ESTAN TRISTOS

Un relat de: MariaM
Estic cansat, molt cansat. A mesura que ens fem grans aprenem a acomodar-nos, a acceptar tot el que ens aboquen, tot ens ho mengem, ens agradi o no. Estem obligats a acceptar el declivi que ens arriba seguint la llei de la nostra naturalesa. No sóc pas de la darrera generació, em queda lluny la tercera edat, però, fa uns dies, unes setmanes, que em sento deprimit, vell de debò. De debò vol dir que em sento vell per dintre.
Quan la vaig conèixer, quan vaig entrar en el seu món, només aspirava a tenir una vida tranquil·la i equilibrada. Fou així fins aquesta darrera etapa. Em pregunto, sovint, el per què del canvi que s’ha obrat en ella. D’ella m’agrada tot i, especialment, les seves converses, iròniques i plenes d’humor i, tanmateix, les seves mans.
No és que fos molt parladora, al contrari; els seus silencis saciaven les meves aspiracions de dur una vida tranquil·la i les seves mans hi tenien molt a veure; sobretot, durant els passeigs, quan em prenia suaument entre les seves mans.
Enyoro de debò aquella vida sense tràngols al meu voltant, sense neguit. De tant en tant, jo li feia un senyal lluminós i ella s’afanyava a atendre’m i, encuriosida, fixava la seva mirada en mi, em somreia i responia.
Torno a preguntar-me què se n’ha fet d’aquells somriures, ara que els seus ulls responen al meu reclam amb tristesa. Ho atribueixo, i voldria errar-me, a les converses, informacions i opinions que intercanvia entre els seus grups d’amics i parents, en general, plens de neguit i de inquietud. Sento a parlar de no perdre la calma, d’obviar tota provocació, perquè aquest ha estat sempre el seu estil; la situació és opressiva i pot anar per llarg.
Mentrestant, voldria, jo mateix, recuperar la vida anterior i poder transmetre-l’hi missatges d’esperança als que ella pogués respondre amb l’alegria que la caracteritza. Així, jo no em sentiria tan cansat, ni tan vell, ni tan enfeinat!
Però, hi ha dies com el d’avui, quan em trobo deprimit, que saltaria de la seva butxaca i fugiria; si no ho faig és perquè no vull causar-l’hi un ensurt quan, de ben segur, se n’adonés que m’ha perdut.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: