Berta (I)

Berta, dissabte al matí.

Estirada plàcidament boca amunt en aquell mar d'herba fresca i verda, somriu.
És d'un color verd lluent pel resplandor que el sol l'infligeix.
Pocs arbres i arbustos floten en aquell mar verd. I al cel, un blau molt intens.
Uns raigs de sol juguen amb els seus dits. Però no pot evitar que alguns d'aquests fils de llum es filtrin per les fissures i acabin el seu trajecte enlluernant als seus ulls.
I, malgrat resistir-se, aquests cauen rendints. Però li agrada que el sol l'acaroni, amb aquell tacte delicat.

Donant una volta a si mateixa, ensuma la frescor d'aquella herba, entreobrint els ulls i contemplant la calma d'aquell paissatge:
Un arbre, al fons. Les fulles lliscant al vent. Un vent lleugeret, que li pasa per les seves galtes amb dolçor. Sent aquella humitat, un airet tant pur com la neu, i nota com dins seu brota una sensació de plenitut, de sobrietat, d'una sabiesa humil i bondadosa.

Estira els braços i les cames, com volguent extendre més enllà de si mateixa aquella sensació que tan l'omple i que gairebé l'ofega, i es deixa giravoltar per la catifa verda d'aquell prat. Una, dues, tres voltes. I es queda immòvil, amb el seu nas agupit entre l'herba.

I es fa un silenci en aquell indret, i tot sembla immòvil, com esperant quelcom que s'apropa. I com les ones d'un mar en calma li va arribant a les seves oides com la criden des de la llunyania.

"Bertaaaa...Bertaaa..." sent, mentres un agradable calfred li recorre per tot el cos al reconèixer la veu. És la seva mare que la crida amb uns crits assossegats, apagats per la distància.

La crida una vegada i un altra amb una mateixa tonalitat i distanciant el seu nom amb una simetria que la fa hipnòtica.

Sent la necessitat immediata d'acostar-s'hi. Estessa boca avall comença a arrosegar-se àgilment entre l'herba, per tal d'arribar a un turonet i poguer veure-la i així respondre-li.

Cada cop que sent el seu nom, més ganes té de trobar-se amb ella i s'inquieta més i més, pero alhora li costa més arrossegar-se per l'herba. Tanmateix no pot ni tant sols intentar incorporar-se i caminar dreta. Ni tant sols ho pensa. Nomès s'arrossega amb els braços i les cames, però sembla com si algú l'esclafés i no la deixes moure's amb normalitat.

"Bertaaaa...Bertaaa..." continua sentint, i es neguiteja encara més. Li venen ganes de saltar, de volar i plantar-se on és la seva mare de cop, però no pot, és un dessig impossible, i li envaeix una sensació d'impotència molt gran.
Mira al cel, i veu com uns núvols grisos s'acosten al sol per abraçar-lo finalment a la seva foscor.
L'ambient es torna fred i trist. Té ganes de plorar. Intenta aixecar un braç per avançar una mica més, però no pot, està com clavada en aquella herba espessa.
"Bertaaaa...Bertaaa..." contiuna sentint.
"Mama...mama...espera'm" respón ella amb la intenció en va d'uns grans crits, que semblan retinguts no més enllà de la seva gola.
"Bertaaaa...Bertaaa..." continua cridant. La seva mare no la sent.

La sensació d'impotència es fa cada cop més insoportable. Sap que si no contesta aviat, deixarà de sentir els seus crits, i aquesta idea l'aterra.

Amb un últim esforç, empenyent tota la seva ànima, arriba per fi a la fita del turonet.

I allà, en un entorn grisos, fosc , melancòlic, presagiant una pluja imminent, ella, que es veu amagada entre els matolls, contempla sota seu una gran planera rodejada de pins, i percep el cotxe del seu pare, just al mig, i a la seva àvia al costat mateix, asseguda en una cadira de rodes i amb la mirada perduda al front, envoltada d'inexpressivitat.

El seu pare és just a uns metres de l'àvia pero mira al terra, com si estiguès cercant alguna cosa, amb uns moviments lents i mancats de preocupació.

I la seva mare s'allunya d'ells cada cop més, i la veu com segueix cridant el seu nom una vegada i un altre, malgrat que ja no la senti.

Intenta incorporar-se per tal que la vegin i començar a baixar el turonet per reunir-se amb ells. Es mor de ganes d'estar al seu costat. Però no pot.

Una força incomprensible li impedeix moure's, ni tan sols arrossegar-se per l'herba. Un nus ple de por i impotència comença a enredar-se dins el seu estomac. Sap que per molt que ho intenti ja no podrà aixecar-se.

Ja no es tracta d'un esforç físic, sino mental, com si hagués perdut la facultat de donar ordres al seu cos. És una impotencia psicologica de la qual no es pot desempellegar. Una impotència llefiscosa i pesada que acaba per acceptar amb una estranya sensació de com qui ja tant li fa tot i alhora, espera, amb un toc de masoquisme que la situació encara empitjori.

La seva àvia, de cop, amb la mirada perduda enfront, comença a cridar: " Mama, mama…." I malgrat la seva inexprisivitat, els seus crits li semblan cada cop més angoixants.

La veu patir allà, tota sola, cada cop més, i ella no pot fer-hi rés per ajudar-la, i això la fa plorar. Plora desconsoladament. Plora fins i tot amb sanglots, perque no pot baixar a consolar-la, a dir-li que la mama ja ve, que no es preocupi, que ella ja està aquí, i això sap que la faria tranquilitzar, i fins i tot sap que la faria somriure,perque malgrat que la seva àvia havia perdut part de les seves facultats mentals, sap que la reconeixeria.
Però ara nomès pot mirar-la desde la llunyania estessa al terra, la veu tota sola, en aquell marc fosc, fred, humit, mentres unes gotes de pluja començant a caure-li pel seu rostre, nublant-li la visió de la seva àvia, fins que ja no sap si són gotes de pluja o llàgrimes dels seus ulls el que li regalima per les seves galtes.

I les llàgrimes i el desig del plor fan de pont entre el somni i la realitat, i lentament es va desvatllant, prenent consciència de qui és, d'on és, de quin dia és i en tot allò que ens té lligats al món real, i se'n adona de que el què ha viscut tant intesament instants enrere ha sigut un somni. I que precisament aquesta intensitat l'ha portat a despertar-se.
I li esdevé un gran desig de submergir-se profundament un altre cop en aquells moments grisos del somni, un desig propi d'una persona, com ella, amiga dels estats melàncolics.
I ho intenta, remena dins el seu cap per cercar aquelles imatges del somni, però tant sols pot recuperar la de la seva àvia desolada en aquell indret cridant a la seva mare. Una imatge estàtica, incapaç d'avançar.

I amb aquesta imatge fixe, immòbil dins al seu cap, com si aquesta es negués amb rotunditat a dissoldre's com la resta d'escenes del somni, nomès li ha queda't una sensació de tristor, de soledat i d'impotència.

I això li fa venir ganes de plorar de veritat, perque recorda a la seva àvia, a qui estimava tant.

I prova de plorar, estessa al llit, envoltada dels llençols i mantes, a les deu del matí d'un dissabte d'hivern net de núvols i amb un sol ben lluent. Pensa en la seva àvia, amb tot el que l'estimava, en records que li venen al cap quan era viva, com quan era ella era petita i jugaven a fet i amagar al pati de casa…i pensa també en el gran buit que li va causar la seva mort.

Ho intenta de debó, amb esforç, i realment esta a punt de plorar, però les llàgrimes semblen retenir-se dins els seus ulls.

Un filet de llum es filtra per les fisures de la persiana i deixar anar la seva energia fins els ulls tancats de la Berta.

I maleïnt el suposat dia fantàstic que fa fora, es gira bruscament de cap per avall sobre el llit d'esquenes a la finestra, tapant-se la cara amb l'ajuda d'una part dels llençols i de les mantes d'hivern.

I pensa que tant de bó estigués plovent, com li sembla que ho feia al final del somni, perquè així es sentiria amb harmonia amb el món, per tot allò que li havia lliurat el somni i el record tendre i melancòlic de la seva àvia.

Ella i el món semblarien posar-se d'acord en que avui hauria de ser un dia trist, i podria complaure's més amb la seva melancolia que s'extèn per tot el seu cos, i sentiria el goteix de la pluja damunt el replà de la finestra, i no li entraria cap filet de llum colant-se entre les fissures de la persiana, tot estaria ben fosc i fred, i no es tindria que girar de cara a la paret.
Estaria ben quieta i tapada pels llençols i les mantes d'hivern, ben tadapada i arrupida dins del llit, i entreobriria els ulls per veure com llisquerien les gotes de la pluja per la finestra, fent un camí lent i tortuós pel vidre, i més enllà veuria caure la resta de la pluja amb força intensitat, i n'hi hauria pluja per estona, i no sentiria aquests nens que juguen cridant al parc de davant de casa seva, i tot estaria silenciós excepte el hipnòtic i encisador brogit de la pluja.

I es torna a dormir, imaginant un dia plujos.

Dorm dues hores més, i no li sembla somniar rés més.