, a mi no em molesta gens aquest silenci"
Era la segona vegada que callava i només somreia quan ell deia alguna cosa. I les dues seguides. Clar que era evident que aquest cop no s'havia sortit gaire bé en buscar una bona conversa. Aquell "com va?..." ressonava ara dins seu, i no podia més que arrepentir-se per haver-se precipitat al preguntar-li aquella estupidesa. Estava clar. Lo millor que podia fer era callar, i relaxar-se. S'havia d'acomodar a aquell silenci.

Mentrestant ella, just després de somriure'l, fa la intenció d'obrir el seu bolso. Se sent un picaroleig d'unes claus. Dins seu, ell respira trànquil, ja deuen estar a prop, pensa. No haurà que patir més de moment.
La noia redueix el pas, fins aturar-se davant d'un portal. Es de ferro forjat, envoltat d'un vidre gruixut.

-És aquí - diu ella amb la intenció d'obrir la porta.
El picaroleig de les claus es sent més fort, i amb ell li fa la sensació que aquest soroll es ençisador. Aquesta sensació li fa tornar agafar confiança i estar més animat.
-Què bé, ja hem arri
vat a la gran mansió...
-Apa, no et pasis, burro! - obrint el portal - ja ho veuràs, no és rés de l'altre món.
-Pitjor que casa meva segur que no ho és, ja t'ho dic ara.
-Ah no sé, això s'ha de veure...

Ara és ell qui calla, mentres van pujant les escales de l'edifici. Per una part, està clar que no té cap intenció de convidar-la mai a casa seva. I per altre, li sembla just que ara sigui ella qui pateixi una mica d'un violent silenci. S'està, d'alguna manera, venjant.
Però no en pot disfrutar gaire.

-Per cert, el Pere no és a casa encara - diu enèrgica, com si ho volgùes resaltar molt bé, tot seguit d'un tó molt més suau, gairebé xiuxiuejant, com si parles per ella mateixa - m'ha truca't que tenia una reunió, pobre, arrivarà tard i cansat, diu que comencessim a sopar sense ell però no se, no em sembla bé que...
-Perdona - s'interposa ell al seu monòleg, mentres ella està intentant obrir d'una manera una mica aparatosa la porta de casa seva. Una porta de fusta, neta, de bona qualitat.

Sembla nerviosa. Desde que ha anomenat al Pere, el seu marit, sembla que tot s'hagi precipitat en una acceleració en les seves accions, fins que ell l'ha interromput. El seu caparronet es gira d'una forma violenta cap a ell, aturant-se en sec en el punt de trobada de la seva mirada fent revoltejar els seus curts cabells llisos. I el fet que nomès giri el cap mentres el seu cos segueix d'esquenes a ell, lis fa recordar com un llampec ,a tots dos, inconscientment una postura eròtica. Com si la següent acció haguès de ser ell abalançant-se sobre ella i penetrar-la tal i com estava, d'esquenes... Això fa emvermellir-la força més que abans.
Sembla tenir calor. Però ell no creu que sigui nomès pel fet d'haver pujat les escales. Nomès han sigut dos pisos. De totes maneres no se la veu agobiada. La expressió de la seva cara no es d'agobiada, no, no seria la paraula adeqüada, ni tampoc esgotada, ni tant sols contenta...nomès se li acut una paraula que no para de repetir-se dins seu: excitada.Sí, se la veu excitada. Està excitada. Excitada.

-Sí...digues...

És un "sí" bastant plàcid, gairebé sensual, però l'intenta corregir amb un "digues" molt més ferm, que de tant ferm es pasa, i sembla enfadada. D'això que corregeixi aquest "digues" ferm, amb un mig somriure forçat, un mig somriure gens natural.

Ell es troba estupefacte. El seu cap no té temps per analitzar i reflexionar tants esdeveniments del comportament d'ella en aquests últims instants. Es queda mut durants uns pocs segons abans de respondre. Els suficients perque l'atmosfera d'aquell univers creat entre els dos s'hagi convertit en alguna cosa estranya, en una mena de flirteig involuntari per part d'ella, una mena de seducció que intenta brotar a la superficie però que es retingut a les profunditats d'una manera rudimentaria.

-...i la teva amiga? - pregunta feblement, petrificat davant d'ella.

I ella, encara sorpresa pel seu radical canvi de tó en la seva veu, i més per la seva quietud sobtada, no pot més que tornar a somriure, altra vegada forçadament, però aquest cop tant clar que intenta esquivar la seva mirada tot girant-se cap al pany de la porta per obrir-la definitivament. Es nota que intenta esquivar una situació un tant escabrosa.

-la Berta? És dins, ha vingut directament de la feina a aquí. La pobre no tenia temps per pasar-se per casa seva.

Per fi, pensa ell, mentres entren tots dos a l'interior del pis.
Espera que el canvi de localització proporcioni una variació a aquell incòmode i estrany univers. Només vol pasar full quan abans millor.
-mmm...quina bona olor.
-Sí, es que m'agraden les espelmes aromàtiques - contesta ella, enfeinada en tancar la porta i deixant les claus en un petit estudi del rebedor.
-
Sembla que sí, que el canvi d'ambientació ha ajuda't, pensa ell.

-em permet l'abric, senyoret...?
-oh, gràcies , senyoreta…
-senyora…- corregeix ella, somrient amb el cap baix, mirant el parquet, mentres li agafa l'abric.
-Ai, perdona....- ha de reaccionar ràpid, evitar que l'ambient es torni a enrarir. Ha de fer un gir total a la conversa - tens alguna cosa per beure? Es que això de pujar escales em fa venir sed, mira...
-
Ella riu força, mentres deixa l'abric a l'armari i es dirigeix cap a la cuina.

-Què exagerat que ets noi ! Nomès són dos pisos, home...ai, què t'estàs fent vell...què vols pendre? Una cervessa?
-Sí, gràcies. - contesta ell tot immòvil al final del rebedor.
-Pots pasar a la sala d'estar si vols, eh? No cal que et quedis aquí tota la vida. Jo, ara vinc.
-Ah molt bé - mig somrient, i reaccionant com un autòmata immediatament amb un moviment brusc cap a la sala.

On deu ser l'amiga?, es pregunta mentres observa la implacable sala d'estar. Tot està ben disposat en aquells pocs metres quadrats, ben calculat, amb tots els mobles típics d'una sala d'estar. Però li sobta gratament el sofà. Un gran sofà, d'unes quatre plaçes que li sembla força acollidor. És de color verd fosc i pot predir que és d'una agradable textura. Li venen unes ganes enormes de seure's-hi, o millor dit, d'apalancar-s-hi totalment. Es treuria les sabates i s'estendria al llarg d'aquell sofà, com si fos un llit. I més ara que sap que el seu marit arribarà tard i que l'amiga no sembla donar senyals de vida de moment. No li faria rés que la seva companya de feina el trobes així. Sap que a ella no li importaria tampoc, o si més no, no el faria sentir incòmode. Fins i tot creu que li faria gràcia. Aquesta és una component primordial de la seva relació.
Des del primer moment en que es van presentar a la feina, i van anar a fer un café per cortesia d'ella (ja que ell entrava de nou), i d'aquesta manera poguer coneixe's una mica, van segellar la base de la relació, que, per altra banda, no va anar evolucionant més.
En aquell café ella li va dir que estava casada mentres se li va escapar una petita goteta escupida inconscientment en el precis moment que pronunciava l'última paraula d'aquella frase: Pere, el nom del marit, és clar. Aquella goteta va sorgir de la seva boca en la P, i es va estampar en la mà dreta d'ell en l'última e.
Va intentar eixugar-li amb un tovalló tot posant-se vermella. Es volia morir de vergonya. Però ell va continuar la conversa com si rés, eixugant-se ell mateix amb l'altre mài fent-li un gest per tal que no li donguès importància, cosa que ella li va agrair molt interiorment.
Sobre tot el que li va produir més impressió es que s'eixugues amb l'altre mà. I com que no li feia l'efecte de ser una persona bruta i deixada, li va donar un valor especial. Signficava al mateix temps que tampoc li feia gens d'angunia el fet que aquella goteta de saliva d'ella hagues entrat en contacte amb ell, i que per tant la sentia com algú proper, que no li era estranya, era com algú que feia temps que coneixia, com un familiar...
Evidentment no hi pensava cada dia, ni gairebé era conscient, però aquell fet li va marcar la relació amb ell. Es sentia en deute amb ell, i li tenia el màxim de respecte. Li reia qualsevol cosa, per poc graciosa que fos, i escoltava detingudament qualsevol comentari que no fos exclusiu de la feina. Si parlaven d'algun llibre interessant, i ell li mostrava interès i li demanava que li portes, el dia seguent ja el tenia a l'oficina, i no feia com la majoria en situacions com aquestes on sempre es diu: "si, ja te'l portare", i al final, es queda en l'oblit.
Per la seva part, ell es sentia comodament com un rei en una poltrona amb un serventa als seus peus a qui donar ordres. Es clar que no era literalment així, i el fet de ser una persona eminentment respetuosa amb qualsevol persona i que no sentis cap atracció per ella, va fer que la relació es mantingués en aquest perfecte equilibri.
Aquesta cita promoguda per ella era un punt i a part desprès d'un parragraf iniciat feia temps.Potser feia dos anys que treballaven junts. Però era la primera vegada que quedaven fora de la feina. Ella es va enterar feia poc, fruit de la seva precaució i discreció, que ell no tenia nòvia. Ja s'ho havia ensumat, però no podia còrrer el risc de convidar-lo a un sopar amb la intenció entre altres coses, de presentar-li una amiga, sense saber certament si estava compromès o no.
En una de les reunions de la feina on son presents tots els components de l'empresa, el director li va preguntar en clau d'humor si la seva nòvia no el cuidava prou en referència a una sèrie d'estornuts seguits que va provocar la rialla dels seus companys. "Potser el problema es que no en tinc de nòvia", va respondre ell.
Al assabentar-se, ella va intentar trigar, en organtitzar aquell sopar, el temps suficient perque no fos evident que estava esperant aquella confirmació.
No li va servir de gaire. Ell ho va entendre així, però tampoc li importava. I a ella, al cap i a la fi, tampoc. Les ganes d'organitzar aquell sopar guanyaven a la seva prudència.
A ell li va fer molta gràcia la seva proposta, i el mateix dilluns li va dir que sí per la cita d'aquell divendres. Tampoc esperava grans aconteixements ni conèixer una noia espectacular, però si més no, trencaria la rutina en que es veia sotmès en els darrers mesos.

Es mira el sofà i no té cap dubte que està conscienciossament net, com la resta de la sala, o com ella mateixa, una noia que cada dia sembla sortir d'una sessió de perruqueria amb un pentinat ben proporcionat, curt, clàssic, gairebé inamovible, si no fos perque els seus cabells són llisos i llisquen per la seva front quan el seu cap es mou. O com la seva mateixa personalitat. Tota ella desprén un aire de netedat interior, d'un ordre, d'un saber estar, d'una enlluernadora puresa,tendre, suau, i alhora inflexible i freda. Ben ferma i bondadosa, com aquell sofà.
Es deixa caure lleugerament sobre aquest, i comproba satisfactoriament que realment es tal com havia predit. Nota l'esponjositat del sofà, primer al cul, i despres a l'esquena al contacte amb el respatller. Finalment al clatell, una zona molt castigada
per la seva feina, d'on sempre es queixa que ho té molt carregat. Sent un gran plaer, i deixar anar un llarg però dèbil sospir. Mmm...quina pau, pensa. I tanca els ulls.
On deu ser la....? I progressivament, com si algú pujes el volum d'un aparell de só, va sentint l'incessant goteig d'una dutxa. Ho sent molt febleement, però prou evident per saber que es en aquell mateix pis i que a dins deu ser l'amiga, la Berta.
Mmm...millor encara...Es troba tant a gust que vol allargar aquests moments tant com pogui, com cada matí quan sona el despertador i es demana a si mateix cinc minutets més. Ara el despertador seria deixar de sentir l'aigua de la dutxa.
Però ella se li avança.

-Aquí tens, la cervessa - li xiuxiueja a l'orella veient-lo ben relaxat.

Ell s'incorpora amb parsimònia, com si l'haguessin despertat d'un somni profund i agradable.

- Tranquil, no cal que t'aixequis, podem esperar-los aquí.

Es torna a deixar caure.

-Perdona, no t'havia sentit, es que és molt comode aquest sofà...

Li dona la cervessa amb un got de vidre, d'aquells que serveixen als pubs amb algun dibuix publicitari incrustat. El got es ben fred.

-Gràcies - agraeix

I ella, envoltant el sofà, sense fer gens de soroll al anar nomès amb mitjons, s'asseu amb les cames damunt el sofà, com s'asseien els indis, al seu costat, mirant-lo de front.

-Espero que no et molesti que vagi descalça, es que no suporto caminar per casa amb sabates, es com si estiguis de pas, saps?
-T'entenc, no t'amoinis - somrient - jo faig el mateix a casa meva.

Es duu el got a la boca i veu a glopades. Entre el silenci, se sent com el líquid de la cervesa es absorvit amb fogositat per la seva gola. Tenia molta sed. La cervesa és molt bona i esta molt fresca. Li entra molt bé. De reull, veu com se'l mira ensimismada amb un somriure satisfactori, com si estiguès orgullosa.
Ell es treu el got de la boca i dirigeix la mirada cap a ella, com si hagues estat absent durant uns segons. A sobre del llavi superior li ha queda't un bigoti d'espuma blanca. Però ell no se'n adona. Ella somriu, amb ganes.

-Tens...- li venen convulsions d'un riure incontrolat - tens una mica d'espuma al llavi.

Ell segueix mirant-la, però ara amb una expressió estranya, com si estiguès a punt de dir o de fer alguna cosa important i seriosa, i no s'acabes de decidir. Està com en un altre planeta, inexpressiu, concentrat en la seva mirada, com si aquells glops de la cervesa l'haguessin trastocat.
Ella a poc a poc, conscient d'aquest canvi d'expressió, deixa de somriure, i se'l mira amb atenció i por alhora, esperant alguna reacció immediata d'ell.

-Treu-me-la tu - sentència finalment, sense cap més moviment en el seu cos que els llavis pronunciant la frase, amb aquella franja d'espuma de cervessa al llavi superior.

Immediatament a ella se li escapa una petita aspiració, i la boca se li queda mig oberta. Els ulls se li han engrandit, i durant pocs segons es sent nomès el seu respirar fluix però intens, i es pot intuir que el cor li va a mil per hora.
Acosta ella lentament, la seva mà cap al seus llavis. Li tremola força, i la seva mirada ara va dirigida cap aquesta mà que sembla tenir vida pròpia. Però just abans d'arribar al seu destí, ell li agafa amb força, aturant aquesta petita mà, comparada amb la d'ell.

-No...amb els teus llavis.

Es fa un silenci sepulcral. Es tornen a mirar fixament. Ell no pot ni respirar. Està tensat com una corda estivada amb força. Ella en canvi respira més fort que abans, sorollosament. I amb mil·lesimes de segon, com un llampec, tanca la boca,s'entreveu com es mulla els llavis amb la llengua, i engoleix saliva.

-Serà amb la llengua, no? - xiuxiueja ella, amb un sensualitat excitant.

Ell es destensa, desinflant els seus musclos i deixant un petit sospir d'alleujarament.

-És clar, això volia dir...
Ella acosta els seus llavis cap al seus, deixant anar la seva llengua amb molta lentitud i suavitat per la franja d'espuma. S'incorpora lleugerament, enfrontant els seus ulls amb la mirada a pocs centimetres. Ella espera un petó. Un apassionat petó.

-Ups...- fa ell, mirant sorpres als seus pantalons.
-Què? - pregunta ella tota estranyada, sense deixar-lo de mirar.
-Em sembla que m'ha caigut una mica de cervesa als pantalons.

Ella ho comproba, i veu com li ha caigut un bon raig de cervessa just a l'entrecuix d'ell.

-Vaja...

Li agafa el got, s'incorpora del tot, i el deixa damunt de la tauleta de davant.

-I ara que?...-pregunta ella amb un somriure ple de picardia.
-Nose...me'ls trec?
-Si, espera que t'ajudo.

S'ajup davant d'ell, i li treu els pantalons fins el genoll. Es queda aturada mirant el seu entrecuix. El seu membre viril està en total erecció.

-Aquí també en tinc de cervesa....

Es miren altre cop fixament. Pero ara tots semblan uns altres. Estàn totalment relaxats, com si aquella situació l'estiguessin repetint.

-Me la treus? - li torna a demanar ell.
-Sí...- afirma ella amb un somriure. I li treu els calçotets.

I la saliva d'ella torna a entrar en contacte amb la d'ell, aquest cop però, amb molta més intensitat.




*


La Berta surt de la dutxa, pero no troba la roba que portava. Es seca i surt del bany amb una tovallola que li cobreix el cos. S'acosta al menjador, i veu d'esquenes un cap masculí que no reconeix, assegut al sofà. Està com mirant el sostre i tot està en silenci. Imagina que potser dorm. S'acosta per comprobar-ho i, com que va descalça, no fa soroll. Es sent com una nena petita a punt de fer una broma.