Esperant-te

Obro els ulls, mantinc la ment en blanc. Començo a recordar què és pensar, ho faig. He somiat? No, diria que avui no. Ara em tocaria aixecar-me, però no trobo cap motiu, no pas encara. Em giro i agafo el mòbil, ja hi és. El millor bon dia que ningú mai em podrà regalar, un t'estimo d'aquells que al llegir se't posa la pell de gallina, perquè t'imagino a tu pronunciant-lo. Tan de bo fossis aquí.

En fi, deixo el meus pensament enrere, ara sóc incapaç de contestar-te. T'enyoro massa i només desitjo sentir-te al meu costat, però sé que per això encara han de passar unes hores, una espera infinita. Ja està, com cada dia, sóc com un rellotge. Ja cauen, mira-les, s'enriuen de mi mentre llisquen avall, quina enveja, s'ho passen massa bé per ser marca de tristesa, però si elles poden, jo no els hi negaré. M'eixugo l'aigua dels ulls i em dirigeixo al lavabo. Em poso aigua ben freda a la cara mentre em miro al mirall. Però què em veu?Per favor, que algú m'ho expliqui, jo no ho puc entendre. Buf, tan de bo estigués aquí! Necessito un dels seus somriures que em fan saber que tot va bé, que encara que el temps s'aturés, ell seguiria allà al meu costat. L'enyoro, l'enyoro un munt. Massa. El necessito desesperadament i ell no ho sap. Sempre em passa el mateix, quan no està amb mi, és quan més el necessito i quan estem junts, no sé què em passa, em bloquejo i molts cops no puc demostrar-li tot el que voldria, em sap greu, i no sé com arreglar-ho. Encara no puc entendre com hem arribat fins aquí, perquè sé que gràcies a mi no ha sigut pas. El dia que ell obri els ulls, ja estarà. Uf, no, un altre cop no!Ja hi tornen i aquesta vegada baixen més ràpidament. Prou, ja n'hi ha prou! Tot just acaba de començar el dia!

Baixo les escales i sento més soroll del que desitjaria. La televisió em sobra bastant, només sento uns rumors de fons, sóc incapaç de saber què diuen però tan se val. Poso la llet a escalfar mentre observo com el vapor s'allibera. Puja i desapareix, és lliure,l'envejo. Jo també voldria desaparèixer així.

Em prenc la llet i miro el rellotge, encara em queda una hora. Responc el teu missatge sense massa interès, m'agrada enviar-te'n, però, jo ara no vull paraules, vull tenir-te ja. Em faig una dutxa ràpida i amb el cabell moll, m'estiro al llit. Tanco els ulls i no et veig. Es desesperant, quan els obro encara queden vint minuts. Em vesteixo i recullo el que puc, així sembla que el temps passi més ràpid. Ja està,ja està, ja està! Sento el timbre i com sempre, encara haig de preparar-ho tot, però m'encanta. Surto i et miro. Increïble, sincerament increïble. Es que em somrius d'una manera que, buf, no t'ho puc dir. Per fora sembla tot normal, però tan de bo tingués valor per expressar tot el que em passa per dins. Em sento impotent quan veig que necessites afecte per part meva i jo no te'l dono, em fa massa vergonya, em sembla massa insignificant per tu. Tu que ho has fet tot possible, que fas que l'amor creixi dia rere dia, tu que li poses un sentit a cada segon de la meva existència i jo, que no sé què faig al costat d'una persona com tu. Però aquí segueixo, egoista com mai. I t'abraço, ara sí, per fi. Tanco els ulls mentre ho faig i tinc la sensació d'estar somiant. Noto la teva escalfor, com si la teva essència es barregés amb la meva. Són aquests petits detalls que fan que la meva vida al teu costat es faci gran, enorme. I ara recordo per quin motiu m'he aixecat avui.

T'estimo.