És una malaltia estimar una persona?

Fart de que els altres em diguin que tinc que fer, que haig de dir, de respondre, com haig d'actuar, quins ideals haig de seguir, com haig de pensar, a qui tinc que odiar, a qui tinc que estimar, a qui tinc que admirar… Fart de que cada cop que els hi faig cas em diguin que ho faig tot malament, que no serveixo per res, que soc un desastre, que no arribaré mai enlloc, que no trobaré mai a ningú…
M'ho diuen per el meu bé, o, simplement perqué estan amargats i ja no s'haguanten els pets? No ho sé pas. Potser es que no els hi agrado tal i com sóc, és per això que em feia por dir-lis lo de la meva relació …
Tot i que amb quinze anys pensava que ja era grandet per fer el que vulgués fer i no el que hem diguessin ells.
Però… i si hem rebutjaven? Potser no els hi agradaria tal i com sóc… Ells segur que trobarien que estic malalt, que tinc una malaltia. Serien capaços de dir als meus amics que s'apartessin de mi, que els podria contagiar… serien capaços d'arruinar-me la vida per complet? Eren els meus pares… mel's estimava, però segur que no ho acceptarien. Però… va! em vaig decidir els hi diria, els ho explicaria, que passés el que tingués que passar, algun dia ho tindrien que saber. Però abans vaig trucar al Arnau.
-Piiiiiiii
- Piiiiiii
- Si?
- Arnau? Sóc jo en Roc. M'he decidit
- Estic aquí en 10 minuts!
-Piiii
-Piiii

Molt bé, el rellotge marcava les sis de la tarda, l'Arnau estava al meu costat. Els meus pares assentats al sofà. Mon pare am el traje de la feina, mirant cada dos per tres el rellotje, com sempre massa ocupat amb la feina com per pensar en el seu fill:
-Va aneu al gra que he de marxar! Roc no em facis arribar tard a la feina!
La meva mare amb el davantal mirant atònita també el rellotge, a dos quarts de set feien la telenovela i ja estava impacient per veure-la:
-Va Roc! Espavila! Què ens has d'explicar?
L'Arnau se'm va acostar: " Vinga, força!"
-Mama, papa aquet es l'Arnau
Em va gafar la mà.
-Jo i l'Arnau fa dos messos que estem sortint.
Em va agafar la mà amb més força.
El meu pare va deixar de mirar el rellotge, la meva mare va clavar els seus ulls en els meus, jo m'agafava amb més força a l'Arnau. Mon pare es va aixecar amb violència del sofà i va passar per el mig de l'Arnau i meu, fent que ens deixessim anar, es va sentir com la porta de l'entrada s'obria:
- En aquesta casa no hi tornes a entrar fins que no t'hagis cura't!
Es va tancar de cop.
Ma mare es va aixecar, em va abraçar i va abraçar l'Arnau:
-Fills, jo us entenc. Esteu passant una mala època en la vostra vida, encara no sabeu ben bé el que voleu, no us preocupeu, ja veureu com d'aquí aviat ja se us passarà. Ara per ara però millor que no us veieu més eh.
Va mirar el rellotge, dos quarts de set, es va assentar al sofà, va encendre la tele i es va possar a veure la telenovela.
Vaig pujar a l'habitació corrent, vaig seure al llit. L'Arnau va entrar a l'habitació, va seure al meu costat. em va eixugar les llàgrimes, em va agafar fort la mà:
-Tan me fa el que pensin els teus pares de mi, l'única cosa que m'importa es el que pensis tu.
-T'estimo
Em va abraçar, el vaig abraçar. Li vaig dir que millor que se n'anés, no volia que tornés el meu pare i li fés alguna cosa. Se'n va anar.
L'endemà al matí el meu pare em va dir que havíem de marxar. Havia demanat a la feina que el canviessin de poble. No li vaig dirigir la paraula mai més.
No em va deixar despedir-me de l'Arnau.
No he vist mai més l'Arnau.