Escapar?

Tinc poc a dir-te. Sincerament, les meves llàgrimes vessades podrien parlar per mi, explicar-te, mentre regalimen per la terça pell de la meva galta què és la tristor i l’enyor.
Recordo moments, fugaços, vivaços, capaços d’eriçar-me el pèl del dors i de emmascarar-me una rialla trista. Si, perquè a vegades el somriure és un maquillatge que oculta, que emmascara.
Realment, no em serveix de res empolainar-me de somriures, per després arribar a casa i sentir el pes d’una llosa sobre meu que m’esclafa i em fa sentir presa d’aquestes quatre parets.
Vull cridar el que sento, i que tu ho sentis encara que estiguis a centenars de quilòmetres d’aquí. Vull desllibrar-me d’aquest pes que m’ofega el pit i em recorda cada nit que no sóc feliç.
Si més no, no vull entrar en una fase d’autodestrucció, aquestes que són de fumar i beure, de viure sense sentit i sense ganes. Passar de la gent, odiar el món, estar enfadat amb el món.
Veure que és Nadal i que només hi ha parelletes feliçes donant-se amor pels carrers, pels llocs més recondits. I tu sentir-te buida, amb ganes d’agafar un tren, un avió, un cotxe, un el que sigui que et porti ben lluny. No veure res ni ningú conegut. Em podríem dir escapar, començar de nou, fer un reset. Però, serviria d’alguna cosa? No. De què em servirà escapar si de qui pretenc fugir seguirà dins meu?