El joc de callar.

Ens vam conèixer i alguna cosa em va cridar l’atenció d’ella. Ens vam anar trobant, ja que vam començar a anar amb la mateixa colla d’amics. Una cosa va portar a l’altra, i de sobte ja ens explicàvem les nostres coses. La confiança anava augmentant ràpidament, però alguna cosa més també despertava entre nosaltres.
Jo no li ho vaig dir, però m’agradava; i cada dia que passava m’agradava encara més. Callar, mala idea. El que podia haver sigut i no va ser...
El cas és que un dia, no recordo ven bé com va anar la situació, però em va dir que jo l’atreia. Un oceà de sensacions va recórrer pel meu cos, una felicitat extrema es va apoderar de mi. Però no, no li vaig dir que jo sentia el mateix.
Els dies passaven i les miradetes s’intensificaven, començaven les abraçades i petonets a la galta sense motiu. Fins i tot alguna que altre mossegada... I bé, m’encantava aquest joc.
En el meu interior alguna cosa canviava. Un sentiment nou aflorava, quelcom que no havia sentit mai per ningú. M’estava enamorant, i ho vaig descobrir massa tard. Els sentiments s’intensificaven però era incapaç de dir-li-ho o d’explicar-ho a algú altre.
Ella anava fent la seva vida i havia conegut una altre persona. No sé com, em vaig trobar donant-li consells perquè es lligués a l’altra, JO QUE L’ESTIMAVA BOJAMENT L’ESTAVA AJDUANT A QUE SE’N ANÉS AMB UNA ALTRE PERSONA.
Penós. I per això un dia vaig explotar, i un riu de sentiments, paraules i llàgrimes li vaig dir tot el que sentia i pensava. Com ja he dit, massa tard.
No jugueu mai al joc de callar, sempre acabes perdent.